Literatura
Cultura 24/06/2022

David Cabrera: "Comet un crim i s'amaga 24 anys on no cridarà l'atenció: al seu barri, al Raval"

Periodista, escriptor i director de documentals

6 min
La Sombra de jove

BarcelonaAcostumat a narrar històries a través de la imatge, els sons i el silenci, el documentalista i realitzador de televisió David Cabrera (Barcelona, 1975) debuta com a escriptor amb La Sombra (Libros del K.O.), un llibre basat en fets reals que narra la història d'un legionari que comet un crim i decideix amagar-se enmig del bullici de Barcelona durant 24 anys.

Què explica a La Sombra?

— És la història d’un home que va fugir d’una condemna i es va amagar entre tots nosaltres per fer-se invisible, però a la vida hi ha coses de les quals no es pot fugir. Com de la culpa, que és com la nostra ombra i per molt que corris sempre la tens enganxada als turmells. Aquest home comet un crim a Madrid, li cauen 18 anys de presó i, en comptes de fugir a l’estranger o anar-se'n a la muntanya, fa una cosa insòlita però òbvia, que és amagar-se allà on creu que no cridarà l’atenció, al seu barri, al Raval, camuflat entre un milió de barcelonins. De fet, se’n va a dos carrers de distància d'on vivia abans. Per què no crida l’atenció? Perquè tothom el coneix. De què fuig en realitat? D’ell mateix. Per la infància que ha tingut i pel seu caràcter, sap que si entra a la presó els 18 anys de condemna es convertirien en 25, 40 o en tota una vida, ja que tard o d’hora tindria algun problema. La seva manera de reinserir-se a la societat va ser fugir durant 24 anys.

Fins que decideix anar a veure la policia.

— Un bon dia es presenta a la comissaria amb un document de l’època franquista: "Vinc a renovar el carnet". Passa una nit a la presó i l’endemà li confirmen que el crim ha prescrit. Després de més de 20 anys pot sortir al carrer amb identitat.

I certa llibertat. La sensació del llibre és que La Sombra viu presoner fora de la presó.

— Quan ell valora el que ha sigut la seva vida, diu: "Encara que no he entrat a la presó, he complert condemna i encara la continuo complint". La fugida li va permetre una vida que no hauria pogut tenir, ja que va ser pare. Va tenir una vida equiparable a la de molts barcelonins, però hi va haver coses que no va poder fer. I ara pateix les conseqüències de la seva decisió, perquè no va poder cotitzar i ara no té dret a una pensió. Tampoc va poder comprar un pis. Ara és un senyor gran amb un futur complicat, que considera que encara continua pagant penitència, també la de la soledat, ja que una condició de la seva fuga era que no podia ser important per a ningú.

"No ser ningú important per a ningú. Algú que trepitja i no deixa empremta", escriu vostè.

— Una manera de protegir el seu secret va ser no intimar. El seu cercle d’intimitat, la família i els amics, es tanca amb 21 anys i no es pot obrir fins molts anys després.

Fa un màster en el mercat negre i en l’anonimat.

— La seva vida és un retrat d’aquest país, on pagant les comissions i suborns adequats pots sobreviure. Ell coneix les escletxes del sistema, aprèn a viure sense identitat, a anar al metge o tenir feina, fins i tot treballadors a càrrec, sense tenir papers. Es converteix en aquell senyor que mai crida l’atenció. En un bar, per exemple, sempre s’asseu mirant a la porta per veure qui entra, però si està a la terrassa ho fa al revés, donant l’esquena al carrer per si passa un cotxe patrulla. Encara ara està en un estat d’alerta perpetu, està parlant amb tu i té una mirada atenta a tot.

Es culpa del que va fer?

— No he pretès fer un tractat sobre la culpa, però quan tractem la culpabilitat és interessant veure com les persones manipulem fets que ens han passat per encaixar-los de manera que ens permeti viure sense que ens faci mal. Ell viu en un context social on la mort estava més normalitzada que ara. Documentant-me em va sorprendre el volum de criminalitat que hi havia. Si no l’enganxen és per diferents motius: perquè té habilitat per amagar-se, perquè té cert coneixement de la policia que li permet fugir quan està en risc, però també perquè hi ha tanta delinqüència en aquell moment que si no ets algú que crida l’atenció no van darrere teu. La Sombra era un més.

Ell no és el Vaquilla.

