El faraonisme minimalista de Philip Glass al Liceu

La tradició operística lligada a temes de l’Antic Egipte ha donat, al llarg de la història del gènere, fruits saborosos com Giulio Cesare in Egitto de Händel o Aida de Verdi, a més de Sesostri del nostre Domènec Terradellas o creacions contemporànies a l’estil d’Anthony and Cleopatra de John Adams (que el Liceu va acollir el 2023).

El cas d’Akhnaten, però, juga en una altra lliga. Perquè Philip Glass no aposta per l’historicisme, sinó per la reflexió sobre els fantasmes del passat, anul·lats per la banalitat i el soroll de la cultura de masses dels nostres dies. El músic de Baltimore pren com a punt de partença la figura del faraó egipci Akhenaton (pare de Tutankamon), artífex d’una reforma religiosa que maldava pel monoteisme, enfrontant-se així als poders fàctics de la casta sacerdotal.

A l’òpera de Glass, la figura del faraó és evocada com un reflex llunyà, reduït avui a una peça de museu. Després d’Einstein on the beach (1976) i de Satyagraha (1980), Akhnaten es va estrenar a Stuttgart el 1984 amb gran èxit i ara arriba a Barcelona, que ja havia estrenat la primera d’aquestes òperes al Liceu el 1992 (i que es va reposar al Palau de la Música fa sis anys). Ras i curt: cal veure Akhnaten. L’espectacle és fabulós, la música de Glass extraordinària i el resultat global fa que estiguem davant d’un dels muntatges més interessants i estimulants de la temporada.

La música s’emmarca dins d’un minimalisme subtil i minuciós, amb la reiteració de patrons melòdics i rítmics curts, que es van transformant gradualment a força d'incorporar o eliminar notes, instruments o capes sonores. El resultat és hipnòtic, gràcies a la direcció de Karen Kamensek al capdavant d’una orquestra titular poc avesada a aquest repertori, però que respon a la perfecció davant la minuciosa feina de la directora nord-americana. Impecable també el cor de la casa, els components del qual han cantat i també han hagut de participar en alguns malabars, mentre els membres del grup de malabarisme Gandini Juggling contribuïen a la riquesa plàstica del conjunt escènic.

Un himne en català

El component musical i ritual de la proposta es recolza en l’escenificació estàtica i visualment molt rica que signa Phelim McDermott amb la complicitat de l’escenògraf Tom Pye, del figurinista Kevin Pollard i del dissenyador lumínic Bruno Poet. A tot plegat cal afegir-hi els citats malabaristes, que contrasten amb l’estatisme processional de molts dels quadres de l’òpera. Un compendi estètico-estilístic integral i que funciona amb una unicitat exemplar, al servei d’un text sense acció fet a base de textos de l’Antic Egipte (himnes i pregàries) en antic egipci però també en hebreu, accadi i amb la narració en anglès de l’escriba (esplèndid l’actor Zachary James). Tot plegat sense oblidar el català, perquè Glass prescriu que l’himne al Sol que tanca el segon acte es canti en la llengua del país on es representi l’òpera. Llàstima que, a excepció dels fragments recitats en anglès i del citat himne solar, la resta del llibret no comptés amb la versió traduïda als sobretítols. Entre els solistes, cal fer una menció especial per al contratenor Anthony Roth Costanzo, que assumeix l’arriscat rol titular, al costat de la notable soprano Rihab Chaleb. El repartiment inclou igualment cantants nostrats com Toni Marsol, Joan Martín-Royo i José Manuel Montero, entre d’altres. Una aposta valenta, d’excel·lents resultats al servei d’un espectacle total que, insistim, ningú no s’hauria de deixar perdre.