Col·lectiu galàctic

Jaume, consideres galàctics el Quimi i el Joan Miquel?

J.S. Galàctic és un concepte que abraça tots els artistes que creen a partir d’uns pressupostos, criteris i una manera de fer i, en aquest sentit, per mi, tant l’Oliver com el Quimi podrien entrar dins d’aquest concepte.

I vosaltres, us hi considereu?

Q.P. Jo ho agraeixo, però és un adjectiu que em sembla que forma part del món del Sisa. El que sí que és cert és que en aquest món hi entrem amb molta facilitat i ens hi sentim perfectament confortables, o sigui que, poc o molt, sí que dec ser una mica galàctic.

J.M.O. Sa teoria galàctica no està ben establerta i no sé si m’hi puc acollir perquè cada dia canvia. Però si galàctic vol dir estar completament a disposició des teu criteri sense tenir en compte res del que passa a s’exterior, ni d’altres artistes, ni des crítics musicals, ni des públic, sinó simplement fer-te cas a tu mateix i estar segur de sa teva anada d’olla, jo crec que sí que em sent galàctic.

Joan Miquel, ¿la teva predilecció pels robots i astronautes pot tenir a veure amb la qüestió galàctica?

J.M.O. Jo crec que sí. El tema galàctic és filosòfic, va més enllà d’aquestes particularitats, però també hi ha s’enigma de s’existència i s’enigma de s’Univers, i pens que es tema des robots i es astronautes està molt relacionat amb aquestes incògnites, perquè és un intent de conèixer allò que hi ha a partir de sa frontera de sa Terra. Crec que sí que hi ha una relació.

El Sisa ha estat una influència per a vosaltres?

Q.P. Absolutament. Quan era molt jovenet, jo volia ser músic i d’estrelles autòctones me n’agradaven unes quantes, però probablement amb qui em sentia més identificat era amb el Sisa.

J.M.O. Més que una influència hi veig una admiració. M’agrada molt, però no sé si m’ha influït. Jo vaig descobrir en Sisa quan ja havia gravat es primer disc d’Antònia Font, i algú m’havia dit que Antònia Font tenia molt a veure amb Pau Riba i Sisa. Pau Riba me sonava una mica, però a en Sisa no el coneixia. En aquella època a Mallorca no mos arribava gaire sa seva música, i quan ell va triomfar de veres jo era molt petit i no m’assabentava de res. Vaig escoltar Galeta galàctica (1976) i me vaig quedar supertranquil, perquè jo em pensava que això des robots i es astronautes era una cosa molt personal meva que no entendria ningú. Jo m’entusiasmava i encara em segueix flipant, però quan vaig escoltar Galeta galàctica vaig tenir sa sensació que no estava tot sol en s’Univers. Vaig veure que hi havia certa tradició, un públic i inclús podia haver-hi una indústria musical darrere.

Jaume, sents que has creat escola?

J.S. No, aquesta sensació no la tinc perquè a mi em fa molta por el poder i crear escola no deixa de ser crear poder, és una cosa que a mi de natural ja em repel·leix. Jo em considero un aprenent solitari a la vida i espero seguir sent així sempre. Senzillament, la teoria galàctica és una construcció intel·lectual que a mi em serveix per funcionar i entendre la realitat, però no es tracta d’una escola o una supraestructura sinó d’una interpretació que a mi em va bé. Jo no puc anar més enllà d’aquí.

¿Veus alguna cosa teva en la seva música?

J.S. El punt de vista galàctic entén la realitat com un tot indivisible i només a l’hora d’intentar penetrar aquesta realitat és quan es comencen a veure totes les infinites diferències que hi ha entre les coses, que és el que conforma la riquesa del món. En aquest sentit crec que tots aprenem de tots fins i tot abans i després en el temps, hi ha una interrelació constant. És possible que ells tinguin coses meves com jo coses d’ells.

Què has après d’ells?

J.S. Moltes coses. Són dos grans artistes, creadors, autors. Són dos grans professionals i per a mi tots dos tenen el toc de geni necessari per ser reconeixibles a primer cop d’ull, per aconseguir que el que fan tingui interès des del primer moment.

Què creus que han significat els Antònia Font?

J.S. Han aportat a la música cantada en català un punt de vista molt refrescant. Després de Ramon Llull, Bonet de San Pedro i Maria del Mar Bonet, ells eleven les illes Balears a la condició d’una nau extraterrestre.

¿La història que els Antònia Font et van parar per Barcelona per donar-te el seu primer disc és certa?

