Cultura 05/10/2021

Sílvia Ferrando, nova directora de l'Institut del Teatre: "Ens cal fugir totalment de les caces de bruixes"

7 min
Directora de l'institut del teatre Silvia Ferrando

BarcelonaSílvia Ferrando va assumir la direcció de l'Institut del Teatre (IT) el juliol passat, després de guanyar el concurs públic de la Diputació de Barcelona. Directora d'escena, dramaturga i professora del centre des del 2007, Ferrando agafa les regnes d'una institució que encara té molt presents els casos d'abús de poder i assetjament sexual que van sortir a la llum el febrer passat, arran d'una investigació de l'ARA.

Com s’ha trobat la casa? Com estan els alumnes?

— L’inici de curs acostuma a ser una cosa il·lusionant, sobretot per als de primer, i en aquest sentit hi ha bastanta normalitat. Els alumnes estan tranquils, amb molt diàleg amb les direccions de les escoles. Tenim molta informació. Hem obert molts canals de comunicació i protocols perquè les aules siguin un entorn segur, on els alumnes se sentin a gust i en el moment que passi qualsevol cosa sàpiguen on han d’anar i quins mecanismes activar.

I el professorat?

— Totes les institucions culturals en els últims anys han rebut un sotrac. Aquí a Catalunya per qüestions polítiques, després ve una pandèmia, i després l’aturada de classes arran de tots els fets i denúncies. Es va produir un moment d’astorament, de tristesa i mirada endins, molta anàlisi. Ara s’està endreçant tot. Calen reflexions profundes, complexes, que canviïn les coses que han de ser canviades i salvaguardin les que portaven un camí d’excel·lència. Estem en un moment en què estem parlant molt de valors, de relacions humanes, de pensament crític, de llibertat d’expressió i de pensament.

Fins a quin punt era necessari que se sabés?

— Que les coses se sàpiguen és necessari. El més important és veure de quina manera surt a la llum per cuidar totes les persones involucrades: des de les persones vulnerades, de quina manera les acompanyem, les cuidem, no les exposem; de quina manera discriminem uns casos dels altres; de quina manera cuidem totes les persones que estan treballant en aquest entorn, perquè per molt que tu no t’hagis pogut sentir vulnerada o no t’hagis sentit víctima, un sotrac com aquest també t’afecta.

¿Hi va haver massa silenci còmplice? ¿Relacions personals que feien que no s'afrontés el problema?

— Potser hi havia gent que ho sabia però és molt individual, estem parlant de més de 200 professors, amb escoles molt diverses. Vaig veure molta gent molt sorpresa i, en canvi, molta gent –parlo d’alumnes i docents– amb molta consciència. És molt difícil. En una situació d’assetjament algú imposa un discurs i vivència sobre algú altre, et fa creure que la realitat és d’una manera. Aquesta imposició és la que cal airejar. La societat ha anat més de pressa que la justícia, les institucions, la maquinària política... És un revisió a nivell cultural, de cànons, praxis, metodologia, revisions que tenen a veure amb com vivim nosaltres la nostra contemporaneïtat i com ens fem càrrec del que és ancestral. 

¿Era un problema de detecció?

— Cada una de les quatre escoles que tenim mereix una mirada particular. No és el mateix treballar amb menors que amb majors d’edat. La majoria de coses que tractàveu a l’article eren amb majors d’edat, i moltes havien passat a l’entorn professional, ens transcendien, també en els anys. Això és el que cal discriminar. L’Institut està fent el màxim dins la legalitat per garantir tant el dret a la presumpció d’innocència com els de les persones vulnerades. Si formem alumnes crítics que tinguin la mirada entrenada, això contagiarà el sector professional.

Però la responsabilitat no pot recaure en l’alumne.

— La responsabilitat mai recau en l’alumne ni en les víctimes. Estem dedicant molt esforç a formar el professorat, però no és el mateix ensenyar biologia o matemàtiques que una classe de dansa o una classe en què es parla d’emocions, en què es parla del cos. Hem de poder fer segons quins autors, apel·lant a aquest pensament crític i llibertat d’expressió, i alhora que els alumnes se sentin segurs. El docent ha de poder parlar del cos, de les emocions. El docent cal que també se senti segur, que vegi com es produeix aquest diàleg entre artistes adults que es troben en un entorn d’aula. 

¿Per part de la institució ha faltat anar a buscar persones que ho havien patit, ser proactius? 

En una entrevista la Laura Aubert deia que hi ha un moment que et veus amb cor de fer segons quins passos. Cal molt respecte cap a qui vol fer públiques les coses, i de quina manera; cal deixar clar que la institució està oberta i recull i investiga qualsevol instància. Però, precisament, forçar algú a fer una cosa que no està preparada per fer també seria tornar-la a vulnerar. 

Molta gent necessita que l’acompanyis. Si tu no li ofereixes la mà, mai farà el pas de denunciar.

— Quan arriben aquí aquest acompanyament hi és. 

Però han d’arribar aquí. ¿No hauria de ser la institució qui anés a buscar els alumnes i exalumnes que han fet públics casos d’abusos? 

