Crítica de cinema
Cultura 30/05/2019

El retaule amorós de la Xina actual de Jia Zhangke

Crítica de la pel·lícula 'La ceniza es el blanco más puro'

Maria Adell Carmona
1 min
La ceniza es el blanco más puro

Direcció i guió: Jia Zhangke. 136 minuts. Xina, França, Japó. Amb Zhao Tao, Liao Fan i Yi’nan Diao.

Dues imatges fugaces –les aigües cabaloses d'un riu, un cel estrellat– funcionen com a marca d'enunciació de les vertiginoses el·lipsis que conformen aquesta història d'amor en tres temps. Al cinema de Jia Zhangke, el temps històric (universal, solemne) s'entreteixeix amb el cronològic (humà, prosaic): a 'Natura morta' (2006), la seva obra cabdal, les brutals transformacions en el paisatge d'una regió de la Xina causades per la construcció d'una gegantesca presa, servien com a teló de fons per narrar el col·lapse de dues parelles després d’anys de separació. A 'La ceniza es el blanco más puro', la relació de Quiao (Zhao Tao, rostre recurrent en el cinema de Jia Zhangke) i Bin està dividida en tres èpoques que, com un retaule, plasmen escenes de to divers: de la tensa violència de la primera a la sublimació melodramàtica de la secció central, que inclou una seqüència en una habitació d'hotel que podria haver filmat Wong Kar-wai. Jia Zhangke és, doncs, un cineasta interessat en el temps o, més aviat, en les seves conseqüències, cosa que en aquest últim film es transforma en reflexió autoconscient. Tornant als escenaris de 'Natura morta', filmant el rostre de Zhao Tao més d'una dècada després, Jia Zhangke sembla defensar la idea d'obra fílmica com a palimpsest, és a dir, la filmografia d'un cineasta com un únic text que, al llarg del temps, pot ser corregit i reescrit.

stats