CINEMA

La revolució feminista que va plantar cara a l’Estat Islàmic

Alba Sotorra documenta a ‘Comandant Arian’ la lluita heroica de les guerrilleres kurdes de l’YPJ

Com molta gent, Alba Sotorra (Reus, 1980) va conèixer a través dels mitjans la lluita de les guerrilleres kurdes de les YPJ, sigles en kurd de les Unitats de Protecció de Dones. Però que un grup de dones kurdes s’organitzés per combatre contra el Daeix -i expulsar-lo de molts territoris- la interpel·lava més enllà de l’anomalia de veure unes dones musulmanes amb uniforme militar, mocador al cap i escopeta. “Jo tenia un vincle amb el moviment feminista kurd, perquè havia fet una pel·lícula en què la protagonista era una dona kurda”, recorda la documentalista, que sense pensar-s’ho dos cops es va plantar el 2015 a Kobane amb l’objectiu d’explicar la història d’aquella força armada integrada per dones i de la revolució feminista de Rojava, una regió autònoma del Kurdistan sirià. Comandant Arian, que la setmana que ve es presenta al festival L’Alternativa de Barcelona, és el resultat d’aquell viatge i dels que el van seguir, un retrat d’un moviment que Sotorra captura posant el focus sobre l’Arian, comandant de les YPJ amb qui es va entendre de meravella des del primer moment.

“És pura química -explica Sotorra-. Entre el documentalista i la persona que filma passa una cosa molt màgica, és com un enamorament”. L’Arian és una oficial de 30 anys compromesa amb els ideals de la revolució feminista fins al moll de l’os. No tem la mort, assegura, perquè amb les YPJ la seva vida té un propòsit. I quan les soldats a les seves ordres tenen dubtes, els demana sempre que recordin per què lluiten, escolta els seus dubtes i respecte les seves pors. “La sororitat que existeix en un exèrcit així és el que fa suportable la guerra -diu Sotorra-. Els problemes s’aborden de seguida perquè no es facin grans i es fa sempre des de les emocions”.

Després d’acompanyar l’Arian en missions de combat i en el seu dia a dia, Sotorra va tornar a casa per muntar el material. Però la guerra té el mal costum de reescriure totes les històries i, mentre la directora donava els tocs finals a la pel·lícula, un soldat del Daeix va disparar a l’Arian cinc trets que van perforar-li la columna, el colze, el pulmó, el sacre i l’estómac. Va anar de poc que no s’hi queda. Sotorra se’n va tornar de seguida a Rojava. “Hi vaig anar per veure-la i m’hi vaig quedar perquè necessitava ajuda: les primeres setmanes només feia d’infermera; la banyava, l’ajudava a menjar, li feia massatges...” És al cap d’uns dies, quan l’estat de l’Arian ja no és tan crític, que Sotorra es planteja incorporar la convalescència al documental. “Per a mi era molt important no romantitzar la guerra -diu-. La lluita de les YPJ és heroica, justa i necessària, però reclama grans sacrificis. Moltes noies que vaig conèixer al batalló de l’Arian han mort, i d’altres han quedat ferides greus. L’Arian no és un cas especial”.

Un cos destrossat

Comandant Arian, doncs, ha acabat sent un retrat de dues dones: l’Arian d’abans de ser ferida, una dona completa i realitzada, i l’Arian de després, que no només ha de reconstruir un cos destrossat sinó també el propòsit d’una vida en què el combat sembla descartat. És inevitable veure el paral·lelisme amb el protagonista de Game over, l’anterior documental de Sotorra: en les dues hi ha soldats vocacionals frustrats per la impossibilitat d’entrar en acció. “És cert, però els dos personatges són molt diferents -diu-. I això és buscat: després de Game over tenia moltes ganes de fer una pel·lícula sobre algú amb qui em sentís identificat i de qui pogués aprendre coses. I també tenia ganes d’estar amb dones, perquè venia de retratar un personatge masculí en un context molt masculí”.

Sotorra acaba de viatjar precisament a Rojava per retrobar-se amb les seves amigues i plorar amb elles la mort d’Anna Campbell, a qui està dedicada Comandant Arian. “L’Anna era una activista feminista i anarquista que va estar un any lluitant amb les YPJ. Hi ha moltes persones d’arreu del món ajudant, queda molta feina per fer”, diu la directora, que no amaga la seva admiració per la causa de Rojava: “Jo no soc historiadora, però diria que és la primera revolució feminista que ha triomfat. Una revolució armada amb l’emancipació de la dona com a prioritat. I, entre altres coses, han implantat un sistema de govern senzill i paritari: un president i una presidenta i un alcalde i una alcaldessa per a cada poble. Jo no sé per què no l’apliquem nosaltres”.

Entre viatge i viatge a Rojava, on potser rodarà un altre projecte en un futur pròxim, Sotorra està filmant a Barcelona el seu nou documental, Francesca i la mort, que protagonitza la pintora Francesca Llopis. En qualsevol cas, el seu compromís amb els valors de les YPJ sembla immutable: elles lluiten amb granades i metralladores, Sotorra amb la càmera de vídeo.

Més continguts de