MÚSICA

El rock dels 90 i el pop actual signen la confluència a Canet

Els Amics de les Arts i La Banda Impossible comparteixen públic en la segona edició del festival

El Canet Rock és un festival amb dos ritmes. Mentre hi ha sol el públic recompensa els artistes amb aplaudiments i algun crit, però, per més ganes de festa que hi posin els grups, al Pla d’en Sala s’hi respira certa tranquil·litat. Quan marxa el sol, en canvi, arriba l’hora de l’acció. En aquest Canet Rock, Els Amics de les Arts van preparar l’estat d’ànim perquè la Dharma fes esclatar l’eufòria, i amb la gent -prop de 20.000 persones- ja ben engrescada, el que va fer La Banda Impossible va ser arribar i moldre. En el moment de tancar aquesta crònica, el grup reformulat per al festival començava el seu recorregut pel cançoner del rock dels 90 amb una audiència expectant, que va rebre amb una ovació la primera cançó del concert, Pau, d'Els Pets, cantada per Lluís Gavaldà i Jofre Bardagí.

D’alguna manera, el rock català dels 90 i el pop de l’última dècada van signar la confluència a Canet, davant l’entusiasta resposta d’un públic la majoria del qual no havia nascut quan grups com Sopa de Cabra ja omplien pavellons. Entremig, esclar, hi va haver un moment per homenatjar el festival de fa quaranta anys amb l’espectacle conjunt de la Dharma i Comediants, que va començar amb un actor cavalcant entre el públic sobre un globus amb forma d’animal fantàstic. A l’escenari, capgrossos, bestiari i ganes de rememorar una cultura popular d’arrel tribal i llibertària. I així que va sonar la música, el públic va engegar la cridòria: “Volem, volem, volem, volem la independència; volem, volem, volem Països Catalans”. En acabar aquest autohomenatge de canya i festa a la manera dels 70 ple de clàssics de la Dharma, Josep Maria Mainat va sortir a l’escenari amb la guitarra elèctrica per recordar La Trinca. Va començar amb Com el Far West no hi ha res, “una cançó de molta actualitat”, i va renyar el públic perquè no cridava prou fort “independència”. “Sembleu Convergència fa tres anys!”, va dir Mainat, que després va cantar La faixa (no prou assajada, com va reconèixer ell mateix), Em descotrolen les neurones i Allioli.

El sol marca el ritme

La jornada havia començat a les quatre de la tarda, un horari antipàtic en aquests estius de calor infernal. El públic, un centenar de persones, feia cara de circumstàncies buscant una ombra inexistent. “Que arribi la nit ja”, remugava una noia, que tanmateix es mantenia davant de l’escenari mentre tocaven Pablo & The Appleheads. “Aquesta cançó està dedicada a tota la gent que com jo pensa que el món necessita una revolució”, va dir el cantant del quartet, Pablo Villavecchia. El món potser sí, però els espectadors del Canet Rock el que necessitaven era una ombra.

Ja eren un parell de centenars els que van agrair una lleugera brisa durant l’actuació de Lausana, el grup de Granollers guanyador del concurs Canet Sona9. Després el públic va seguir, assegut a terra, l’actuació de Bikimel, que va fer una petita degustació de les cançons de Farrera i va acabar avançant una peça amb versos de Joan Vinyoli del disc que publicarà al setembre: Morir d’un llamp. El to íntim es va mantenir amb Cris Juanico, que va oferir un breu concert fidel al format del disc F(a)usta, és a dir, acompanyat d’un quintet de corda i amb la veu ben forta. “Venim a posar una mica de pau”, va assegurar el cantant menorquí, i el públic va decidir que la pau significava seguir el concert assegut a terra.

Els eivissencs Projecte Mut sí que van aconseguir que tothom s’aixequés i que ballés, sobretot amb cançons com Junts, No t’estim i Que mos donin, durant la qual el públic va col·laborar en el crit de la tornada, arrauxats en la denúncia dels estralls del turisme d’estiu a Eivissa. La pausa va tornar amb el folk-rock de Joana Serrat, que tot i disposar de poc temps va deixar un bon record i una frase fatalista en clau política: “Ens fan creure que les coses canvien però tot segueix igual”. Més alegria va exhibir Sanjosex. El de la Bisbal va arrencar amb rotunditat, ben secundat per la guitarra de Xarim Aresté, i després d’un parell de cançons va començar la desfilada d’amics. Primer Bikimel, per fer a duo Corriols. Després Mazoni va interpretar Temps i rellotge, la cançó que el públic va cantar amb més ganes. Quico Pi de la Serra va aparèixer per accentuar el color blues de Baix Ter-Montgrí, dialogant sobretot amb la guitarra d’Aresté. Carles Belda va posar l’acordió a Animal salvatge i Guillamino va enlairar M’agraden els colors. Finalment, tots plegats van participar a Puta, quan els ulls del públic ja indicaven que era l’hora de la festa.

Després d’una pausa que molts van aprofitar per abeurar-se (cervesa a tres euros), La Iaia van convertir el Pla d’en Sala en una exòtica discoteca. Es van sentir els primers crits d’independència, alguns van fer un pilar i el grup va prémer l’accelerador amb la consistència habitual. El públic va tornar a ser el gran protagonista amb Els Amics de les Arts, que van tocar el repertori que els havien demanat els seguidors: una desena d’èxits que la gent, ja molt nombrosa, va recompensar cantant a cor què vols totes les cançons, tal com havia fet una estona abans en el breu set de Joan Dausà, rematat amb Jo mai mai.