Patrimoni cultural: castells

El pa amb nous de la senyora de Tous

El castell de Tous pertany a un xef de 33 anys que el va heretar quan encara era menor d’edat. Ara s’hi fan bons àpats, esclar. I altres esdeveniments

“Era una senyora presumida i llaminera com poques. Malgastava els diners en capritxos, com si els cabals no s’haguessin d’acabar. Tenia els cuiners amargats amb les seves exigències de menges exquisides. Un dia, un cuiner li va fer un plat nou que li va encantar”, m’explica Elisa Vidal. “Eren cervellets de canari, però de canaris n’hi havia ben pocs, i el cuiner aviat va marxar. Un altre li va fer un suquet que la va sorprendre molt, fet amb el moll de l’os de bens negres, només de bens negres. Tant li va agradar que sempre el volia; primer es van acabar els bens negres dels seus ramats, després els dels ramats veïns, fins que se li van acabar els diners i es va arruïnar”, conta l’Elisa. Fa una pausa, i continua: “Ho va perdre tot, de manera que els seus béns van ser posats a subhasta pública i ella va haver d’anar a captar. En una de les masies que abans havien estat seves, la mestressa li va donar un rosegó de pa i unes nous, que es va menjar amb delit, i es va posar a plorar. Quan la mestressa li va preguntar què li passava, ella li va dir: «Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, avui encara seria la senyora de Tous»”.

L’Elisa Vidal, cronista local, és una de les participants del Festival de Llegendes de Catalunya que té lloc cada primer cap de setmana de juliol a Sant Martí de Tous. Un dels llocs on es fa és al castell, el principal element del patrimoni cultural del municipi (del patrimoni natural ho són la monumental alzina de Can Gol i el salt d’aigua de la Fou). El castell, del segle X, construït per fer front als sarraïns, força ben conservat, és el pal de paller de Sant Martí de Tous. Va pertànyer al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, de Badalona, des de principis del segle XVI fins a la desamortització del 1835. Poc després va ser incendiat i parcialment destruït pels carlins. Però ha estat gairebé sempre habitat.

Soc a l’antic celler del castell, convertit en una petita capella. El retaule procedeix d’una església de Saragossa i els bancs de fusta d’un vaixell del port de Barcelona que es va desballestar. Tot s’aprofita. “Aquí es van casar els meus pares i els meus avis”, diu David Rodríguez Rojas, propietari del castell. Va ser un casament íntim: l’espai és petitet. Ara al castell s’hi fan àpats de casament i altres esdeveniments. “El va comprar el meu rebesavi”, m’explica el David, que de petit hi passava estius i caps de setmana, i dedicava hores i hores a arreglar el jardí. Té 33 anys, és xef, i va heretar-lo quan era menor d’edat.

Pugem a la primera planta. Em sento una mica senyor del castell, mirant des de la finestra de l’habitació principal. Des d’aquí es domina tot el poble. “Se sap que aquí es va allotjar Felip II, de camí cap a Barcelona, des d’on va embarcar la seva filla, futura duquessa de Savoia”, em diu el meu guia, Daniel Gonzàlez i Caldito, d’Anoia Patrimoni, empresa que es dedica a divulgar el patrimoni de la comarca.

“Fixa’t en aquesta sala”, em diu el Daniel. És un espai afegit al segle XVIII, annex a l’habitació principal, petit i molt il·luminat. “És el gineceu, la sala de les dones. El gineceu amaga una veritat incòmoda: tot i el poder que podien arribar a acumular les dones, els homes, a vegades uns titelles, les relegaven a un segon pla (brodar o prendre xocolates amb les amigues), pel simple fet de ser dones”, afirma el Daniel. “Si tenien persones al seu servei, què feien les senyores del castell durant tot el dia?”, es pregunta. Aquest és, precisament, el drama de Beatriu de Tous, la senyora de Tous, protagonista de la llegenda.

“L’època d’esplendor del castell és entre els segles XII i XIV. Els Tous s’expandeixen territorialment i tenen importants càrrecs a la monarquia i l’església”, diu el Daniel quan som en una de les antigues alcoves, reconvertida ara en cuina. S’hi han respectat els elements antics, com ara dues magnífiques finestres gòtiques que donen al pati, amb festejadors. “Els Tous van ser consellers de diversos comtes de Barcelona. Un membre de la nissaga, Alfons de Tous, fins i tot va ser president de la Generalitat”, subratlla el Daniel. Va ser-ho durant 17 anys! Quasi com Jordi Pujol.

“El llinatge dels Tous s’acaba amb Bernat VII, que va participar en l’intent de conquesta de Sardenya, en l’expedició de Martí el Jove, fill de Martí l’Humà, i hi va morir malalt, de disenteria. Havia hipotecat el castell per sufragar un petit exèrcit, amb criats, cavalls i armes per a l’aventura sarda. La seva mort inesperada va fer que el castell fos subhastat. Per aquest motiu es va inventariar tot, i això ens ha permès saber el que hi havia al segle XV”, subratlla.

“Vols conèixer el Bernat?”, em proposa el Daniel. Anem a l’església, una mica més avall del castell. No sé si es pot considerar preciós un sepulcre, però aquest ho és. Està fet de pedra sorrenca, molt treballada. “És el sepulcre de Pere II de Tous, però la tradició l’ha atribuït a Bernat de Tous. Pots triar quin Bernat és, ja que hi ha tot el llinatge; l’últim va ser enterrat a Sardenya”, em diu el Daniel. El Bernat (o el Pere) està esculpit, estirat damunt la tomba, vestit amb cota de malla. El cap reposa sobre un coixí i els peus sobre un animal. “És un gos?”, pregunto. “No, un lleó. El gos el posaven a les dones, com a símbol de fidelitat i lleialtat”. Si haguessin triat un gos per al Bernat tal vegada s’hauria posat de manifest una altra veritat incòmoda.

Un agradable passeig pel “poblet”

Passejo per aquest poble de poc més d’un miler d’habitants, situat en una zona ben tranquil·la: és un dels pocs llocs de Catalunya on veig que continua sent habitual fer autoestop, sobretot per anar a la capital de comarca, Igualada. Els noms d’alguns carrers faciliten l’orientació, però són poc originals: carrer del Castell, carrer de Sota el Castell, carrer de l’Església... fins i tot hi ha el carrer Sant Martí. Esclar que jo no puc dir res, perquè on visc, a Sant Cugat del Vallès, hi ha el carrer Sant Cugat... i la plaça Sant Cugat! Del nucli antic de Tous (ho diuen així, sense el Sant Martí), en diuen “el poblet”, que és un entramat de carrers estrets, voltes i costes pronunciades, alguna de les quals encara amb escales en una banda, per als vianants. La zona central, esclar, era per al pas dels carruatges.

Més continguts de