09/06/2020

Jarabe de Palo: un ‘riff’, un toc cubà i una història senzilla

3 min
Pau Donés, Jarabe de Palo

BarcelonaPau Donés va pitjar la tecla del rock llatí i va assolir un èxit inesperat, perquè el primer disc de Jarabe de Palo era una raresa, i si avui no ho sembla és per l’impacte comercial que va aconseguir sobretot a partir del 1997. Mirar-se Cuba i el Carib des del pop-rock no era cap novetat, hi havia prou precedents, i el rock mestís que ja s’estava fent a roda de Mano Negra a poc a poc anava endinsant-se en els ritmes caribenys més enllà dels jamaicans. A més, l’operació Buena Vista Social Club havia revifat l’interès europeu pel son cubà. Però fins a La flaca tot aquell context no havia sigut tan transversal, ni havia sonat a totes les discoteques i emissores de ràdio espanyoles d’una manera tan aclaparadora.

També va ser inesperat perquè Pau Donés jugava cartes no necessàriament guanyadores, o que no semblaven destinades a combinar prou bé: una veu nasal, una guitarra mandrosa, amb poca canya de sucre i menys joc de maluc, i un ritme que estirava el fil del son sense acabar de definir la jugada. En aquest sentit, la cançó que millor il·lustra les pregàries no ateses d’aquell disc de debut és Quítame la vida, en què semblava que Jarabe de Palo volien ser uns Ronaldos funk que no s’atrevien a ser els Radio Futura de Semilla negra. Tampoc era res de l’altre món el rock de La canción del desamor i Vuela, tot i que després Fito & Los Fitipaldis farien carrera amb temes de construcció similar. I el funk sense grapa de No suelo compararme no presentava cap candidatura a conquerir les llistes d’èxits.

Però hi havia tres asos imbatibles: La flaca, Grita i El lado oscuro. La primera és un riff de guitarra, el son cubà a la percussió i una història. El riff tan aviat connectava amb Santana com amb Eric Clapton i dialogava amb les mans que feien anar el ritme amb paciència. I la història, de pur desig, era clara i amb els versos justos, com una síntesi de La negra flor de Radio Futura. El millor de Jarabe de Palo sempre vindria gràcies a històries senzilles explicades amb pocs elements ben combinats, i sofisticacions, les justes.

Grita és una altra cara del Pau Donés compositor, el que escrivia com si fes notes de veu, a vegades fregant l'obvietat menys engrescadora. Com tantes altres cançons de Jarabe de Palo titulades amb sola paraula, Grita sembla tota ella una tornada formada per versos curts que es poden cantar amb una guitarra acústica. En directe, el públic no necessitava res més que un acord per raptar la cançó.

El tercer as és El lado oscuro, la cançó sense la qual no existiria La flaca. Tant pel vestit montuno com per la història, fins i tot es podria dir que és l’episodi pilot de Jarabe de Palo, el que va convèncer el mateix Donés per seguir explorant aquest camí de rock llatí. Però El lado oscuro també és rellevant perquè deixa veure una de les seves grans influències. “Si d’algú he après a escriure cançons és d’Antonio Vega, i si d’algú he sigut fan ha sigut d'ell [...]. Antonio Vega va escriure alguna de les meves cançons preferides, entre les quals Lucha de gigantes”, deia Donés al llibre 50 palos... y sigo soñando. Jarabe de Palo ha sigut un grup associat a l’alegria, a mirar sempre la part positiva de les coses, però en moltes cançons també hi vivia una mirada melancòlica, fins i tot fosca, com la de l’amant incomplet de la cançó que va compartir amb Antonio Vega al disc De vuelta y vuelta.