— Ell era una versió vulgar del Vaquilla. Tots dos van trepitjar els mateixos escenaris. Amb 16 anys entra a la Model, on es troba el Vaquilla, que hi era de manera il·legítima perquè tenia 15 anys, i no hauria d’haver-hi entrat fins als 16. Els funcionaris de presons d’aquella època m’explicaven que no sabien què fer amb aquells xavals, que els ingressaven a la presó per treure’ls del carrer un temps. A la Model hi havia gent amb crims molt forts, assassins en sèrie, però els més complicats eren aquests adolescents. Sortien i tornaven a delinquir aquella mateixa tarda. Eren incontrolables.

David Cabrera, autor del llibre 'La Sombra', de l'editorial Libros del K.O.

El llibre és una crònica d’una època a través d’un personatge marginal.

— Una crònica de la violència d’aquest país, del terrorisme, de l’arribada de l’heroïna als anys 80, de la degeneració dels barris... La vida de La Sombra ho va lligant tot. Viu tota la pressió preolímpica al Raval, on hi ha moltes batudes policials, molta droga i prostitució, o l’expulsió de molta gent com ell, que s’havien criat al barri i acaben arraconats i expulsats pels turistes. És un món sòrdid que existeix a la ciutat i no apareix a les guies turístiques.

Ha tingut dilemes ètics? Por de justificar-lo o de què podia suposar el llibre per a la família de la víctima?

— Quan el vaig conèixer vam fer un pacte: "Tu no m’enganyaràs i jo no et jutjaré". És un senyor que ha estat jutjat i condemnat. El seu crim està fora de dubte; per tant, jo no podia fer un judici moral. Jo he conegut un senyor gran que incorpora totes les persones que ha estat anteriorment: l’adolescent delinqüent de barri, un individu que va cometre un homicidi... però alhora és un senyor que ha estat honest, amable i generós amb mi. Jo volia entendre i explicar la seva vida, però la meva funció no és justificar res del que va fer: ho narro i que el lector en tregui les seves conclusions. Això m’ha obligat a tenir una mirada distant. No en la relació que s’ha establert entre nosaltres, que hem creat un vincle afectiu i de confiança, però sí en la meva mirada cap a ell. No podia posar-me mai del seu costat, tot i que, inevitablement, quan fas un llibre amb un protagonista tan marcat, malgrat que sigui un assassí, el lector acaba empatitzant amb ell. I sobre la família de la víctima, són protagonistes accidentals de la història. Els he tingut presents, sempre pensant en no tornar a fer-los mal, però soc conscient que saber qui era el senyor que va matar el seu familiar i que va eludir la seva responsabilitat penal ha de ser dolorós.

Quant temps ha durat el procés de conèixer la Sombra?

— Quatre anys. Han sigut moltes hores de conversa, moltes coses íntimes, dies i dies gratant en la memòria. Ell diu que parlar amb mi l’ha fet sentir com si parles amb un psicòleg, que li ha fet bé explicar-ho per primera vegada, però va arribar un moment que se li va fer desagradable, llarg, que quan parlava se sentia bé, però a la nit se li removia tot i tenia malsons.

Com el mirava el primer cop i com ha evolucionat la seva mirada?

— Amb curiositat. Mai li vaig amagar res, vaig ser molt explícit amb les meves intencions. Ell va ser molt honest des del principi, volia continuar sent una ombra. És un home intel·ligent, prudent, que no ha participat en aquest relat per vanitat. En aquella primera tarda que em va explicar la seva vida no era gens complaent amb ell mateix, no s’amagava de res. Va matar punxant al cor. Sabia el que estava fent. Quan va treure el punyal sabia que l’havia mort.

"Ningú pot protegir-nos de nosaltres mateixos".

— És una frase que ell diu quan parla amb la seva mare, que es retreu que amb una altra infància podria haver canviat la seva trajectòria. Ell ho nega: té una atracció amb la nit, amb el carrer, estan imantats. En totes les vides que hagués viscut, hauria acabat fent el que va fer. Hi ha coses que ens marquen, que ens fan avançar per un camí i és complicat sortir-se'n. Vaig parlar amb gent de la seva infància i em van dir que era l’únic que havia aconseguit salvar-se: alguns van morir per la droga, altres per la sida o enmig de tiroteigs, altres van desaparèixer a la presó... D’aquell grup de nois adolescents que anaven amb Montesas i Bultacos per Montjuïc i els bars de la Barceloneta ell és dels pocs que ha sobreviscut. Per tant, sí, la Sombra s’ha aconseguit salvar a si mateix.

stats