MEMÒRIA HISTÒRICA

Les veus i la nostàlgia dels nens de la Guerra Civil refugiats a l’URSS

Una exposició al Memorial Democràtic rescata les vides de tres mil infants que van fugir del conflicte

Entre el 17 de març del 1937 i el 25 de novembre del 1938, 2.895 nens espanyols van sortir dels ports de Cartagena, València, Santurce (Biscaia), El Musel (Gijón) i Barcelona cap a la Unió Soviètica. Tenien entre 3 i 15 anys i els seus pares els volien protegir dels bombardejos i les bales. Molts d’aquells nens viurien a Leningrad, Moscou, Gorki, Odessa i diverses poblacions soviètiques una altra guerra, la Segona Guerra Mundial. Alguns s’integrarien a la societat soviètica, altres tornarien a l’Espanya franquista. La majoria en guarden un bon record, segons mostra l’exposició Els “Niños de la Guerra” expliquen la seva vida, expliquen la seva història. En canvi, la tornada a l’Espanya franquista, per a molts, va ser un calvari. “Tant de bo els refugiats d’ara tinguessin l’acollida que vam tenir nosaltres a la Unió Soviètica”, afirma en la presentació de l’exposició al Memorial Democràtic Roser Rosés, que ara té 90 anys i va viure a l’URSS des de l’any 1938 fins al 1947. Rosés no va ser l’única nena de la guerra que va mencionar els refugiats. Molts altres que van viure l’exili van criticar l’actitud actual d’Europa i van recordar amb nostàlgia la solidaritat de la Unió Soviètica.

“Volíem una exposició gens ideologitzada i que fossin ells, els nens de la guerra, els que expliquessin el que van viure”, explica Josep Fernández, cap de l’àrea dels fons històrics de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i coordinador de l’exposició que ha comissionat el periodista i editor Juan Barceló. La mostra està explicada en primera persona i aprofita cartes, dibuixos, escrits i fotografies que van fer els mateixos protagonistes. L’ha patrocinat el Centro Español de Moscú amb la Fundación Nostalgia i l’ha produït l’ANC, el Memorial Democràtic i l’Asociación Archivo Guerra y Exilio (AGE).

El relat d’aquells nens que van marxar durant la Guerra Civil transcorre per les escoles, el front, les fàbriques i el setge de Leningrad. Els testimonis expliquen l’evacuació, la rebuda multitudinària a Leningrad amb banderes republicanes i soviètiques i visques a la República, la vida a les 15 cases d’acollida, la participació a la guerra i la tornada. Tot el material procedeix dels fons de l’AGE i està conservat a l’ANC.

Un ric arxiu

L’Archivo Guerra y Exilio tenia un conveni amb el ministeri de Cultura perquè es fes càrrec de l’arxiu. Quan el govern del PP va decidir que s’integrés al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca, l’AGE s’hi va negar. El fons arxivístic amb 5.384 imatges del Centro Español de Moscú finalment es va quedar a l’ANC. “Són 66 metres de documents -destaca Fernández-. L’entitat va considerar que Salamanca no era un lloc digne, perquè es barrejaven moltes memòries i perquè era un arxiu nascut de la confiscació”. “Vam recórrer tot Espanya buscant un arxiu i durant dos anys tota la documentació la vam guardar en un museu”, explica la secretària general de l’AGE, Dolores Cabra. L’historiador Pelai Pagès va intercedir en les negociacions que es van produir el 1999: “En aquell moment, l’Arxiu Nacional de Catalunya podia garantir un espai més gran i era l’arxiu més nou i més modern de l’Estat”, afegeix. Tot el material va ser digitalitzat i s’hi pot accedir sense restriccions a través de la web de l’ANC. La mostra està feta en tres llengües perquè després viatjarà per Europa. “L’exposició està provocant més donacions de material”, assegura Fernández.

ROSER ROSÉS

“No havia explicat mai res perquè la por instaurada per Franco era brutal”

Roser Rosés té 90 anys i acaba de publicar Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia (Cal·lígraf). Va viure un llarg periple per la Unió Soviètica fugint de l’avançament de les tropes nazis. El 1947 va anar als Estats Units i a Mèxic i més tard a Barcelona, on es va retrobar amb els pares. No va ser fàcil tornar amb la família. “No sabia ben bé qui era jo, com m’havia de comportar, si feia nosa, si havia complicat la vida familiar”, diu. I no podia explicar res. Era un silenci forçat. Veia policies arreu, somiava presons, tortures, afusellaments. Rosés ha estat molts anys en silenci. “Vaig començar a escriure tot el que havia viscut pels meus fills. Havia callat sempre, no havia explicat mai res perquè la por instaurada per Franco era brutal. Era un pànic profund. No parlar era una manera de protegir-nos”, diu.

