MÚSICA

La reina és PJ Harvey

El Primavera Sound tanca la setzena edició amb 165.000 assistents als concerts del Fòrum

PJ Harvey ho va tornar a fer. Fa cinc anys va ser una de les grans triomfadores del Primavera Sound, i ahir va anar encara més lluny amb un altre concert espectacular: pletòrica en la interpretació i amb un format instrumental grandiós, amb cordes, percussions, cors i una secció de vents en què el saxo va marcar el caràcter, com ja passa en el disc The hope six demolition project (2016), translació musical d’uns viatges que va fer amb el fotògraf Seamus Murphy per Kosovo, l’Afganistan i la capital dels Estats Units. Les disfuncions que genera l’exercici del poder en comunitats desposseïdes i la voracitat gentrificadora que no té en compte les persones són aspectes que aborda en un treball que segueix la línia de Let England shake (2011), el disc que va presentar al Primavera Sound fa cinc anys. De fet, aquests dos últims treballs van subministrar la major part del repertori d’un concert que va començar amb la solemnitat marcial de Chain of keys i The ministry of Defence.

De veu impecable i expressiva, i aquesta vegada amb un so a l’altura, PJ Harvey va enlairar cançons com Let England shake i The words that maketh murder davant de la gentada que novament omplia l’esplanada de l’escenari Heineken. També va saber combinar la ferocitat de la guitarra elèctrica amb el saxo i catapultar The wheel. I quan va arribar el moment de recuperar peces antigues, com 50 ft queenie, el públic ja estava molt més que entregat al poder d’una artista que difícilment oferirà mai un concert per cobrir l’expedient. Bona prova en va ser la magnífica interpretació de To bring you my love, amb la banda reinventant un clàssic que va ser rebut amb entusiasme i admiració pel públic. Impressionant.

“La fidelitat del públic”

PJ Harvey va ser la gran estrella de la jornada de cloenda d’un festival que aquest any ha arribat al límit de la seva ocupació. Les xifres facilitades per la direcció són eloqüents: l’assistència total al parc del Fòrum ha sigut de 186.000 persones: 55.000 en cada una de les tres jornades de pagament i 21.000 en els concerts gratuïts de dimecres. Sumant-hi el públic que ha seguit de franc els concerts del Primavera a la Ciutat fora del Fòrum, el nombre total d’assistents pot arribar als 200.000. Segons un dels directors del festival, Alberto Guijarro, les xifres demostren “la fidelitat del públic”. “És un orgull per a nosaltres, no podem demanar més”, va afegir ahir en la roda de premsa de valoració.

Musicalment, la jornada va tenir un caràcter tan heterogeni com el camí que va de Manel i Joana Serrat a Pxxr Gvng (que van sorprendre apareixent amb una banda salsera que va redimensionar temes com Tu coño es mi droga ) i del black metal de Venom al pop de Brian Wilson. Aquest últim venia amb un guió molt clar: tocar una selecció de grans èxits després d’interpretar sencer un dels discos més rellevants de la història del pop, el Pet sounds dels Beach Boys que Wilson va crear fa 50 anys, assumint el repte de crear una obra total. Hi ha un punt de fetitxisme en el fet de veure Wilson dalt d’un escenari participant en l’execució de les cançons, però el material d’aquell disc, cançons com God only knows o Caroline, no, ha adquirit la categoria de gloriós estàndard del pop, i per tant no importa tant qui el toqui com que es toqui respectant l’esperit original. El problema és que Wilson no està per cantar unes cançons a les quals ell mateix va conferir una gran exigència quan les va compondre. Feia patir sentir els galls a God only knows, i les sensacions davant la seva veu anaven de la tendresa a la incomoditat.

Una assemblea de músics

L’última jornada del festival havia començat a les portes del recinte, on la Unió Estatal de Sindicats de Músics, Intèrprets i Compositores havia convocat una assemblea pública. El propòsit és impulsar el sindicalisme en el sector musical per reclamar el compliment dels drets laborals. Per acabar amb lluites individuals condemnades al fracàs, músics d’arreu de l’Estat fan un pas endavant. Ara com ara tot està en procés embrionari, però un dels models que es podrien seguir és el dels treballadors intermitents francesos. En el debat sobre el retorn social de la cultura, cal recordar la importància de garantir condicions laborals no ja dignes, sinó justes.

Manel

El triomf de l’actitud i d’un repertori tan impecable com engrescador

Quan tens 55 minuts per fer-te valer en un festival, el millor és tirar pel dret. És el que van fer Manel, l’únic grup català programat en els escenaris principals del Primavera Sound, els de l’esplanada infinita. Els va tocar obrir l’H&M pràcticament a les 7 de la tarda i davant d’un públic prou nombrós i majoritàriament català (eren pocs els que no corejaven les cançons) que va acompanyar el quartet en un camí cap a l’eufòria. Sacrificant els temes menys festivalers de l’últim disc i, per tant, renunciant als contrastos rítmics i emocionals, van oferir un vibrant concentrat de deu temes amb la cançó Jo competeixo com a pedra de toc. Aquesta peça la van tocar cap a la meitat de l’actuació i va demostrar diverses coses. Per exemple, la seguretat gairebé intimidant amb què Guillem Gisbert la defensa, una actitud que va encomanar també a altres moments, com els crits desafiadors a Benvolgut. Jo competeixo també evidencia que els Manel del 2016 tenen un so rotund i sòlid. Si a sobre proposen un repertori com el d’ahir, difícilment poden fer altra cosa que no sigui vèncer i convèncer.

Van començar amb la ferocitat elèctrica de Les cosines i, amb l’ímpetu implacable del ciclista Peter Sagan, van avançar amb instint depredador. Una Ai, Dolors d’aires tropicals va obrir una seqüència especialment imbatible amb Jo competeixo, La serotonina i Benvolgut, abans de donar-ho tot en un esprint final en què el públic va seguir cantant i ballant Teresa Rampell i Sabotatge.

Los Chichos

Una gran festa rumbera que desborda totes les expectatives

Ja fa més d’un any que Los Chichos estan fent el que ells anomenen “l’última gira”, que el 2015 va passar per Barcelona, l’Hospitalet i Terrassa. “Ara només treballarem quan ens vingui de gust. En comptes de fer quatre o cinc gales al mes, en farem una”, explicava fa uns mesos Junior González, el més jove del trio madrileny. Una d’aquestes dates excepcionals era el Primavera Sound, un festival que cada any esquitxa la programació amb petites mostres de músiques populars alienes al món anglosaxó, però que fins ara havia obviat la poderosa rumba de grups com Los Chichos. El festival els va programar a l’escenari Adidas, un dels més petits del recinte, i els va quedar petit. De fet, van desbordar totes les expectatives en un concert de grans, molts grans èxits. Que tot just començar molta gent cantés Son ilusiones és un bon indicador d’una popularitat que travessa generacions: durant el concert un espectador fins i tot va trucar a la seva mare perquè pogués sentir Los Chichos pel telèfon.

Amb banda llarga i coristes, els tres chichos van estar pendents del públic en tot moment, xerrant entre tema i tema i amb dedicatòries clàssiques com la de Ni tú ni yo: “A tots els presos, sempre que no hagin comès delictes de sang”, va dir l’Emilio. La festa va ser absoluta i el públic, convertit en una eufòrica comunitat chichera, hi va participar amb alegria, sobretot quan reconeixien hits tan brutals com El Vaquilla, Para que tú lo bailes i, esclar, Ni más ni menos, la cançó amb què va acabar un grandíssima festa . Potser sí que el Primavera els hauria d’haver programat en un escenari més gran.