Per què les pintures de casa de l'àvia no cotitzen

BarcelonaEl pintor Rafael Durancamps (1891-1979) va ser un visionari del màrqueting. Va fusionar els dos cognoms en un per tenir un llinatge més sonor. Va tenir a París una galeria que alhora era un restaurant, i quan exposava a Madrid es feia trucar a l'Hotel Ritz demanant pel pintor Durancamps, malgrat que ell no hi era, perquè el cambrer anés taula per taula preguntant per ell i difonent el seu nom entre els clients. Però el mercat de la seva obra ha perdut pistonada: l'expert en pintura de la casa de subhastes Balclis, Enric Carranco, afirma que des que la fundació de Durancamps va tancar les portes fa dues dècades, el valor de la seva obra ha caigut "un 80%". Tampoc viuen un bon moment en el mercat uns altres pintors catalans, representatius d’un col·leccionisme domèstic de fa unes dècades en galeries com la desapareguda Galeria Comas i la Sala Parés.

Una dona consultada per l’ARA es va convertir en una marxant improvisada perquè a la família havien heretat una col·lecció de pintura d’una setantena de peces de les últimes dècades, d’artistes com Emili Grau Santos, Ramon Moscardó, Josep Serra Llimona, Frederic Lloveras, Josep Cruañas, Simó Busom, Josep Verdaguer, Antoni Vives Fierro i Josep Puigdengolas. Però no podien mantenir-les a casa per falta d’espai. Quan aquesta dona va presentar algunes de les obres en algunes galeries i cases de subhastes, va trobar que n’apreciaven la qualitat però li deien que havien perdut valor econòmic, i li oferien preus d’uns 500 euros en alguns casos, o preus de sortida en subhasta inferiors. A la Sala Parés li van proposar que les deixés en dipòsit per si algun dels seus clients hi estava interessat. Un altre dels artistes, Carlos Nadal, va ser una excepció i sí que el va treure a subhasta. “No volia malvendre les obres sense cap interès ni importància, volia algú que s’ho estimés i vaig vendre algunes de les obres a particulars per sota del preu de mercat que m’havien donat a les galeries”, conclou. 

Carranco troba dues raons perquè s’hagi produït aquesta devaluació d’uns artistes que no van seguir els corrents avantguardistes com els que sí que han reconegut els museus: “Estem vivint una desamortització dels gustos, cada generació n’ha viscut una. Com al segle XIX es van desamortitzar els bens eclesiàstics i subhastaven monestirs, convents i altres meravelles de l’arquitectura, que després es feien servir per guardar-hi ramats, ara s’està desamortitzant el gust dels pares i de l’avi, no s’hi pot fer res, és un canvi generacional. Quan es pagava Rafael Durancamps es va deixar de pagar Joaquim Terruella”. L’altra raó té a veure amb com han canviat els espais domèstics. “El que no s’està mantenint és el model de casa, i això afecta moltíssim. Abans una casa buida era una casa pobra i ara una casa plena és una casa de iaio, i no hi ha res a fer, l’arquitectura ha guanyat la resta de les arts”, afegeix Carranco.

“Quan la gent hereta uns quadres, no hereta una il·lusió per continuar un llegat de patrimoni familiar, sinó un problema que ha de resoldre ràpid, aquesta és una mica la qüestió –diu el galerista Artur Ramon–. Aleshores moltes vegades es venen les coses de manera poc rigorosa i s’inunda el mercat d’un tipus d’obra que hauria d’estar més valorada i tenir un col·leccionisme que la reculli”. "Han canviat tant els hàbits que ¿com podem reivindicar el preu del mercat si els mateixos hereus no volen aquest art per decorar les seves cases?", subratlla Carranco. 

