Peter Jackson pinta la Primera Guerra Mundial

Nova YorkCom a director de fantasies èpiques com El senyor dels anells i la trilogia d’ El hòbbit, Peter Jackson és famós per l’atenció meticulosa que posa en els detalls. Ara el cineasta ha posat la mateixa cura a l’hora de crear un documental. Amb They shall not grow old ( No envelliran, en anglès), Jackson ha aplicat noves tecnologies als rotlles de metratge centenari de la Primera Guerra Mundial per crear una sensació de vivor que posa cara al conflicte i permet escoltar la història per boca dels seus protagonistes.

El documental, que es pot veure als Estats Units fins al 27 de desembre (a l’estat espanyol encara no hi ha data d’estrena), posa el focus en l’experiència dels soldats britànics, a partir d’un metratge extret dels arxius del Museu Imperial de Guerra del Regne Unit. Jackson i el seu equip han restaurat digitalment les imatges, han ajustat la velocitat dels fotogrames, hi han incorporat color i han convertit el film en 3D. També han optat per no afegir-hi ni narrador ni subtítols. Són els mateixos veterans de guerra els que relaten la història. Els cineastes han redactat els comentaris a partir de centenars d’hores d’entrevistes que la BBC va gravar als anys 60 i 70. El resultat és una transformació visualment espectacular.

“La claredat és tal que sembla que els soldats del documental tornin a la vida”, diu Jackson. “La seva humanitat salta directament cap a tu -explica el cineasta-. Aquest metratge ha existit durant 100 anys, però aquests homes estaven enterrats rere una boira d’imatges danyades, una màscara de gra i una pel·lícula accelerada. Una vegada restaurada, el que més guanya és l’aspecte humà”. El documental va sorgir a través d’una col·laboració entre el Museui Imperial de Guerra i 14-18 Now, un programa cultural que dona suport a artistes que treballen pel centenari de la Primera Guerra Mundial. Ells van proposar a Jackson que participés en el projecte.

“Vam descobrir la gran passió de Jackson per la Primera Guerra Mundial”, explica la directora de 14-18 Now, Jenny Waldman. L’avi de Jackson va ser un soldat de l’exèrcit britànic abans que la guerra comencés, i va formar part de les tropes durant el conflicte. La commemoració del centenari va donar a Jackson la llibertat de fer la pel·lícula que cregués més convenient, però li van posar dues condicions: que utilitzés només el metratge del seu arxiu i que ho fes d’una manera original. Al cineasta li van proporcionar 100 hores de rodatge de diversos nivells de qualitat. “A vegades eren duplicats de duplicats de duplicats”, diu el cineasta.

Molt d’aquest material, en què es veuen soldats entrenant i després a les trinxeres, es va rodar per fer-ne propaganda, que després es projectava als cinemes entre pel·lícula i pel·lícula. “És interessant imaginar que aquest metratge es podria haver exhibit entre films d’animació i de Charles Chaplin, i que estava acompanyat de música d’orgue, de manera que, a vegades, la guerra arribava al terreny de l’entreteniment”, diu el co-comissari de l’exposició sobre la Primera Guerra Mundial feta el 2014 a Texas, Jean Cannon. De fet, el primer documental, que representava una batalla, The battle of the Somme ( La batalla del Somme ), es va llançar comercialment enmig de la guerra, el 1916, i va arribar a prop de 20 milions d’espectadors.

Netejar ratlles, pols i taques

Per a They shall not grow old, en comptes de seleccionar primer quines escenes utilitzaria Jackson va restaurar les 100 hores d’entrada, cosa que li va suposar tres anys de feina amb la companyia neozelandesa Park Road Post Production. Ha netejat dècades de ratllades, pols i taques, i ha donat el material actualitzat al museu de la guerra. També hi van fer altres ajustos tecnològics. L’objectiu de Jackson era reconnectar els espectadors amb els soldats d’una forma més íntima que a The battle of the Somme.

El metratge desprenia una sensació d’inestabilitat, perquè havia estat filmat amb càmeres de maneta que produïen fotogrames de forma molt més lenta que les actuals. L’equip de Jackson va modificar la velocitat dels fotogrames i en va afegir d’extres creats digitalment, de manera que va suavitzar el moviment de la càmera i de les imatges. Després va acudir a la companyia Stereo D per acolorir els clips centenaris. Això va requerir l’ajuda d’un historiador que pogués identificar els detalls militars, fins al punt de definir de quin color havien de ser els botons dels uniformes. En paral·lel, l’equip va viatjar fins a alguns dels escenaris de les batalles per obtenir les referències de color dels espais. El documental arrenca amb un entrenament bàsic dels soldats, en blanc i negre, i els acompanya fins al moment en què van al front oest. Aquí és quan les transicions transformen la pel·lícula en un film en color. ¿Buscava Jackson un efecte dramàtic, a l’estil d’ El màgic d’Oz? No exactament.

“Tot estava vinculat al pressupost”, diu. Originalment, el documental havia de durar mitja hora. “El pressupost que teníem estava pensat perquè acoloríssim entre 30 i 40 minuts del film”, explica. Però a mesura que ell i l’equip escoltaven les entrevistes, s’adonaven que tot el que els veterans explicaven els proveïa del context necessari, i els cineastes no volien que el documental “saltés directament a les trinxeres”. Tot i això, el pressupost no era flexible, així que van optar per mantenir una part del film amb imatges restaurades però en blanc i negre, i van reservar la part més dramàtica al color. Stereo D també ha treballat per convertir el documental en 3D i aconseguir un efecte més immersiu, buscant la sensació de trobar-se al mig de la batalla. I Park Road ha millorat l’experiència amb una edició de so que rivalitza amb la d’ El senyor dels anells. Però les explosions, els trets i el moviment dels tancs no són tan impactants com els moments que els soldats parlen.

“Vam contractar lectors de llavis. Abans d’això no tenia ni idea que existissin”, diu Jackson. Aquests experts, que normalment treballen en el sector judicial per esbrinar les paraules que pronuncien persones gravades per càmeres de seguretat, han revisat el metratge d’arxiu per reconstruir, de la forma més precisa possible, el que deien els soldats. Després l’equip va incorporar dobladors de cinema per posar veu als protagonistes de les imatges. Els cineastes, conscients que els soldats provenien de diferents regions del Regne Unit, es van assegurar que els actors vinguessin d’aquelles àrees i tinguessin un accent acurat.

En una línia semblant, els historiadors militars van proporcionar idees sobre quines podrien haver sigut les ordres dels oficials fora de les càmeres, i aquesta informació també va passar a formar part de la pel·lícula. Malgrat tot, i amb un metratge que hauria pogut explicar una dotzena d’històries de guerra, Jackson ha intentat que la pel·lícula se cenyís a un moment específic. “No volia fer una barreja amb una mica de tot -explica-. Només volia posar el focus en un tema i abordar-lo bé: l’experiència d’un soldat d’infanteria en qualsevol punt del front oest”.