CRÍTICA D'ÒPERA
Cultura 14/05/2019

Pescadors d'aigua dolça en un Liceu plató de 'reality'

Per primera vegada a la història, el Liceu presenta 'Les pêcheurs de perles' en llengua original

Jaume Radigales
3 min
Imatge de 'Les pêcheurs de perles' al Gran Teatre del Liceu

'Les pêcheurs de perles'

Gran Teatre del Liceu

13 de maig

'Les pêcheurs de perles' és una òpera musicalment deliciosa, tot i estar al servei d’un llibret impossible de Michel Carré i Eugène Cormon que parla del càstig a la sacerdotessa Léïla per haver violat els vots de castedat, en el context d’una Ceilan de devocions brahmanianes. Això sí: amb final feliç per a la protagonista i per al seu amant Nadir, mentre que Zurga, sacrificant-se per la parella, és condemnat a morir a la foguera.

Arguments com aquest fan que un es replantegi la conveniència de representar òperes així. La música de Bizet és extraordinària, però... ¿com es pot muntar 'Les pêcheurs de perles' sense caure en el ridícul o sense distorsionar tant la història fins a fer-la irreconeixible? La directora escènica Lotte de Beer ha optat per aplicar a la trama original la mirada impúdica dels 'realities' televisius, impius davant de la privacitat dels protagonistes catòdics, i que poden acabar cremats per la fama de l'espectacle de la petita pantalla. El punt de partença és interessant, però el resultat es queda a mig camí, aigualint la festa i evidenciant que els pescadors bizetians naveguen en un mar d’aigua dolça. Tan sols el vídeo inserit entre el segon i el tercer acte –i protagonitzat per personal del Liceu– va despertar cert interès. Tot i que això i el final amb alguns figurants fent-se una 'selfie' al costat del pobre Zurga a punt de ser cremat trenquen la dimensió dramàtica de l’òpera i la converteixen en la farsa que no és.

A Barcelona, 'Les pêcheurs' només s’havia representat en francès el 1992 al Teatre Grec –amb Josep Bros–, i al Liceu, on no es programava des del 1964, sempre s’havia cantat en italià. Ara apareix al teatre de la Rambla en la versió original, dirigida des del podi per un esforçat Yves Abel, que malda per trobar les textures hipnòtiques que poblen aquí i allà la partitura de Bizet. Abel s’hi va esforçar, però els resultats no sempre van ser els esperats. Al paper una mica desmenjat de l'orquestra s'hi afegeix la prestació coral, que no va tenir la nit. Certament, la disposició escènica no hi ajuda: els coristes estan situats al fons, barrejats entre si i entaforats en el que representen els diferents apartaments –com a '13, Rue del Percebe', del gran Ibáñez–, des d'on veuen el 'reality'. Però, disposició errònia a banda, el rendiment d'algunes seccions obliga a replantejar-se una renovació de la massa coral que ja resulta urgent.

Debutava al Liceu la soprano Ekaterina Bakanova, una Léïla d’inici incert i que a poc a poc va trobar el seu lloc, amb magnífiques intervencions amb el tenor i el baríton i amb una elegant resolució de l’ària 'Comme autrefois dans la nuit sombre' del segon acte. La tessitura reservada a Nadir és d’una inclemència inhumana i l’ària 'Je crois entendre encore' té insalvables dificultats per estar escrita sobre la zona del passatge. John Osborn, tot i un petit accident al final, se'n va sortir i va mantenir el pols al llarg de la funció. El Zurga de Michael Adams va fer patir per una afinació dubtosa i per un cant engolat. Llàstima, perquè el baríton nord-americà canta amb gust i sensibilitat, però la tècnica no l’acompanya. Fernando Radó és un jove baix baríton, que va complir com a Nourabad, i que en la producció de De Beer és el cruel presentador del 'reality', un home sense escrúpols ben servit per l’actuació del cantant argentí.

Acabada la funció, els aplaudiments van ser més aviat de cortesia per a l'equip musical i de rebuig per als responsables de la posada en escena. Comprensible.

stats