Obrint Pas comencen a tancar el llarg viatge

BarcelonaObrint Pas fa gairebé dos anys que s’estan acomiadant. Ho han fet arreu, diverses vegades, en format elèctric i també en acústic. Han tingut prou temps per fer-se’n a la idea, però així i tot no és fàcil tancar dues dècades de trajectòria sense que s’hi escolin tot de sensacions. Justament això és el que va passar dimecres en el primer dels dos concerts que Obrint Pas han fet a L’Auditori de Barcelona, primeres etapes d’una gira que acabarà a València els dies 24 i 25 de maig i que també passarà per Palma el 17 d’abril.

Els membres del grup valencià van repetir diverses vegades que se sentien molt “impactats, impressionats i emocionats”. Ho van verbalitzar Xavi Sarrià i Miquel Gironès, però ho compartien tots; també el públic que va omplir L’Auditori i que des del tret de sortida amb Coratge va sintonitzar amb la càrrega emocional del concert. Per treure’s la tensió hi havia dos camins: els músics, concentrant-se en la interpretació d’un repertori especialment triat per al comiat; i el públic deixant-se anar, picant de mans, cantant i fen crides a la independència, i ja cap al final aixecant-se de les butaques. Els Obrint Pas tenien un altre obstacle, derivat de l’elecció del format acústic: en algun moment la veu de Sarrià va tremolar, i no hi havia electricitat que pogués amagar-ho. Tanmateix, la tria acústica va funcionar perquè enriqueix el discurs musical i aporta profunditat rítmica, i els colors de la viola de roda i el llaüt potencien la connexió amb Al Tall, el gran referent tradicional d’Obrint Pas. També la dolçaina de Gironès té més espai per desenvolupar les melodies. Tot plegat els va permetre regirar les cançons a la recerca de l’essència més íntima.

L’estètica del comiat va ser fidel a la història del grup. Tots els músics, asseguts, van ocupar la part davantera de l’escenari, sense les jerarquies que imposa el format elèctric. I malgrat ser una celebració, van mantenir el rigor del negre en el vestuari, tant ells com la resta de convidats, tret de Miquel Gil i els dos membres d’Al Tall, Vicent Torrent i Manolo Miralles. En canvi, Pep Gimeno Botifarra, l’altre amic convidat, sí que va compartir el negre.

Construcció col·lectiva

La posada en escena parlava de col·lectivitat i de “construir poder popular”, com van cantar a Viure, una de les peces que van sonar en la primera part de l’actuació. I el col·lectiu va ser el protagonista de l’últim terç, amb l’aparició primer d’una colla de dolçainers i tabalers i després del cor juvenil dels Lluïsos de Gràcia i d’una fanfàrria que hi va posar el toc balcànic. Al final, tots els convidats van compartir Muixeranga i Seguirem, punt final a més de dues hores de concert en què Obrint Pas no van oblidar les reivindicacions socials i nacionals davant un auditori que, segons Gironès, semblava el “Parlament intergalàctic” de La guerra de les galàxies.