“Si t’agrada riure’t de tu mateix, el càncer dóna molt de joc”

BarcelonaEl càncer és un vell conegut d’Àlex Santaló (Santa Coloma de Gramenet, 1977). S’han creuat ja dues vegades a la vida, la primera als 17 anys i la segona disset anys després, als 34. Amb el primer càncer va passar diverses vegades pel quiròfan i es va sotmetre a un dur tractament de quimioteràpia que li va fer avorrir l’hospital. Amb el segon, va detectar els símptomes tan aviat que l’hi van extirpar de seguida i es va estalviar la quimioteràpia. Il·lustrador i dibuixant -l’any passat va publicar a Panini 1714 Baluard amb guions de Cels Piñol-, ha decidit explicar la seva experiència a través del llenguatge del còmic.

17. Vivir, revivir, sobrevivir és la crònica d’una lluita en dos temps contra una malaltia que per a Santaló “encara és un tabú en la societat”. Ell en vol oferir una visió sincera i realista, i fugir de l’èmfasi en el drama i la tragèdia. “El càncer és una mala passada, però es pot viure d’una manera menys dramàtica del que se sol vendre -explica-. És un drama, esclar, però no es viu com a tal les 24 hores del dia. De vegades oblides que ho és i acabes fent conyes sobre el tema. I si t’agrada riure’t de tu mateix, el càncer dóna molt de joc”.

Santaló està convençut, i així ho exposa al còmic, que el dolor i el patiment són més intensos en la gent que hi ha al voltant del pacient. “Els meus pares ho van passar molt pitjor que jo -afirma-. Jo recordo moltes rialles amb els companys d’habitació. Un cop vam fer una cursa per veure qui arribava abans al lavabo quan tots dos estàvem acabats d’operar i gairebé no ens podíem moure. Si no te’n rius, què fas? No pots plorar tot el dia”.

El refugi de la fantasia

L’escriptor Marc Pastor és qui va suggerir a Santaló que expliqués en vinyetes la seva experiència amb el càncer. En un dels textos que tanquen el còmic escriu: “El talent de l’Àlex ha sigut convertir una història de terror en una aventura de ciència-ficció farcida de referents pop”. En la seva lluita contra el càncer, Santaló va tenir un fidel aliat en la seva afició als còmics de superherois, el cinema fantàstic i els jocs de rol. 17. Vivir, revivir, sobrevivir reflecteix els moments en què els seus referents de ficció es barregen amb la penosa realitat que viu i la fan més suportable. “Per a mi era el més natural -diu-. El primer que vaig pensar quan em vaig posar malalt i estava tirat al terra del lavabo va ser: «No deu ser que tinc un àlien a dins?» I quan em posaven la químio el cap em volava i pensava: «I si tinc una mala reacció i em passa el mateix que a l’Akira?» Tots aquells mons em van servir de refugi per evadir-me. Ja ho diu la paraula pacient, quan estàs malalt has de tenir molta paciència. El millor que pots fer és llegir i escoltar música. Si no hagués tingut una afició ho hauria passat molt pitjor”.

Al còmic, Santaló explica la història amb salts endavant i enrere, alternant el relat del càncer que va tenir als 17 anys i el dels 34. “Volia mostrar les diferències entre els dos casos, com es viu quan estàs envoltat pels amics de l’escola i la família i, més endavant, quan els pares ja no hi són tan presents i ho vius amb la parella”, comenta. L’autor apunta que haver tingut un càncer en el passat va ser una gran ajuda el segon cop que en va tenir. “L’experiència fa que no t’espantis tant -apunta-. Sobretot perquè ho vam detectar molt abans”.

Santaló admet que el càncer li ha marcat la vida, però no l’obsessiona. “Hi convius, però no hi penses tota l’estona. Com amb qualsevol altra experiència”. Considera Albert Espinosa “un referent inevitable” a l’hora de parlar sobre el càncer en aquest país, però creu que les seves mirades cap al tema no s’assemblen. “A mi m’agrada barrejar el drama amb la comèdia i la bajanada. No busco la llàgrima fàcil. Però és que tampoc ho feia quan estava malalt i tothom em mirava amb llàstima. I no tornaré a tocar el tema, ja m’ho he tret de dins”. Com a influència, en canvi, cita el còmic de Frederik Peeters Píldoras azules (Astiberri). “M’agrada molt. I parla de moltes coses abans d’arribar a la malaltia. La sida no és l’únic protagonista”, diu.