Savall omple les Drassanes amb la hipnòtica música d’Armènia
Armènia és un nom envoltat, per a l’aficionat corrent, d’una nebulosa de desconeixement. Podem tenir certa vaga idea sobre la història d’un país maltractat per la història, amb genocidi sagnant inclòs, que ubiquem de forma imprecisa en algun racó d’Orient; ens pot sonar el nom de certs artistes cèlebres amb orígens armenis, com Charles Aznavour i el cineasta Atom Egoyan, i, a nivell melòman, sempre ens quedarà la música colorista de Khatxaturian, un dels compositors més coneguts de l’era soviètica, mentre l’amant de les curiositats potser coneix la tasca que el religiós Komitas va fer de recopilació del patrimoni musical del seu país. Poca cosa més.
Komitas era, justament, un dels noms que apareixien en el nou programa del cicle El so original, protagonitzat per Jordi Savall. Explorador incansable d’altres tradicions sonores que només fan que enriquir la seva mirada universalista, el fundador de Le Concert des Nations no podia sinó quedar fascinat per “la memòria viva de l’Orient cristià més antic”, tal com resava el subtítol d’aquesta sessió celebrada a les Drassanes Reials. Fascinació del tot justificada per l’audició d’un variat repertori que incloïa cants i peces instrumentals, la majoria tradicionals, tot i que algunes eren obra de compositors armenis d’èpoques diverses.
Savall sap compartir el protagonisme quan cal, i en aquesta ocasió, al costat d’un Hespèrion XXI representat per ell mateix, Viva Biancaluna Biffi a la viola d’arc, Dani Espasa a l’orgue i Pedro Estevan a les percussions, va comptar amb quatre excel·lents músics d’Armènia. La veu d’Aram Movsisyan va superar sense problema el handicap d’una sala massa fosca per llegir les traduccions dels textos cantats. El seu timbre lluminós, negociant amb facilitat melismes, brodadures o inflexions microtonals, va evocar tot un món de sensacions. El virtuosisme de Gaguik Mouradian al kamantxa (instrument d’arc recolzat sobre la cama) va establir amb Savall alguns diàlegs carregats d’expressivitat, mentre al duduk Georgi Minassyan i Haïg Sarikouyoumdjian van fer molt més que demostrar proeses de respiració quasi infinita. El so embolcallador que, en especial el segon, van treure del seu instrument va contribuir de forma decisiva a fer que l’espectador menys predisposat es deixés arrossegar per la força hipnòtica d’una música que ha sobreviscut a les nits més fosques del temps.
