MEMÒRIA HISTÒRICA

Les paraules perdudes de l’Holocaust

Rachel Furstenberg rep la carta que li va escriure la seva germana, que fugia dels nazis, el 1944

L’estiu del 1944, Fanny Gewürz va escriure una carta, des d’una habitació de l’Hostal Martí Cases al carrer Major de Sort, a la seva germana bessona Rachel. Les dues germanes s’havien hagut de separar el 1939, quan només tenien 14 anys i fugien dels nazis. Es van dir adeu a la població francesa d’Estrasburg, on la Rachel havia aconseguit un visat per anar a Palestina. A la Fanny, però, els papers no li van arribar mai i, durant cinc anys, va viure amagada en orfenats i convents francesos. A la carta, la Fanny deia a la seva germana que tenia moltes ganes d’abraçar-la i moltes coses a explicar-li. Havia travessat els Pirineus amb un grup de 60 persones que, com ella, fugien de l’Holocaust i havia vist morir un parell de companys. A més, només duien menjar per a tres dies i la travessia n’havia durat sis. La carta, que tenia l’adreça correcta, va sortir de Sort, va arribar a Saragossa i va passar per Lisboa i el Caire, però mai va arribar a Tel Aviv. Les paraules de la Fanny van tornar a l’hostal, però ella ja havia marxat.

Els propietaris de l’hostal van guardar la carta i durant 73 anys no es va moure de lloc. L’abril de l’any passat, Josep Calvet, historiador i un dels investigadors del projecte Perseguits i Salvats, que té com a objectiu recuperar la memòria del pas pel Prineu lleidatà de milers de jueus que fugien dels nazis, la va descobrir. “Em van avisar els fills dels propietaris de l’hostal -l’establiment havia tancat a finals dels anys 70- perquè hi havia documentació diversa. La carta, escrita en lletra molt petita i en alemany, estava oberta i duia tot de mata-segells”, explica Calvet, que no va defallir fins que va localitzar la Rachel a Israel. No va ser fàcil, perquè a Israel les dones es canvien de nom quan es casen i la Rachel ja no es deia Gewürz sinó Furstenberg. Ahir al matí, el president de la Diputació de LLeida, Joan Reñé, va donar la carta de la Fanny, que va morir fa disset anys, a la Rachel. L’entrega es va fer a Rixon le-Tsiyyon (Israel). Els dos fills de la Rachel, que també viuen a Rixon le-Tsiyyon, han ajudat Calvet a reconstruir la història d’aquesta família que es va veure obligada a fugir de l’Alemanya nazi. Els pares de la Rachel i la Fanny es deien Max i Deborah i s’havien establert a la població alemanya de Karlsruhe, acabada la Primera Guerra Mundial i fugint dels atacs i linxaments contra jueus que hi havia a Polònia.

L’assassinat dels pares

Vivien en un barri amb molta població immigrada de l’Europa de l’Est. El Max treballava com a comercial d’una empresa tèxtil i van tenir quatre fills. La Fanny i la Rachel, que van néixer el 1924, eren les més petites. “El 1933 tot es va començar a complicar. Tenien un petit establiment que van atacar diverses vegades. Es van quedar sense feina i van haver de demanar ajuda a l’assistència social”, explica Calvet. El 1938, al Max el van expulsar d’Alemanya i va haver de tornar a Polònia. Poc després el va seguir la seva dona. L’únic que saben els seus nets és que els van enviar a un gueto, al sud-est de Cracòvia. “El gueto va ser liquidat el 1942 i els nets creuen que segurament els seus avis van ser assassinats”, diu Calvet.

Els dos germans grans de la Fanny i la Rachel van aconseguir marxar a Anglaterra. Un d’ells va servir com a soldat a l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial i el 1946 va marxar a Palestina. L’altre va emigrar als Estats Units. La Fanny va passar els Pirineus amb un guia francès i amb el català Floreal Barberà, que va acompanyar centenars de jueus en la seva fugida a Catalunya. “Quan el grup va arribar a Montgarri, una pagesa els va donar llet calenta i ho van agrair molt perquè portaven dies alimentant-se amb terrossos de sucre”, diu Calvet. A la Fanny la van detenir però no la van posar a la presó. Va passar per Sort i Lleida, després per Barcelona i, finalment, va agafar un vaixell a Cadis que la va portar fins a Haifa l’octubre del 1944. “A Barcelona, la Fanny va conèixer el qui seria el seu marit, un altre jueu alemany que, com ella, havia hagut de fugir i havia creuat a peu els Pirineus”, explica Calvet. Quan la Fanny va arribar a Haifa, finalment, va poder tornar a abraçar la seva germana.

Més continguts de