Reportatges

‘Polònia’ des de dins. L’altra cara del procés

Les frenètiques bambolines d’un musical amb vuit actors, vuit tècnics i vint personatges a escena

LAURA SERRA
LAURA SERRA

Des d’aquella humil truita de dos ous que va cuinar Ernest Maragall a Quico Homs en la negociació de l’Estatut, les menges en les cimeres polítiques encara han anat a menys: Artur Mas ha passat d’oferir ametlles salades a aigua. Al camerino de Polònia. El musical, l’austeritat no ha arribat a aquest extrem. Al voltant d’una taula mal parada s’agermanen polítics de tots els partits i els seus tècnics per compartir pa torrat i embotits, amanida, humus, alvocat, cervesa i cava. Ho fan cada dissabte, perquè entre la funció de tarda i la del vespre tenen menys d’una hora per berenar. Això sí, Rajoy (Queco Novell) menja a part: s’ha dut un entrepà.

Entre bambolines es poden comptar vuit actors i vuit tècnics, però dalt de l’escenari apareixen més de vint personatges del panorama polític i mediàtic. Els autors del musical -el dramaturg Jordi Galceran i els guionistes Júlia Cot, Pau Escribano i Jaume Buixó, subdirector del Polònia televisiu- van voler “treure partit dels actors i del mostrari de personatges que poden fer”, diu Buixó. L’habilitat dels intèrprets del programa per imitar personatges és evident, però fer-ho sense cap pausa -sense el famós “Talleu, és bona”- és més difícil.

Els actors se sotmeten a un veritable exercici de fregolisme. Mireia Portas té set mudes diferents de cap a peus, per als personatges d’Esperanza Aguirre, Carme Forcadell, Teresa Forcades i dos més de cos de ball. Marta Soro, productora i regidora de la funció, és la que marca els ritmes entre cametes. Les dones tenen un camerino a una banda de l’escenari i els homes a l’altra. Bruno Oro (Artur Mas) té un espai per a ell sol, al pis superior, on minuts abans de sortir a escena està concentrat escoltant música amb el mòbil per a un projecte que està preparant.

Les Catalines són les primeres que han d’estar a punt. És un doble joc teatral: si el trio sobiranista s’inspira en les Teresines de La Cubana, el musical també comença com un xou cubanero, amb les tietes que surten a escalfar el públic. Abans d’engegar la funció els actors es troben per donar-se ànims. Ho fan d’una manera curiosa. Un llança una frase i la resta responen: “Oh, quina pena!” Després, el muntatge va cronometrat.

Enginyeria teatral

La idea de l’argument -la cimera postconsulta convocada per Mas que acaba amb un clímax al balcó de la Generalitat- va ser senzilla, però va costar dos mesos de cuina teixir una trama que inclogués el màxim de personatges i que alhora les escenes estiguessin separades perquè fos materialment possible, per exemple, que Xavi Serrano es transformés de Joan Herrera a Duran en segons. Si en la televisió l’actualitat mana, en el teatre mana el vodevil.

Sobre una taula van anar enganxant post-its amb actors, personatges, escenes, cançons, accions. A partir d’aquest esquema van repartir-se escenes, van començar a escriure i van anar-se-les creuant per polir-les. A última hora encara van haver d’afegir una cançó per tapar algun canvi impossible. “Als assajos ens pensàvem que no podríem. És com amb una parella, al principi els nervis fan que ho facis tot matusserament i després tot és facilíssim”, confessa Anna Bertran en ple canvi de Muriel Casals a Bibiana Ballbè. Per treure’s anys de sobre ha esgotat el pot de maquillatge, critiquen les companyes de camerino. Bertran pot fer aquest canvi amb prou temps i fins i tot ho aprofita per espiar el mòbil. La gateta que va adoptar fa pocs dies té 100 likes a Instagram, informa.

Dues persones ajuden els actors a despullar-se i vestir-se en els canvis més fugaços. I solucionen les crisis, com quan a Portas se li desfà la cremallera del vestit de dalt a baix o quan Ivan Labanda es posa la barba al revés en el pas de Miquel Iceta a Oriol Junqueras -un paper que l’obliga a dur durant dues hores una granota amb molt de farcit que el fa suar de valent-. Moure’s per passadissos tan estrets tampoc és fàcil: “El primer dia xoques amb tot”, diu Novell. I tot i així no perden el fil: David Olivares (Pere Navarro, David Fernàndez) és l’encarregat de llançar un barret de Michael Jackson a Oro.

Entre la comoditat i la tensió

L’espectacle de Minoria Absoluta ha superat els dos mesos en cartell al Teatre Poliorama i els 50.000 espectadors -a sis funcions per setmana-, i no té data de comiat. Els actors ja el tenen tan apamat que fins i tot es permeten algunes travetes: en plena actuació d’Agnès Busquets (Sánchez-Camacho, Terribas) l’aturen entre cametes Portas i Novell per fer-s’hi una selfie. El rodatge dels actors ha jugat a favor de l’obra, que s’ha pogut retallar, però un excés de confiança és perillosa. El director, Xavier Ricart, els controla de tant en tant per tornar a ajustar els personatges. “Va bé per no apalancar-se i trobar coses noves al personatge”, diu Bertran. A més, no tots els actors tenen la mateixa habilitat natural que Labanda o Oro per cantar i ballar.

“L’avantatge és que no has de crear de zero cap personatge i que tots [actors, guionistes i públic] tenim el background de Polònia ”, afirma Buixó. Una rutina i una obsessió del programa que han mantingut en el pas al teatre és l’equilibri: “Que surti tothom i que ningú rebi més llenya que un altre -resumeix-. I al teatre també és bonic, a més, que tots els personatges tinguin un motor, que tots tinguin una victòria”.

Més continguts de