Pablo Derqui: “A l’escenari tinc la sensació de ser el mèdium d’una litúrgia”
Cada nou projecte engrandeix la sòlida carrera de Pablo Derqui, especialista en personatges foscos, que ara estrena la versió escènica d’’Una giornata particolare’, dirigida per Oriol Broggi
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Desde BerlínUna giornata particolare
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix.
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig