Una sàtira rock contra la banca

El Teatre Lliure estrena el ‘Frank V’ de Dürrenmatt amb música d’Obeses

Friedrich Dürrenmatt va escriure ja el 1959 i des de la mateixa Suïssa una de les crítiques més letals, àcides i subversives contra la banca. Frank V (opereta d’una banca privada) és una paràbola del terrible poder corruptor dels diners vist a través d’una família de banquers estafadors, el pater familias de la qual -un shakeaspearià Frank V- pretén que els fills no segueixin el seu exemple criminal i siguin més bones persones. “No els acaba de sortir bé”, avança l’actor que interpreta el protagonista, Eduard Farelo. Però el musical que estrena aquest dijous el Teatre Lliure, sota la direcció de Josep Maria Mestres, no només és una sàtira contra la banca: és una crítica al poder econòmic i polític global “que sembla visionària, com si l’hagués escrit ara i aquí”, diu Mestres, i també una precisa anàlisi “de la condició humana, d’on ens porta l’ambició desmesurada i la falta d’escrupols i valors”.

Les connexions amb l’actualitat són inevitables, si es pensa en les targetes black, el rescat bancari o els casos Millet i Pujol. L’obra comença amb el fals funeral del dirigent de la banca que pretén forçar la fallida de l’entitat per aconseguir que la rescati l’Estat. El director del Lliure, Lluís Pasqual, recorda un cas similar: el del pare de Javier de la Rosa, que es va fugar de Barcelona i es va donar erròniament per mort després d’una estafa milionària. “Arriba un moment que són tan descarats que hi ha perill que el món se’ls tiri a sobre”, diu Farelo parlant de la seva família de banquers a Frank V. I afegeix: “Si el món és una benzinera en què està permès fumar, ells són els senyors de la benzinera que et venen els mistos”.

Música simfònica fosca

L’obra és “meitat comèdia bufa, meitat tragèdia fosca”, segons va escriure el mateix Dürrenmatt, que també la bateja com a “opereta”. La referència irònica a L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht hi és evident en el títol. “És un musical a la Brecht, però Dürrenmatt és menys didàctic, més lliure, no té una ideologia tan concreta, també perquè l’època és diferent”, explica Sergi Belbel, encarregat de la nova versió. “Dürrenmatt és massa gamberro per cenyir-se a una ortodòxia, és poc elegant, i això li permet anar més enllà de Brecht”, afegeix Mestres. L’adaptació de Belbel -l’anterior era del 1977, obra de Feliu Formosa- escurça la llargada del text a dues hores i refon les diferents versions, amb finals diferents, que Dürrenmatt havia anat retocant.

Arnau Tordera, líder dels Obeses, s’ha ocupat de la música i ha transformat el cabaret en una òpera rock. La jove banda osonenca -popular per temes com Botifarra amb seques o la televisiva Regala petons - pujarà a l’escenari per servir 22 temes de “rock simfònic amb certa foscor”. “El rock té connexió amb una cosa més frívola, però amb l’univers simfònic agafa una part dramàtica que li dóna profunditat, i que es va enterbolint juntament amb la història”. Tordera convida fins i tot a veure l’obra com un concert de rock.

Combatre la por amb humor

Frank V planteja un món al revés, on els valors estan canviats de lloc. “La bondat és menystinguda i el que és bo és l’estafa i el crim”, explica Mestres. Entre la disjuntiva de dur una vida en què imperi l’amor, la bondat i l’honestedat o bé optar per enriquir-se, els personatges del suís trien el pla B. I malgrat tot, això no sembla que els faci feliços: “Són uns desgraciats. Estan tan obsessionats per la pasta que no se la gasten, no la disfruten i se la roben entre ells”, diu Farelo.

“No és una xarlotada”, avisa Mestres. “És una farsa molt seriosa. De pallassades, poques”, apunta Belbel. Aquest to entre grotesc i dramàtic, a més de la música i la coreografia, són el gran repte per als actors, una companyia d’onze intèrprets encapçalada per Farelo i Mònica López, on fan de les seves, entre d’altres, David Bagés, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Xicu Masó i dos actors de la Kompanyia del Lliure, David Verdaguer i Laura Aubert. “Interpretem personatges estereotipats però que s’han de dotar d’humanitat”, explica López. Entre la màscara, l’esperpent i l’expressionisme alemany, els actors han “hagut de sintonitzar amb uns personatges monstruosos víctimes d’ells mateixos”, explica Rañé.

L’obra “commina a exorcitzar la por a partir de l’humor, una de les armes per no témer aquests mafiosos i gàngsters”, resumeix Mestres, un missatge que es pot ampliar al mateix Lliure amb una altra aproximació als diners. Mentre a la sala gran sonin les notes de Frank V, a l’Espai Lliure s’hi estarà representant l’obra Mammón, l’inici de la trilogia batejada com Tot pels diners.

Més continguts de