Sergio Caballero: “He intentat fer una pel·lícula que es pugui veure al Maremagnum”
SitgesNans telèpates, un artista de performance presoner, bidons que reciten haikus... L’univers cinematogràfic que desplega Sergio Caballero a La distancia és una excèntrica celebració de la imaginació. La proposta d’aquest músic i cineasta -i codirector del Sónar- és la més original que s’ha vist fins ara a la competició de Sitges.
¿Et va sorprendre que seleccionessin La distancia a Sitges?
No, perquè és una barreja de gèneres: ciència-ficció, robatoris... Té un punt d’experimental, però en aquest festival s’han vist pel·lícules de Béla Tarr i Apichatpong Weerasethakul. Els fans del fantàstic són més oberts del que la gent es pensa.
¿Les teves pel·lícules són una reacció al cinema narratiu clàssic?
Jo arribo a tot des de la intuïció. Però ja sigui fent cinema, música o una truita. La pròpia matèria et porta al lloc on vols anar. Però és cert que en el cinema actual no hi trobo llibertat ni enginy. Les escoles de cinema han fet molt mal i ara tothom es limita a fer el que s’entén per pel·lis.
¿I La distancia no ho és?
No. Bé, sí, és una pel·lícula. Comença i acaba, es projecta en un cinema i explica una història. Però això no compta. El que compta és que la gent se submergeixi en la proposta a nivell visual i sonor buscant un perquè. Per mi el cinema és això. Per això treballo sempre sense guió, només amb idees.
Molts elements del film ja són presents en el teu treball com a autor de la imatge del Sónar.
Sí, són les coses que m’agraden: l’humor, els personatges estranys, la taxidèrmia, les atmosferes inquietants... Intento no seguir cap tendència. Als 90, quan tothom feia flyers amb ordinador, jo vaig posar els meus pares a la gràfica del festival.
La distancia està filmada en rus, que ja apareixia a Finisterrae.
El rus dóna un toc de viatge a tot plegat. Així és més màgic que en castellà o en anglès. Tot ve de quan, fa uns anys, vaig posar música a un ballet de Txékhov i, després de sis mesos escoltant veus en rus, em va captivar la suavitat de la llengua. Té un punt de brasiler, fins i tot.
T’importa la resposta del públic?
Per mi, La distancia és mainstream. Un film sobre les peripècies de tres nans... Per què no hauria d’agradar a tothom? Quan la meva filla va veure Finisterrae em va dir: “Està bé, papa, però al cine del costat de casa no la podrem veure”. Així que ara he intentat fer una pel·lícula que es pugui veure al Maremagnum.
L’actriu porno Sophie Evans hi fa un petit cameo.
Sí, no teníem cap personatge femení i m’anava bé per fer de pitonissa. Vaig pensar en la Sophie perquè sóc usuari de porno i ella és la meva pornstar espanyola preferida.
