Cultura 06/06/2014

Els 16 projectes de l'exposició catalana a la Biennal de Venècia

'Arquitectures empeltades', comissariada per Josep Torrents, examina la relació entre el nou i vell en l'arquitectura catalana del darrer segle a partir de la Casa Bofarull, de Josep Maria Jujol

Antoni Ribas Tur
12 min
Inauguració de Grafting Architecture a Venècia / MIGUEL ÁNGEL AGUILO

VenèciaCasa Bofarull, als Pallaresos, Tarragona. De Josep Maria Jujol (1913-1933)

Josep Maria Jujol va realitzar nombroses intervencions a la Casa Bofarull, als Pallaresos (Tarragonès), del 1913 al 1933.

L'obra que inspira l'exposició catalana en aquesta edició de la Biennal està representada per un retaule, que presideix la sala d'exposicions, on hi ha penjades les reproduccions de diversos plànols i esbossos de la casa. La Casa Bofarull, una masia medieval reformada per Jujol, és l'exemple paradigmàtic que Josep Torrents, el comissari de la mostra, ha seleccionat per explicar com en el darrer segle la intervenció en edificis preexistents és una de les línies més potents de l'arquitectura catalana.

Dos dels esbossos exposats revelen la inventiva i el sentit lúdic de l'arquitectura de Jujol de manera especial: s'hi poden veure dues aus que havien de servir per guarnir dos vitralls. Al voltant d'aquest moble, el comissari ha afegit fotografies d'altres obres emblemàtiques de l'arquitecte com la 'Torre dels ous', a Sant Joan Despí; els tallers Manyach, a Barcelona, i l'ermita de Vallmoll, a Tarragona.

Jujol va treballar a la Casa Bofarull durant 20 anys per encàrrec de les dues germanes propietàries de la casa. El ritme de les obres depenia de si les collites de cada any eren bones i les germanes podien seguir invertint en les reformes.

En aquest enllaç podeu llegir el reportatge publicat a l''Ara Tu', al gener, amb motiu de l'obertura al públic de l'edifici.

Apartaments a les golfes de la Pedrera, de Francisco Juan Barba Corsini (1953-1955)L'arquitecte va ser reconegut amb la Medalla d'Or del FAD.

Un dels apartaments que Francisco Juan Barba Corsini va construir a les golfes de La Pedrera / ARA

L'arquitecte Francisco Juan Barba Corsini (Tarragona, 1916 - Barcelona, 2008) va ser alumne de Josep Maria Jujol i l'encarregat de construir 14 apartaments –el número 13 es va suprimir per superstició– a les golfes de la Pedrera. Aquests habitatges de dimensions reduïdes van ser enderrocats quan la Caixa de Catalunya va comprar l'edifici a mitjans dels anys 80, i es coneixen actualment gràcies a fotografies i plànols. A més, l'arquitecte, considerat un autor cabdal pel que fa a l'evolució de l'habitatge a Catalunya, va dissenyar el mobiliari dels apartaments perquè a les botigues no trobava mobles que li agradessin.

Un any abans dels apartaments de la Pedrera, Barba Corsini, autor del poblat turístic de Binibeca, a Menorca, va construir dues cases de pisos d'influència nòrdica al carrer Tavern de Barcelona. Aleshores ja havia abandonat l'arquitectura neoclàssica que havia après a l'Escola d'Arquitectura. La Guerra Civil va interrompre els seus estudis i va trobar el seu lloc com a arquitecte després de descobrir els treballs de figures com Alvar Aalto, Richard Neutra i Walter Gropius. També porten la seva signatura l'edifici de l'Equitativa, també a Barcelona; el cinema Victòria, a l'Hospitalet de Llobregat, i la fàbrica Matutano, al Prat del Llobregat.

Restauració de l'església de l'Hospitalet, a Eivissa. D'Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña (1981-1984)

L'altar de l'església de l'Hospitalet, d'Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, com a temple / JAMLET

Al llarg de la seva trajectòria, Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña han restaurat nombrosos edificis patrimonials, com el monestir de Sant Pere de Rodes, el Parc Güell, les muralles de Palma, el Castell de Bellver i l'escala d'accés i diverses dependències del Castell d'Eivissa. Actualment estan treballant en la restauració de la Casa Vicens, d'Antoni Gaudí. Entre altres guardons, el 2004 van rebre un premi especial a la Biennal de Venècia per l'Esplanada del Fòrum.

La restauració de l'església de l'Hospitalet, construïda a finals del segle XVIII i ubicada a Dalt Vila, el casc antic de la ciutat d'Eivissa, és una de les seves obres més emblemàtiques dels anys 80. La intervenció dels arquitectes va consistir a restaurar la fàbrica del temple, que amenaçava ruïna, i adaptar l'interior perquè també es pogués fer servir com a sala d'exposicions.

Amb gestos força continguts –el paviment, el color de les parets i els elements del mobiliari–, els arquitectes van convertir un interior sense cap interès més enllà de l'històric en un indret màgic i barroc on ressona l'esperit juganer de Josep Maria Jujol.

Per últim, els arquitectes també van intervenir en la façana de l'església per actualitzar-la, sense que deixés d'assemblar-se a la resta d'esglésies que hi ha arreu de l'illa.