— ¿Vosaltres creieu que cal anar a buscar aquestes persones?

Qui ha de fer el primer pas, la institució o la persona vulnerada? 

— No sé si hem de forçar algú a fer coses que no vol fer. Aquest és el gran tema, de quina manera nosaltres acompanyem. Cal respectar els temps de cadascú i el seu nivell d’exposició. 

Un exemple. En una classe, un professor en actiu d’aquesta casa va per darrere d’una alumna, li agafa els pits i pregunta a la resta dels alumnes: "Nom del cantant? L'Sting". Tothom es queda desconcertat, la noia també. Quan surt l’article ella ens ho explica, però no es veu amb cor de posar una instància.  

— És la primera notícia que en tinc. Estem posant en marxa tots els mecanismes que se’ns estan acudint perquè els alumnes sentin que poden recórrer a la institució per explicar aquestes coses. 

¿L’ideal en una situació com aquesta seria que l’alumna ho digués i el professor se n'anés al carrer automàticament?

— L’ideal és posar els mecanismes que facin que certes coses no passin i permetin dimensionar molt bé tots els casos. No és el mateix quan hi ha una reincidència que quan no hi és. S’han de tenir en compte els drets laborals i el que significa estar en un estat de dret. Ens cal fugir totalment de les caces de bruixes. 

¿Hi ha hagut caça de bruixes?

— És una anàlisi molt complicada. Ens cal la distància per veure exactament què és el que hi ha hagut i com s’ha viscut, per definir una cosa o una altra. 

Però el fet que sortissin 13 docents a les primeres conclusions de la comissió vol dir que era una realitat. 

— Estem parlant d’una història de molts anys. Jo estic vinculada a l’IT des dels anys 90. Hi ha coses que es remunten a abans d’això. Estan sorgint moviments molt potents, amb molta capacitat de canvi. Vull pensar que és un canvi cap a una millor convivència, millor humanitat i millor entesa. Però ens cal un temps de reflexió. A vegades les respostes immediates produeixen una simplificació. Cal tractar totes les situacions que expressàveu a l’article amb la complexitat i la cura que mereixen. Com ho ubiquem? Com fem que això realment ens faci ser millors a tots plegats?

La directora de l'Institut del Teatre, Sílvia Ferrando

De moment, se sap que han dut el professor Boris Dausà a Fiscalia

— Vosaltres podeu dir molts noms, jo parlaré del cas que s’ha portat a Fiscalia. I ho faig perquè he de cuidar molt totes les persones. Ser acusat de segons què també és un procés traumàtic. Hem d’anar amb molta cura, que no siguin canvis que produeixen més dolor. En aquest cas el docent està apartat de docència. 

No suspès de sou.

— Legalment no és viable. Hi ha molts drets dels treballadors.

Què determinarà que emprenguin la via judicial en el cas de Joan Ollé, que es va jubilar al setembre?

— Tots els casos de jubilats estan en el mateix paquet: s’estan analitzant i dependrà de quins fets es consideri que s’han de traslladar a Fiscalia.

Per tant, ¿ho marcarà la gravetat dels fets i no la prescripció?

— Són els serveis jurídics qui coneixen la legalitat i qui ho diran. 

Una altra de les qüestions que va sorgir arran de la investigació van ser els abusos psicològics. Com es treballa aquest tema? ¿Se li pot dir a una alumna que s’ha d’aprimar?

— Soc incapaç de contestar aquesta pregunta si no sé el context. No crec que hàgim d’anar amb una llista de paraules prohibides a l’Institut del Teatre. Hem d’aprendre quan podem utilitzar certes paraules i certes preguntes depenent dels contextos, sempre cuidant molt el benestar, la seguretat, l’entesa, que realment es produeixi aprenentatge, que l’alumne estigui al centre.

Últimament hi ha molta alarma sobre l’ús del català, sobretot als centres educatius. ¿A l’Institut del Teatre s'hi han trobat? 

— El perill de la llengua a les arts escèniques dependrà del perill de la llengua en general, perquè en som un reflex. La llengua vehicular de l’Institut és el català. Hi ha sabers relacionats amb la llengua que a nivell públic només es donen aquí, com tota l’oralitat i la dicció catalana en arts escèniques. Cal que els seguim cuidant, preservant i actualitzant.

Però aleshores arriben a la cartellera grans muntatges fets per gent d’aquí en castellà. ¿Està preocupada o és optimista?

— És un tema que ens ocupa. Ara bé, tot això dependrà molt de quin sigui el paper i com articulem la cultura catalana en general des d’un sentit d’atreviment, d’actualització i de diversitat. El perill seria no fer-ho, i això depèn de moltes altres institucions de molts altres àmbits. 

Què li agradaria haver canviat de l’Institut quan acabi el seu mandat, d’aquí tres anys?

— El projecte que jo presento és per vuit anys. Espero posar les primeres pedres perquè siguem realment el planter del sud d’Europa en termes de qualitat i excel·lència i en termes d’un gran laboratori d’innovació d’arts escèniques. 

stats