TERESA ALONSO

“No podíem anar al front perquè érem nens però construíem trinxeres”

Teresa Alonso va sobreviure als bombardejos de la Guerra Civil i al setge de Leningrad. “Quan queien les bombes no volia entrar als refugis, em feien por. La meva mare va decidir que estaria més segura a l’URSS”. Alonso va salpar amb molts altres nens des de Santurce amb el vaixell Habana. Va passar per Crimea i Kíev: “A Kíev érem un centenar de nens. Anàvem a l’escola. Per als soviètics l’educació era molt important, tenia molt bons professors”.

Després va anar a Leningrad, on es va formar com a pèrit electricista. “Quan vam sentir per la ràdio que havia començat la invasió nazi, tots volíem anar al front, però deien que no ens volien perquè érem nens. Amb el Komsomol [l’organització juvenil del Partit Comunista de la Unió Soviètica] vaig anar a construir trinxeres prop del riu, als afores de Leningrad. Quan els nazis van anar avançant posicions i van començar a arribar les bales ens van enviar altra vegada a la ciutat”, explica. Amb el setge i l’arribada de l’hivern recorda que bullien les soles de les sabates i els cinturons per tenir alguna cosa per menjar. No podien apagar els incendis que provocaven les bombes perquè no hi havia aigua, estava congelada. “Em donava força anar a l’hospital i ajudar els ferits, no hi havia medecines però agraïen molt la cura que teníem d’ells. Per netejar les benes havíem de descongelar l’aigua. Estàvem a 42 graus sota zero”. Alonso es va enamorar d’un altre nen de la guerra, Ignacio Aguirregoicoa, que va conèixer al vaixell Habana. “Ens vam mirar i no sé què em va passar, jo era molt jove, però ja no ens vam separar”. Aguirregoicoa es va convertir en un dels pilots que van lluitar amb els soviètics contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. “El van abatre, va sobreviure i va començar a córrer. Els nazis li disparaven als peus, el volien agafar viu i fer-lo presoner. Ell es va disparar a la templa”. Quan va saber que l’home a qui estimava havia mort, la Teresa es va passar sis mesos a l’hospital. No oblida la data: el 9 de març del 1944. “Duia la seva foto sempre cosida a la camisa” explica. Va tornar a Espanya el 1956. “Va ser molt dur, ningú em volia donar feina i em castigaven. Quan arribava a un lloc deien: « Cuidado que viene la roja»”.

VICENTA ALCOVER

“Sempre ens hem sentit abandonats perquè ningú parlava de nosaltres”

“Sempre ens hem sentit abandonats perquè ningú parlava de nosaltres”, diu Vicenta Alcover, que va arribar a la Unió Soviètica a finals de novembre del 1938. El seu pare era mort i la mare va decidir enviar-la allà per protegir-la dels bombardejos. Recorda que quan va començar la Segona Guerra Mundial els van traslladar a uns petits pobles que havien sigut desallotjats durant la guerra. Més tard van anar als Urals. “Vam poder anar al col·legi i hi havia aigua corrent. Recordo que hi havia la casa dels refugiats espanyols, una altra casa amb nens russos sords i una altra amb nens russos que havien perdut els pares a la guerra. Jugàvem amb ells i vam descobrir que menjaven pitjor que nosaltres. Ells no berenaven i ens vam organitzar per guardar part del nostre berenar i repartir-lo entre ells”, recorda.

Va tornar a Espanya el 1956. “La meva mare m’enyorava i vaig rebre una carta de l’àvia que deia que s’enrecordava molt de mi i m’explicava moltes coses de la meva família”, recorda. “Va ser un calvari des del moment en què vaig baixar del vaixell. Jo era tècnica de telefonia però ningú em volia donar feina. Quan deia que havia estat a la Unió Soviètica em rebutjaven i em deien que la feina per a la qual m’havien format era per a homes. Em van interrogar moltes vegades, i a la comissaria em trobava altres nens de la guerra. No em perdonaven que hagués estat a l’URSS”.

Alcover no va perdre el sentit de l’humor: “Em van dir si coneixia personalment els que formaven part del govern rus. Els vaig respondre que sí, que cada tarda em convidaven a prendre el te. A qui m’interrogava li vaig preguntar si ell sopava amb Franco. No he ocultat mai que vaig ser a la Unió Soviètica ni que no creia en Déu”.

Més continguts de