Pau Vallvé i El Petit de Cal Eril, nit de "músiques rares" a Porta Ferrada

Pau Vallvé + El Petit de Cal Eril

Festival de Porta Ferrada. 15 d'agost del 2021

Tot i ser de generacions semblants i que normalment se’ls sol posar en el mateix sac de la música indie en català, era la segona vegada que coincidien sobre l’escenari. El Petit de Cal Eril i Pau Vallvé van signar un estimulant concert doble al Festival de Porta Ferrada, que l’organització va reubicar al Teatre Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Van ser dues hores d’íntima intensitat, que, tot i no descobrir res nou sobre dues propostes amb una llarga trajectòria, constataven una vegada més que estem davant de dues de les propostes d’autoria més interessants de l’escena actual.

"Tenim una edat semblant i tots dos fem músiques rares". Joan Pons, líder d’El Petit de Cal Eril, resumia en poques paraules l’alegria pel fet que els astres s’haguessin alineat per unir-los. La seva música rara, onírica i psicodèlica va sonar amb múscul i ben travada a través d’un repertori que va anar picotejant per discos anteriors, en especial Energia fosca (2019) i el disc del triangle (2018), i que també va mirar endavant amb l’estrena de tres temes del nou treball que publicarà al setembre: la psicodèlica i disco Cauen les estrelles, la suggeridora Non tornerai –cantada en italià– i la trepidant Cap a tu. Acompanyat per una banda amb músics circumstancials –amb Dalmau Boada (guitarra i teclats) i Carles Viarnés (teclats)–, Pons va navegar per aquella dimensió paral·lela amb pinzellades esotèriques que pas a pas –Pols, El plor, Com puc saber el que penses...– va anar pujant d’intensitat fins a alimentar les guitarres que tot ho embolcallen a Amb tot i Jo crec en tu, i va acabar amb un trident infal·lible a base de pop encomanadís: Close to me (The Cure), Com quan dormim i Som transparents.

A continuació, Pau Vallvé va explotar al màxim la seva condició d’home orquestra en una actuació a duo en què tot era controlat per ell i per la seva mà dreta, Darío Vuelta: guitarres, teclats, bases rítmiques i llums. La música rara del barceloní es mou per camps molt més terrenals i costumistes, un aspecte encara més evident en el seu últim disc, La vida és ara (2020), compost durant el confinament i en què les guitarres èpiques marca de casa han deixat pas a una simplicitat inèdita i molt més accessible. També més lluminosa. Així, Vallvé va anar entrant i sortint d’aquests dos mons, dels seus dos jos, aconseguint que el concert fos una muntanya russa: de la bossa nova de Què va, què va al rock emo de Diuen diuen diuen, del pop simple i irònic de Mori l’odi a la intensitat d’Un sol radiant. Tanmateix, va tenir una nit especialment xerraire que va anar aturant la muntanya russa més del necessari. Potser ser imprevisible també forma part de la música rara.