J.S. Sí, això és veritat. Anava amb una noia que no era de Barcelona, se’l va posar al bolso i durant mesos aquell disc va estar perdut. Quan el vaig recuperar, el vaig escoltar i em va agradar molt, vaig pensar que anaven molt ben orientats. Hi havia una cançó que es deia Cibernauta Joan i vaig pensar: “Aquest Cibernauta Joan té el rumb molt ben traçat”.

¿Diríeu que compartiu una mena de subversió dels símbols de les vostres tradicions?

Q.P. És molt clar d’on som i aprofitem la part més espectacular de la nostra tradició, aquesta més humorística i una mica surrealista. Francesc Pujols, Dalí, Santiago Rusiñol... Hi ha un interès per com reien aquesta gent, de quina manera s’enfrontaven a la seva existència humorísticament.

En el cas del Joan Miquel, els referents potser són diferents.

Q.P. El món del Joan Miquel resulta molt familiar també. Tots subvertim la mateixa llengua. La seva tradició pot resultar més exòtica per a nosaltres però hi ha uns llaços culturals claríssims. I a més entre tots tres també hi ha una connexió contemporània, totalment sincrònica. Tots busquem d’alguna manera un món diferent, sortir del mainstream amb una certa elegància. Ho intentem, almenys.

¿Teniu la sensació de ser un grup, més que la suma de tres individualitats?

J.M.O. Completament, és una passada, pareixem un grup de nins de 16 o 17 anys, tothom vol puntejar, fer es solo... Tenim sa il·lusió d’un jove que comença i uns recursos logístics, tècnics i un bagatge musical i de producció més que contrastat. És difícil tenir totes dues coses.

Q.P. Des del primer assaig vam veure que érem un grup, que lligàvem perfectament. Hi ha l’Antonio Fidel al baix i el Xarli Oliver a la bateria i de seguida vam veure que podíem intentar fer un grup, més que ser tres cantautors. Quan entres a les cançons dels altres ho fas molt confortablement, no de manera forçada. I això és molt plaent.

J.S. Cadascú a l’escenari és absolutament ell mateix i el que fem és intercanviar una sèrie d’energies amb els altres i crear una mena d’úter còsmic on tots tres ens movem en totes direccions.

¿Ha evolucionat l’espectacle?

Q.P. El que vam fer a la inauguració del Mercat de Música Viva de Vic estava limitat en el temps i ara l’hem ampliat perquè sigui un concert totalment homologable, hi hem posat més cançons.

¿No us ha passat pel cap fer cançons junts?

J.S. No, curiosament no n’hem parlat ni se’ns ha acudit. Això ja requeriria entrar en una altra fase de coneixement, d’aproximació, d’intensitat, una fase que no ens hem plantejat cap dels tres, potser perquè cadascun de nosaltres té una arquitectura i una estètica molt definida. El que fa que puguem treballar junts és que cadascú és molt cadascú.

J.M.O. Escriure una cançó és una feina molt personal i sobretot molt difícil. Tu fas el que pots, no el que vols, i sa veritat és que surt el que surt, no és viable escriure cançons a mitges.

Q.P. Em sembla que tots tres ja tenim molta feina. Jo no ho descartaria, però en aquest moment no. Tots som conscients que es tracta d’una petita sèrie de concerts, jo no hi buscaria més sentit.

No és posar el caramel a la boca del públic per després treure-l’hi?

Q.P. Seria una feinada de collons! El meu somni continua sent viure sense treballar i fer un disc costa moltíssim. És una font de plaer constant, però necessita molta energia i molt de temps. No descarto que es pogués col·laborar amb material nou, però tots tres som compositors, em sembla que cadascú continuaria fent les seves cançons i anant a la seva bola.

¿I el nom de Col·lectiu Eternity?

J.M.O. M’agrada molt perquè reforça molt la idea que som un grup. Sisa-Portet-Oliver sembla com si mos amolléssim allà i féssim torns per anar cadascú al seu rotllo. Jo toco molt sa guitarra en aquest col·lectiu, i en Quimi també. Inclús nosaltres pensàvem que seria una cosa testimonial, però no ens en vam adonar i érem una banda de rock en tota regla. Aquest és es quid des col·lectiu.

SISA, PORTET I OLIVER

15è FESTIVAL DEL MIL·LENNI

L’AUDITORI (LEPANT, 150. BARCELONA)

Dijous 13. 21 h. 20-25 €