Institut d'educació secundària La Llauna, a Badalona. De Carme Pinós i Enric Miralles (1984-1986)

Premi FAD d'arquitectura 1986 en la categoria de rehabilitació.

Interior de l'IES La Llauna, d'Enric Miralles i Carme Pinós / FERRAN FREIXA

"Les nostres decisions van estar basades en el projecte de l'entrada, i a partir d'aquí vam construir l'espai", diu Carme Pinós sobre la rehabilitació d'aquesta antiga fàbrica per convertir-la en un institut. "No hi havia pressió pel que fa al temps –afegeix–, i això el va fer un projecte especial".

La planta baixa, explica Pinós, actua com un porxo exterior que té l'amplitud que no es troba al carrer. Els dos pisos separats per l'entrada estan comunicats per escales i rampes. Les aules estan situades al primer pis, i al segon hi ha l'auditori, els laboratoris i altres dependències.

'Caldereria

Premi Ajac Joves Arquitectes de Catalunya 2004, concedit pel Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Caldereria petita, rehabilitació d'un habitatge entre mitgeres a Gelida. De Calderon-Folch-Sarsanedas Arquitectes / TIM ADAMI

El nom que els arquitectes van donar a la rehabilitació d'aquesta antiga cada de vinya a Gelida prové de la tècnica que va utilitzar el manyà a qui li van encarregar diversos elements de la casa. "És una tasca de caldereria petita: doblegant i soldant la planxa d'acer de 8 mm es construeixen els nous elements", van escriure els arquitectes a la memòria de l'obra. El fet de treballar amb artesans del lloc on s'ubica l'obra també era habitual en Jujol. "Aquest edifici encaixa amb els productes km0 dels quals es parla tant ara", subratlla l'arquitecte Pilar Calderon.

La casa forma part d'un conjunt d'habitatges amb les mateixes característiques, però al llarg dels anys "els veïns les han anat tunejant", explica Pilar Calderon. La seva intervenció està basada a sumar-se a la dinàmica del que estava passant amb aquestes cases i mantenir la sensació de trobar-se "en un lloc impredictible", afegeix Calderon, i mantenir l'aire d'arquitectura d'autoconstrucció d'aquestes cases.

Els arquitectes expliquen la seva obra dins 'Arquitectures empeltades' amb un núvol de paraules on hi ha destacades les tres que van regir el seu treball: 'sobreposar', 'apropiació' i 'contornejar'. Aquest darrer mot fa referència a definir les zones de la casa on volien intervenir i quines volien deixar com les havien trobat.

Museu de Can Framis. De Jordi Badia BAAS Arquitectura (2007-2009)

Premi FAD de l'Opinió 2010.

Museu Can Framis, de Jordi Badia / XAVI CEBRIAN / JOSEP CASTILLO

Can Framis, el museu de pintura de la Fundació Vila Casas, està ubicat en una antiga fàbrica de filatures al Poblenou. Va ser el primer element de la trama urbana de la zona i tenia l'extensió de quatre illes de l'Eixample.

"No volíem fer un lífting a l'edifici", explica l'arquitecte Jordi Badia, l'autor de la rehabilitació de la fàbrica. Can Framis està explicat a Venècia amb un plafó que, segons Badia, recorda una retaule amb diferents escenes de la vida d'un sant. De l'edifici es conservaven dues naus de poc valor arquitectònic. L'arquitecte en va construir una altra al lloc on n'hi ha havia una d'antiga per crear un recorregut continu. "Vam crear a partir del vell com si fos un collage. No saps con acaba el vell i comença el nou", afirma Badia. La tasca de "reciclatge" de l'edifici, diu l'arquitecte, manté les textures de diferents èpoques i és a la vegada actual. A més de la rehabilitació, l'edifici està envoltat d'un jardí amb vocació pública i una cert aire malenconiós.

Auditori a l'església de Sant Francesc, a Santpedor. De David Closes (2003-2011)

Auditori a l'església del convent de Sant Francesc, a Santpedor, de David Closes / XAVI CEBRIAN /JOSEP CASTILLO

L'església de Sant Francesc, del segle XVIII, és l'únic element de l'antic que no es va enderrocar. El 2003 l'Ajuntament de Santpedor estava en converses amb la Generalitat per cedir els terrenys per construir-hi un institut. Així i tot, van encarregar a David Closes que un estudi per valorar altres possibilitats.

Enderrocat el claustre el convent, l'església havia quedat com un edifici descontextualitzat, però "tenia valor perquè l'església i el campanar sempre havien sigut un element que havia conformat el perfil del poble i la gent li tenia una certa estima", diu David Closes. "Quan vaig entrar-hi –afegeix l'arquitecte– vaig canviar d'opinió. Sí que valia la pena conservar-la per l'espai interior".

La intervenció de David Closes manté l'atmosfera que va trobar quan va entrar a l'edifici. No va restaurar els punts de la teulada ensorrats, a la capella principal i l'antic cor, que s'havien ensorrat, per permetre l'entrada de llum natural.

A partir d'aquí, Closes va treballar per mantenir els valors de l'espai interior de l'edifici. "Tots els elements nous que vam construir estan col·locats com a artefactes a l'exterior de l'edifici, com l'escala, el volum de les instal·lacions i els lavabos". "Volia que es pogués seguir llegint tot el que li havia passat a l'edifici", conclou l'arquitecte.

Apartament