Sabadell torna a casar-se amb Fígaro

Le nozze di Figaro és una de les òperes més difícils del repertori. I, tot i la seva aparent lleugeresa, no es pot prendre a la lleugera (valgui la redundància). A Sabadell la coneixen prou bé, perquè és un títol programat en diverses ocasions pels Amics de l’Òpera, ara sota l’empara de la FOC (Fundació Òpera Catalunya). Però en aquesta ocasió no es pot dir que el matrimoni entre el títol mozartià que obre la trilogia Da Ponte i l’entitat vallesana hagi acabat de funcionar.

Les causes poden ser diverses, començant per un repartiment jove però poc homogeneïtzat a l’empara de l’estil que demana Mozart. I si bé hi ha veus destacades en el quadre protagonista, la conjunció no sempre ha encaixat entre els cantants que debutaven en els papers respectius. Pau Armengol és un Figaro segur, però el registre és limitat, sobretot en uns aguts no sempre polits. Tanmateix, el talent natural del baríton li va permetre abordar l’ària del quart acte amb intel·ligència i reeixida expressivitat. A la deliciosa Susanna que va oferir Rosa Maria Abella tan sols se li pot retreure un excés de volum en alguns dels passatges més sinuosos del Deh vieni, non tardar i suggerir-li un viratge cap a un repertori de més pes, potser romàntic. Molt notable el Comte de Ferran Albrich, de veu incisiva però potser poc autoritari com a Almaviva, tot i la innata musicalitat que va conferir al personatge. I la veterania de Maria Hinojosa es va notar en la pell d’una Comtessa d’Almaviva de millors resultats al tercer acte més que no pas al segon. Excel·lent el Cherubino de Laura Orueta i, entre els secundaris, el Basilio (sense ària al quart acte) de Jorge Juan Morata. Passable la resta.

El problema, insisteixo, és la manca de cohesió estilística entre els intèrprets citats. Les causes poden ser diverses: o bé la tria del cast no ho va tenir en compte o bé la direcció musical no ho ha treballat prou. El resultat d’aquestes Nozze és, en conseqüència, un matrimoni no gaire avingut.

Una altra causa d’aquesta desigualtat van ser els errors de concertació, que van provocar alguns lapsus en determinats números de conjunt i la pèrdua d’algun cantant. Per ser justos, cal dir que aquests problemes van ser salvats ràpidament per la batuta de Daniel Gil de Tejada, davant d’una Simfònica del Vallès de bon rendiment. Tanmateix, la imaginació i el detallisme humorístic de la partitura es van deixar sentir ben poc.

L’escenificació de Miquel Gorriz va resultar anodina i farcida de tòpics i de clixés associats a una òpera com aquesta. Els puntuals detalls humorístics van ser escassos i el treball de personatges no es veia per enlloc, enmig de l’escenografia sintètica i eficient de Pau Monterde, tot i la monòtona il·luminació de David Bofarull. Correctes els figurins d’Eva Selma.