Les set vides de les perles teatrals

BarcelonaLes sales petites marquen el camí. Les estructures més àgils i amb menys pressupost estan mostrant quin és -i serà, qui sap fins quan- el nou paradigma de la programació teatral. L’observació de la realitat n’indica el funcionament habitual, amb dignes excepcions: companyia independent origina un projecte; cadascun dels integrants s’hi compromet en cos i ànima -fins aquí encara no hem parlat de sou-; aconsegueixen trobar forat en un teatre petit, perquè les sales poden produir poc i programen a menys mesos vista; els col·loquen en cartell una temporada curta; la companyia s’ocupa de fer soroll mediàtic; el més probable és que vagi a taquilla. Però arribem al final: resulta que aquests espectacles s’estan convertint en petits fenòmens boca-orella i aconsegueixen tenir una segona vida saltant de sala en sala.

Musicals acusats de triomfar

Pau Moira està acusat de l’assassinat de 157 persones. I és enterramorts. El Killer inquietant que interpreta Xavier Mestres torna a seure al banc dels acusats, ara a l’Almeria Teatre, després d’haver fet el salt per tres escenaris el 2011. Guillem Clua va escriure aquest monòleg amb música de Mestres i tres músics a escena, del qual Ventura Pons ha comprat els drets. L’altre retorn musical ve de Broadway, T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, un títol veterà que va fer una breu estada al Poliorama, va recollir un parell de premis Butaca i ara Muntsa Rius, Mercè Martínez, Ivan Labanda i Jordi Llordella tornen a explicar el món de la parella des del Goya. Amb un to radicalment diferent, sense música, però també traient punta a les relacions, es podrà veure al Teatre Gaudí la tercera reposició de Tu digues que m’estimes i, en gira, l’eficaç Red Pontiac de Pere Riera.

Clàssics i reconstruccions

Vània ha consolidat la trajectòria de Les Antonietes. La versió d’Oriol Tarrasón de l’obra de Txékhov és una excel·lent actualització i un reconcentrat d’un clàssic, celebrat per la crítica i el públic. Ja va aconseguir omplir l’Espai Lliure i ara fan el repicó al Círcol Maldà. L’Onada també té un component històric, però l’aposta del director Marc Montserrat i el dramaturg Ignacio G. May passa per no modificar ni una coma dels fets reals ocorreguts en un institut de Califòrnia als anys 60. L’experiment feixista torna al març al teatre que el va produir, el Lliure.

El tercer vèrtex del triangle

La por. La por de tenir un fill i de créixer, a Pulmons. La por de dir la veritat i canviar les coses, a Solfatara. Les dues produccions van trobar llit a la Sala Beckett i van fer un bon coixí de públic. Pulmons, amb Carlota Olcina i Pau Roca, va exhaurir entrades al gener i hi tornarà aquest mateix maig. Solfatara, que personifica la por en un tragicòmic triangle amorós, arribarà al març, un any després de l’estrena catalana, al Círcol Maldà.

Entomar la dura realitat

Llibert va ser un cop de puny sense anestèsia a la boca de l’estómac. Recomanacions entusiastes amb llàgrimes als ulls. L’obra, escrita per Gemma Brió i dirigida per Norbert Martínez, explica una història personal: la d’uns pares amb un fill que només viu quinze dies. Tres setmanes a l’Almeria, i tornarà a l’abril a la Biblioteca de Catalunya. Una altra mirada a la realitat, crítica, enigmàtica i reveladora és la que George Kaplan torna a oferir a la Beckett. Una de les joies del festival Grec que crida a no deixar-nos manipular.