La selecció de les millors obres

Per a l’assessor de col·leccionistes i marxant Jordi de Nadal, "amb el temps s’estan seleccionant les millors obres". "Per exemple, si el teu avi va comprar, de Ramon Casas, un dibuix del Pèl i ploma, efectivament, ha baixat de valor, tot i que continua sent un excel·lent dibuix. Si, en canvi, va comprar un quadre important com A l’hipòdrom, la pèrdua de valor no és ni molt menys evident”. També cal tenir cura de la salut al mercat dels artistes catalans contemporanis més reconeguts. “A nivell col·lectiu de galeries no hi ha una promoció perquè a nivell de país tampoc hi és –lamenta Artur Ramon–. No s’ha resolt la terra incògnita entre on acaba el Museu Nacional d’Art de Catalunya i comença el Macba; hi ha una generació que no té visibilitat, la de Ràfols Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Subirachs. Són artistes molt desconeguts a fora, i no m’estranya”. Mentre no arriba l’anhelada ampliació del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la promoció d’aquests artistes ha quedat en mans sobretot de col·leccionistes privats i mecenes com Antoni Vila Casas i Lluís Bassat i d’apostes puntuals del mateix MNAC i altres museus del país. 

El rumb de l'art i el mercat de l'art catalans hauria sigut molt diferent si no hagués esclatat la Guerra Civil: el galerista Francesc Mestres recorda que l'any 1937, ja durant la guerra, Joan Merlí va publicar el llibre 33 artistes catalans, molts dels quals noucentistes, i la majoria van quedar oblidats perquè no van ser uns referents per als artistes de postguerra que van emprendre camins avantguardistes com Dau al Set. I Mestres apunta un artista a qui està pendent de fer justícia: Josep Hurtuna.

Joan Miró i Salvador Dalí, els més cotitzats

Des dels anys de bonança previs a l’esclat de la crisi del 2008, el rànquing de l’art català més car a les subhastes amb prou feines ha canviat: al cim segueix havent-hi Joan Miró, amb Peinture (Étoile Bleue), que va ser venut per 26 milions d’euros a Sotheby’s de Londres el juny del 2012, i el Retrat de Paul Éluard, de Salvador Dalí, que va assolir 14,1 milions d’euros a la mateixa casa de subhastes el febrer del 2011. L’obra de Miquel Barceló va fer el rècord el juny del 2011 amb els 3,9 milions que va assolir una de les seves pintures de places de toros, Faena de muleta; i la d’Hermen Anglada Camarasa l’havia fet l’octubre del 2006 amb els 2,6 milions d’El Casino de París en una subhasta de Christie’s a Madrid. Aquest preu és d’alguna manera una anomalia dins la cotització d’Anglada Camarasa perquè s’hi va arribar perquè dos col·leccionistes se la disputaven i no paraven de licitar per ella. 

A continuació, hi ha el preu més alt d’Antoni Tàpies, que es va produir més endavant, amb els 1,7 milions de Gran ocre amb incisions el juliol del 2014 a Christie’s de Londres. Malgrat tot, aquesta és una obra de l’any 1961 i les de les dècades posteriors no han arribat a preus tan alts. Un altre artista contemporani destacat és Jaume Plensa: dues escultures de prop de quatre metres d’altura d’homes a la gatzoneta, titulades Twins I i II, van ser venudes per 840.866 euros a la casa de subhastes novaiorquesa Phillips de Pury el novembre del 2019.

Seguint amb el rànquing, els pintors catalans de finals del segle XIX, excepte Anglada Camarasa, encara no han arribat al milió d’euros. Els preus principals es van assolir a Londres: el rècord d’Isidre Nonell és per una Gitana venuda per 741.584 euros el novembre del 2005 i Jardí de muntanya, Sa Coma, IV, de Santiago Rusiñol, va aconseguir pràcticament la mateixa xifra el novembre del 2006, 741.300 euros. El rècord de Marià Fortuny està lleugerament per sota, els 709.652 euros d'Àrab davant un tapís el maig del 2011. Després d'aquesta obra hi ha una pintura de Joaquim Mir, L'abim, Mallorca, que va ser comprada l'any 2000 per Carmen Thyssen per 352.882 euros en una subhasta de Sotheby's de Londres.

Joaquim Mir, de nou un ganxo internacional

Precisament ara Joaquim Mir és l'artista capdavanter amb la pintura Cova de Mallorca (Sa Calobra), valorada en 300.000 euros, de la segona exposició inclosa en l'acord de cinc anys que van signar el director de la Sala Parés, Joan Anton Maragall, Artur Ramon i Jordi Coll, de la galeria londinenca Colnaghi, per fer mostres conjuntes a la seu de Colnaghi i donar visibilitat internacional al mateix Mir i altres pintors com Santiago Rusiñol, Modest Urgell, Hermen Anglada Camarasa, Eliseu Meifrèn, Nicolau Raurich i Laureà Barrau. La primera exposició la van fer al juliol i va ser tot un èxit perquè es van vendre nou de les catorze obres exposades. La segona, en cartell fins al 18 de juny, es titula Spanish modern landscapes.

