Un monstre operístic ens ve a veure al Grec

Crítica d''El monstre al laberint' al Teatre Grec

EL MONSTRE AL LABERINT

TEATRE GREC  | 15 DE JULIOL

L’òpera sovint té dificultats per sortir del seu propi laberint, entotsolada en la recreació de passions abassegadores per goles privilegiades davant d’un grapat d’iniciats aplegats en un temple ad hoc. L’òpera també pot ser una experiència participativa sense renunciar a l’exigència estètica. Curiosament, al Regne Unit, on el gènere va trigar a ser assimilat, és on aquest element comunitari ha sigut conreat de manera més assídua. El monstre al laberint neix d’un encàrrec de Simon Rattle i el seu imprescindible col·laborador en projectes corals, Simon Halsey, a Jonathan Dove, un dels compositors operístics més prolífics dels últims anys (com és lògic, desconegut a casa nostra).

Una aposta coral

L’obra va ser estrenada el 2015 a Berlín, Londres i Aix-en-Provence, sempre en la llengua del país. Marc Rosich ha adaptat el llibret d’Alasdair Middleton mantenint el caràcter entenedor d’aquesta recreació del mite del minotaure, que Constanza Brnčić ha escenificat de manera diàfana. Com tot bon compositor operístic, Dove retrata amb precisió cada personatge i situació: les campanes tubulars i les timbales per a les proclames despietades de Minos (la veu en off de Lluís Homar), les erupcions amenaçadores dels metalls greus per al minotaure (fet carn en els moviments sinuosos de Quim Girón), les sonoritats brillants de Teseu, encarnat per un expansiu Marc Sala, amb un crit de guerra a mig camí entre Siegfried i Tarzan. Gemma Coma-Alabert va ser la planyívola mare de l’heroi, i Toni Marsol, un Dèdal impecable. És, tanmateix, a la part coral on la iniciativa pren tot el sentit, reunint petits, joves i adults, amateurs assidus i voluntaris puntuals al voltant de les masses vocals del Palau de la Música. Amb l’ajuda d’assistents repartits pel Grec, Simon Halsey va conduir amb el fervor del convençut la massa de cantaires i una eficaç JONC fins a la lluminosa conclusió.