És l'hora dels adeus. 'Domo arigato', mestre Kazushi Ono!
El director nipó no ha acabat de trobar l'encaix entre els músics de l'Auditori
Durant sis anys, Kazushi Ono ha estat el director musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. El mestre nipó ha ofert vetllades molt interessants, al costat d’altres de poc rellevants i que han palesat el permanent camí erràtic de la nostra primera orquestra.
Indubtablement, Ono –que ara marxa a Brussel·les– és un bon director, però potser no ha trobat l’encaix entre els nostres músics. No pas per capacitats dels membres de l’OBC ni per la manca de talent del mestre nipó. Més aviat per un pla de treball mal ajustat, no sempre ben coordinat pels responsables de L’Auditori, que haurien d’aspirar a una qualitat que tan sols s’aconsegueix treballant fort i de manera continuada davant d’una mateixa batuta. En definitiva, ha faltat fidelitzar un so identitari i de rumb segur, consolidar i solidificar un projecte.
Kazushi Ono és un home intel·ligent, bon dialogant amb formes i estils musicals ben diferents entre si, i que es mou amb absoluta comoditat amb el repertori que parteix del postromanticisme i que s’endinsa en les complexes estètiques del segle XX. I una pàgina com la segona simfonia de Mahler (Resurreció) li va com anell al dit, especialment en un concert de comiat i com a final d’una temporada en què, amb una pandèmia encara present però sense els riscs de mesos anteriors, sembla que ja es pot veure la llum al final del túnel.
Tanmateix, i tot i l’excel·lent rendiment de l’Orfeó Català i de determinats primers faristols de l’orquestra, la versió va distar de ser perfecta. L’ovació final, amb el públic dret, crec que es devia més aviat a la intensitat de l’obra i a la simpatia que Ono genera en el nostre públic que en la qualitat del treball amb la simfonia mahleriana: van haver-hi no pocs desajustos en les entrades d’algunes seccions, errades (puntuals) en alguns passatges per a instruments solistes i, sobretot, una manca de subtilesa fins i tot en els moments més voluminosos de la partitura. Les dues solistes van complir i prou, tot i la qualitat de les veus de la soprano Lydia Teucher i sobretot de la mezzosoprano Mihoko Fujimura.
Amb tot, i ben de cor, dōmo arigatō, mestre Ono. Ara és l’hora dels adeus. Passi-ho bé.
