'Talking heads': el fascinant treball de tres actrius al Teatre Akadèmia

'Talking heads'

Teatre Akadèmia. Fins al 9 de maig

Quin plaer. Quin goig. Teatre intel·ligent. Teatre ben escrit. Amb intenció, amb subtil ironia. Molt ben traduït (Anna Soler Horta). Molt ben interpretat. Tres històries de dones. Tres actrius (Imma Colomer, Lurdes Barba i Lina Lambert) superbes en un joc teatral que regala els sentits. No són caps parlants, com diu el títol d’Alan Bennett (Els nois d’Història, Una funció privada), sinó dones de carn i ossos que condensen en mitja hora cadascuna el que ha estat la seva vida i en què es donen la mà l’humor, l'amargura i un alè misteriós. El que han sentit i el que han pensat. La paraula regna en una posada en escena sense res que hi sobri, sense distraccions visuals que no tinguin a veure amb el gest, les inflexions de veu, les pauses. Una suma de detalls que aprofundeixen en la dimensió més humana de tres dones grans confrontades amb les seves vides, amb els desitjos, amb les frustracions, amb les renúncies. El retrat d’una societat anglesa de regust victorià que pot semblar caduca però que de ben segur fora del Londres exquisit té encara força militants.

"L’abús de poder no pot quedar impune"

En el primer quadre, Imma Colomer ens explica la història d’una vídua que amb més voluntat que sort tira endavant la botiga d’antiguitats que va obrir amb el seu marit. Una botiguera no tan diferent de les nostres a la qual Imma Colomer vesteix amb una adorable ingenuïtat, amb una entranyable candidesa. La dona del Henry no és tan entranyable, sinó més aviat digna de compassió perquè està sota el domini d’un fastigós marit del qual no pot o no sap com escapar-se; brillant la composició de Lurdes Barba caminant entre la joia de les flors i els descobriments d’un autèntic afecte que, no obstant, no la redimirà. Però on la mala llet de Bennett esclata és amb la corrosiva història de la dona del vicari protestant d’una parròquia de Leeds. Una enorme Lina Lambert, impulsora del projecte teatral, es fica a la pell d’aquesta dona alcohòlica que no creu en Déu ni en res. Bennett fustiga la religió i, en particular, les ridícules devotes del vicari amb una finíssima ironia. Magnific espai escènic del pintor Julio Vaquero, que unifica el tres relats amb un realisme màgic. Qui ho ha dirigit? Elles tres. I a la vista està que no necessitaven a ningú més.