Palma d'Or a l'humanisme de Kore-eda

CanesMentre Sting cantava ‘Message in a bottle’ a les escales del Grand Théatre Lumière en l’actuació sorpresa que ahir va rematar la cloenda del Festival de Canes, molts periodistes i crítics respiràvem alleugerits i donàvem gràcies a Déu (o a Cate Blanchett, presidenta del jurat) per no haver fet realitat els insistents rumors que apuntaven a la indigna ‘Capharnaum’, de Nadine Labaki, com a Palma d’Or del festival. Finalment, però, el film libanès es va haver de conformar amb el premi especial del jurat –que no és poca cosa per a un film que explota la misèria dels seus personatges de forma tan grollera– i va ser una pel·lícula veritablement humanista, ‘Shoplifters’, de Hirokazu Kore-eda, la que va triomfar en la 71a edició de Canes.

El director japonès ja era un clàssic del festival, i en els últims 20 anys ha participat cinc vegades en la competició i dues en la paral·lela Un Certain Regard. La Palma d’Or culmina una trajectòria molt sòlida, amb grans obres com ‘Nadie sabe’ o ‘Still walking’, que l’han convertit en un dels referents del cinema d’autor oriental, tot i que en els últims temps la deriva sentimental del seu cinema a títols com ‘De tal pare, tal fill’ i ‘La nostra germana petita’ l’havia fet perdre punts entre la cinefília. ‘Shoplifters’, en canvi, recupera la cruesa i profunditat de ‘Nadie sabe’ i aborda un dels grans temes del director: els vincles familiars que forja l’afecte, i no la sang. La història segueix una colla de supervivents que viuen junts de la pensió d’una àvia, de treballs precaris i de petits furts en supermercats. Kore-eda retrata amb subtilesa i pudor les dinàmiques d’aquesta família heterodoxa –a la qual s’afegeix una nena maltractada– despullant a poc a poc la naturalesa dels seus vincles sense caure mai en el subratllat dramàtic i la catarsi emocional dels seus últims treballs. No és la seva millor pel·lícula però sí la millor que ha fet en l’última dècada, i la Palma d’Or s’ha d’entendre també com un premi a la constància i la humanitat de Kore-eda.

Justícia per a Spike Lee

Spike Lee, que el 1991 va veure com el jurat de Canes ignorava ‘Do the right thing’ en benefici de ‘Sexe, mentides i cintes de vídeo', també hauria sigut un guanyador memorable de la Palma d’Or, però el jurat va optar per concedir-li el seu Gran Premi per la vibrant ‘BlaKkKlansman’, ‘thriller’ que narra la història real del policia negre que a principis dels 70 es va infiltrar en el Ku Klux Klan. Es tracta d’una pel·lícula imperfecta però emocionant, que lliga política i cinema per contemplar les arrels del racisme en la societat nord-americana i a través d’un epíleg documental gloriós connecta la història amb l’actualitat més rabiosa.

Però la notícia més sorprenent del palmarès és també que el jurat presidit per Blanchett va lliurar per primera vegada en els 71 anys d'història del festival una segona Palma d'Or especial a Jean-Luc Godard, "un artista cinematogràfic que ha definit i redefinit el significat del cinema", en paraules de Blanchett. Un premi excepcional que es justifica per la naturalesa de ‘Le livre d’image’, un assaig experimental que juga en una lliga diferent de la resta de títols de la competició.

Entre la resta de premis destaca el merescut de millor direcció per al polonès Pawel Pawlikowski per la magnífica ‘Cold war’, melodrama d’‘amour fou’ ambientat en l’Europa de postguerra; també el de millor guió, repartit 'ex aequo' entre la italiana Alice Rohrwacher per ‘Lazzaro felice’, favorita de la crítica, i els iranians Nader Saeivar i Jafar Panahi per ‘Three faces’, que va recollir en solitari Saeivar perquè Panahi continua sense tenir permís per viatjar fora de l’Iran.

Els premis interpretatius van ser els únics possibles: Marcello Fonte, l’entranyable perruquer caní abocat a la venjança a ‘Dogman’, i Samal Iesliamova per ’‘Ayka’, on està extraordinària com a immigrant del Kazakhstan que abandona el seu bebè perquè l’agònica lluita per sobreviure en un gèlid Moscou és incompatible amb la maternitat. El triomf de Iesliamova, tanmateix, va ser eclipsat per l’impactant discurs de l’actriu Asia Argento, que havia de presentar el premi: "El 1997 Harvey Weinstein em va violar al Festival de Canes. Era el seu territori de caça i espero que no torni a ser benvingut aquí. Fins i tot avui, entre nosaltres, n'hi ha que són responsables de la seva conducta. Sabeu qui sou. I el que és més important, nosaltres també ho sabem i no tolerarem la vostra impunitat". Les paraules d’Argento van deixar glaçat el Theatre Lumiére, però el xou havia de continuar. En això, el Festival de Canes no és tan diferent dels Oscars.