Patrimoni cultural: castells

Visita al poble que va abandonar el castell per viure a la plana

Galí de Sanmartí va conquerir el castell als sarraïns al segle X. El 1714 va resistir fins al final, com Cardona. La sala gòtica és una joia.

Amb la família, quan érem petits, els caps de setmana voltàvem per Catalunya. Nou persones en un pis de Barcelona podia ser asfixiant. Però teníem molts altres motius per fer-ho, probablement més importants. Uns quants anys més tard jo continuo fent el mateix. Avui em toca visitar el castell de Sant Martí Sarroca, al Penedès. És un luxe fer-ho amb els meus pares, que són grans i estan plenament actius.

Tots tres ja hi havíem estat. Que un castell relativament fora del circuit turístic -tot i que força a prop de Barcelona (a 58 quilòmetres) i Tarragona (exactament a la mateixa distància)- l’haguéssim visitat no és estrany. Va ser, de fet, el punt de trobada d’una excursió organitzada per celebrar un aniversari. Celebració familiar i excursió han sigut, a casa, durant molt temps, un binomi habitual.

“El castell de Sant Martí Sarroca el va fer construir Galí de Sanmartí, enviat del comte de Barcelona per fer fora els àrabs, al lloc on hi havia una torre fortificada dels àrabs. Anteriorment, en aquest turó hi havia hagut un poblat iberoromà”, ens explica Josep Forcada, el nostre guia, mentre passegem per les diverses estances.

“Durant la Guerra de Successió, aquest castell va ser un dels últims llocs de Catalunya que va caure sota el control de les tropes de Felip V. Com Cardona, va caure el 18 de setembre del 1714, una setmana després de Barcelona”, ens explica el Josep quan som a les quadres, on hi ha una exposició d’eines d’altres temps, de feines com ara segar i batre el blat, treballar el ferro o fer espardenyes. Són realment antigues, perquè el meu pare, que té 86 anys, les troba també molt antigues.

“Del segle XV fins a la desamortització del 1835, el castell de Sant Martí Sarroca va pertànyer a la Pia Almoina de Barcelona. Va quedar molt malmès durant la Primera Guerra Carlina”, diu el Josep, que es dedica de ple a difondre el castell, i que ho combina amb l’afició de voltar pel país com a activitat de lleure. “He visitat tots els municipis de Catalunya”, em diu. Carai! N’hi ha més de 900. “I ara què?”, li pregunto. “Ara visito cementiris: les escultures, els panteons, les capelles...”

Ara som a la sala gòtica, on es fan banquets de casaments, dinars i sopars d’aniversaris, d’empreses... Des d’aquesta sala hi ha una molt bona vista de Montserrat, i del poble, ara situat a la plana. El castell i l’església estan sols en un turó. Temps enrere el poble era aquí dalt, i envoltava aquests dos elements. Les cases es van anar enfonsant, i el turó va quedar despullat. No va ser fins a principis del segle XX que es van traslladar a baix, a la plana, l’escola i l’Ajuntament. “El poble no podia créixer aquí dalt. Era més pràctic que anés al pla”, diu el Josep quan entrem a la gran sala capitular on es devien reunir els senyors del castell i on avui s’hi fan des de concerts a casaments civils.

Ens dirigim ara a l’església (segle XII). Continua sent l’església parroquial. Se’n va encarregar la restauració a Puig i Cadafalch, a principis del segle XX, que ja estava realitzant les Caves Codorníu, a Sant Sadurní d’Anoia, i altres edificis de la zona.

“Quin paper hi va tenir Puig i Cadafalch?”, pregunta el meu pare, també arquitecte. “Volia que l’església tingués només el que tenia quan es va construir. Va fer treure tota la calç que hi havia a les parets de l’interior. Va enderrocar la sagristia, que estava enganxada a l’absis, a l’exterior, i una habitació de mals endreços que hi havia entre el portal romànic i el renaixentista”. El meu pare fa un generós somriure: les seves obres d’arquitectura també es caracteritzen per evitar els elements que fan nosa, per crear espais diàfans. Són de la mateixa corda.

A més, Josep Puig i Cadafalch va fer treure el retaule barroc de l’altar major, ja que tapava l’absis. “Puig i Cadafalch va dir que aquest era el millor absis que havia vist de Catalunya, per la seva riquesa manifestada als capitells, les arcades i les sanefes”, subratlla el Josep. El retaule barroc de l’altar va ser venut a la parròquia de Font Rubí (i destruït durant la Guerra Civil).

A l’església hi ha, però, un altre altar barroc, salvat de miracle durant la guerra. Van treure sants, creus i verges i van cremar-ho tot a fora. El retaule barroc no era senzill de treure... “No el cremeu!, que cremarà tota l’església, i la necessitem com a magatzem de blat”, van dir alguns veïns, i van aconseguir aturar els piròmans. De tota manera, hi ha algun cop de destral ben visible.

A l’altra banda del retaule barroc, a la dreta, hi ha un altre retaule preciós, gòtic. “Aquest també es va salvar de la Guerra Civil, en aquest cas perquè se’l van endur a Suïssa; al cap d’un temps el van tornar”, explica el Josep. “Als inicis del franquisme, el van portar a Barcelona per restaurar-lo, però els treballs van ser molt deficients: on faltava pintura hi havien posat oli, i on faltava pa d’or, purpurina”, diu. Un fiasco, vaja. Tot el contrari que la visita d’avui.

Conquerir el castell amb un ramat amb teies

La llegenda diu que durant la segona meitat del segle X, el castell martinenc era dominat per 40 sarraïns. Galí de Sanmartí, magnat, veguer de les terres de migdia del comtat de Barcelona, volia conquerir el castell però es va trobar a la part baixa del precipici. Dotat de gran estratègia militar, va recollir un bon nombre d’animals domèstics que tenien banyes i va lligar-los teies. Una nit fosca i serena, amb l’ajut dels pastors, va fer pujar el ramat amb les teies enceses de la plana cap al castell, fins aleshores inexpugnable.

Els àrabs, en veure aquell nombrós exèrcit que avançava amb tanta empenta, van sortir esparverats per una mina secreta que donava a les valls, on el Galí i els seus els esperaven, i els van derrotar estrepitosament. Per aquesta gesta a Galí de Sanmartí se li va donar aquest castell i va tenir grans privilegis.

Més continguts de