La nova pell de la casa dels arquitectes
El COAC es posiciona de ple en els reptes de la sostenibilitat amb una nova façana intel·ligent
BarcelonaLa seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) es torna a erigir com un estendard de modernitat i compromís públic. L’edifici de Xavier Busquets va aixecar polseguera perquè va suposar l’entrada per la porta gran de l’arquitectura moderna al cor antic de Barcelona, i la restauració de la façana que n’han fet els arquitectes Josep Fuses, Joan M. Viader, Jorge Perea i Jordi Mansilla el reforça per fer front als reptes de sostenibilitat de l’arquitectura del segle XXI. “La renovació de la façana no és només la resolució d’un problema tècnic, sinó una acció voluntària d’arquitectura i de mirar cap al futur, de pensar en gran”, diu el degà del COAC, Lluís Comerón. Coincidint amb la inauguració de la façana, el degà va anunciar que el Col·legi concedirà a Rafael Moneo un reconeixement que “rarament” atorga: la seva Medalla d’Or.
El debut en societat de la façana amb la projecció d’un mapping que n’emfatitza les millores tècniques va anar precedit d’una xerrada sobre l’obra i els reptes d’intervenir en edificis moderns. Rafael Moneo hi participava perquè va ser membre del jurat que va seleccionar el projecte guanyador. “L’edifici de la seu del COAC és el més radical però el més feble d’aquest racó de la plaça Nova, i és bonic veure com arquitectes d’una generació que pot considerar-se filla de la de Busquets tracten amb tanta deferència el pare o la mare envellits”, va dir Moneo. A més, un altre dels participants, el vicepresident de la fundació Docomomo Ibérico, Celestino García Braña, va subratllar la força icònica de l’edifici. “Hi ha pocs edificis que tinguin el privilegi d’haver-se convertit en símbols de la ciutat. L’arquitectura de la Barcelona dels 50 necessitava conquistar la plaça de la Catedral. Va ser un privilegi que aquella modernitat es pogués instal·lar al mateix lloc que ocupa la part més noble de la societat”, diu.
Un nou paradigma energètic
Un dels trets definitoris de la seu del COAC és el contrast entre la base monumental de l’edifici, oberta a la ciutat i guarnida amb uns frisos dissenyats per Pablo Picasso, i el volum de vidre de les oficines, que s’endarrereix respecte a la línia del carrer. La nova façana millora l’aïllament tèrmic i acústic de l’anterior i inclou plaques fotovoltaiques per generar energia per a consum propi. Lluís Comerón defineix l’obra com “un cas pilot de rehabilitació energètica”. “El concurs era molt arriscat, perquè fem servir el nostre propi edifici per comunicar a la societat la necessitat d’un canvi de paradigma, d’una nova relació amb el medi”, va afirmar un altre dels ponents i membre del jurat, Albert Cuchí.
A més dels reptes en el terreny de la sostenibilitat, era imprescindible plantejar el projecte tenint en compte que l’edifici s’ha convertit en patrimoni. En aquest sentit, el moderador de la xerrada, l’arquitecte i membre de la junta del COAC, Enric Mir, que també va ser membre del jurat, el defineix com “una perversió”: “Té l’aparença de ser un edifici industrialitzat, però es va construir de manera artesanal, i la restauració s’ha plantejat des de la tecnologia però s’ha fet a mida”. Els autors de la restauració van començar a treballar des del respecte absolut a l’edifici. “Ens vam plantejar el concurs intentant defensar una arquitectura que ens sembla molt interessant, i de la qual no hi ha gaires exemples”, explica Viader. I per posar-se a favor de l’edifici de Busquets van fixar algunes premisses: “La mínima intervenció per part nostra era un atribut: l’obra original havia de tenir la màxima presència i la nostra intervenció havia de ser reversible”. L’objectiu d’aquestes regles era passar desapercebuts en la mesura que els fos possible. “Com més neutra fos l’actuació, més beneficiosa seria per a l’edifici”, diu Viader.
Els ponents van agrair el seu mestratge a Moneo, que precisament aborda les intervencions en edificis històrics en el seu últim llibre, La vida de los edificios. La mezquita de Córdoba, la lonja de Sevilla i un carmen en Granada (Acantilado), en què diu: “Cada vegada veig amb més claredat que els edificis es desplacen en el temps, que no tenen la permanència, la immobilitat que a vegades voldríem que tinguessin, i que en cada instant són diversos”. I també afirma: “De vegades es pot insistir en la conservació estricta d’un edifici; malgrat tot, això significa, d’alguna manera, que l’edifici ha mort, que la seva vida, potser per raons justes i intel·ligibles, ha sigut interrompuda violentament”.
El COAC també va aprofitar l’ocasió per estendre a les ciutats la mirada respectuosa i crítica dels arquitectes que han restaurat la façana de la seva seu. I és que el futur responsable de les ciutats serà més aviat millorar el que ja existeix que no construir de nou. En aquest sentit, la nova web Renovaciourbana.cat té com a objectiu acostar els processos de renovació dels edificis al conjunt de la ciutadania.