Joan Anton Maragall reconeix que el principal col·leccionista que té de pintura catalana és “britànic”. I en la mateixa línia de col·leccionistes internacionals interessats en l'art català, Enric Carranco explica que el principal comprador d'obra de Nicolau Raurich és “suec”. "Havíem detectat que hi ha diversos col·leccionistes molt actius a Barcelona que són bàsicament anglesos", subratlla Ramon, abans de recordar que la pintura catalana al mercat internacional després de les vendes recollides en el rànquing "cada vegada anava perdent més musculatura". Com que aquests col·leccionistes poden comprar a les galeries barcelonines l'art que veuen al MNAC, Ramon creu que "hi ha un decalatge entre la qualitat i la importància històrica i el preu". "Ens venen a veure col·leccionistes que ens han comprat històricament peces importants i ens diuen que els seus fills no les volen, i hem de convertir aquesta disfunció en una funció i una oportunitat com a galeristes i també cultural", diu Maragall. "És una oportunitat única: hi ha un grup d'una qualitat altíssima que no està representat a les col·leccions ni les institucions. La manera de consolidar la importància d'aquest període és col·locar-lo a museus i fundacions corresponents", explica Coll.

Treure les obres d’art al mercat internacional implica unes despeses. Com diu Maria García Yelo, la delegada a Espanya de Christie’s, no llancen artistes internacionalment si no tenen “la certesa” que els poden vendre amb bones condicions. I la internacionalització és important perquè també serveix per poder veure aquests artistes al costat dels seus contemporanis de fora. “És bo combinar artistes per tornar-los a posar en el punt de mira i donar-los importància”, diu Adriana Marín, responsable de Pintura Antiga i Segle XIX de la mateixa casa. Però com ja va passar amb Pablo Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí, tenir unes galeries internacionals fortes en vida és cabdal per mantenir una trajectòria internacional posterior. “La nostra feina és d’alguna manera fer de comissaris i entendre quines obres poden anar a una plataforma internacional i tenir una acollida i quines és millor que es quedin a nivell nacional perquè a un artista no l’ajuda que surtin una obra rere l’altra i quedin sense vendre”, conclou García Yelo.

Un art que lluita per incoporar-se a l'àmbit europeu

Jordi de Nadal també fa una lectura més profunda de l'art català del segle XIX i les primeres dècades del s.XX, que és extensiva a l'art valencià i mallorquí: "En gran part és l’art d’una nació que s’intenta incorporar, a un ritme prou ràpid, a l’àmbit que li és propi, és a dir, l`àmbit europeu, tot desvincular-se d’un àmbit tradicional, l’hispànic, que cada cop se li fa més incòmode", afirma. "Aquesta voluntat i aquest impuls donen lloc a un fenomen que a vegades és una mica difícil de detectar -explica: l’art català dels segles XIX i primeres dècades del XX tendeix a pujar una mica tard als successius trens dels diferents moviments europeus, però quan ho fa, es situa molt ràpidament a les posicions més avançades i acabades, però sovint ja retardades respecte el següent moviment d’avantguarda que, en el panorama general europeu, ja està substituint l’anterior". De Fortuny, Nadal creu que és "la culminació d’un determinat art del s. XIX i, en els seus últims quadres, es situa ja a l’avantguarda, però a París ja ha començat l’impressionisme". I de Barrau, de qui s'acaba de vendre a Barcelona Via Crucis d’Olot o El Camí de Catalunya, hi troba "la culminació, un pèl tardana, d’una llarga tradició de pintura religiosa ruralista que travessa tot el XIX europeu. El quadre és de 1895-1896, quan Paul Gauguin, que havia begut de la mateixa tradició en la seva versió bretona, ja feia quatre o cinc anys que estava pintant a Tahití". I aquesta situació va canviar poques dècades després quan l'art català va ser capdavanter en les avantguardes, amb noms com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Pablo Gargallo i Juli González.