Els 10 millors espectacles teatrals del 2023

BarcelonaFinalment, i després de dos anys de pandèmia, el públic sí que ha tornat al teatre. Mentre que el 2022 va quedar-se a mig camí de les expectatives de les sales, el 2023 ha estat l'any de la recuperació del públic –amb la segona millor temporada de la història–, d'agafar aire per part dels creadors i de fer grans apostes de la mà de productors i teatres. Les bones noves s'han notat amb evidències físiques (aquesta tardor han obert dos nous teatres a Barcelona) i també amb més ambició a la cartellera.

Els espectacles de gran format, amb un gruix considerable d'intèrprets i inversions notables en escenografia, música, vestuari i il·luminació, han proliferat entre les propostes escèniques, i el públic ha respost com tocava. A tot plegat cal sumar-li un altre motiu de celebració, la consolidació de l'autoria catalana dins el circuit comercial català i també els internacionals, amb espectacles de dramaturgs de casa adaptant-se arreu del món. La llista dels 10 millors espectacles de l'any a Catalunya l'hem elaborat el crític de teatre de l'ARA, Santi Fondevila, i les periodistes culturals Laura Serra i Núria Juanico.

Bàrbara Mestanza s’obre en canal en aquest espectacle personal, estrenat el 2021 al Teatro de la Abadía, en què explica l’abús que va patir a mans d’un massatgista i el converteix en un acte d’expiació i d’inculpació. L’autora, que a més de l’obra n’ha escrit una novel·la homònima, passa del testimoni personal a mostrar l’abús estructural, amb l’ajuda de testimonis, escenes que interpel·len amb atreviment el públic i un canvi de rol inesperat: i si tot allò li hagués passat a un home? L’obra és un crit i és acte de militància, però també és un viatge a la zona de grisos, a les preguntes incòmodes: Com em va poder passar? On comença l’abús? Com se supera la culpa? Per què no denuncies? Com pots sanar-te? Per què ell ni tan sols et recordarà?

La Veronal va erigir-se amb Sonoma en una de les companyies catalanes de dansa més prestigioses a l'àmbit mundial. Liderada per Marcos Morau, la formació ha destacat per l'explosiva capacitat creativa i pel fet de buscar nous camins escènics, en comptes de repetir-los. A Firmamento, estrena dins del festival Grec, buscaven apropar la dansa als adolescents, i ho van fer amb un univers hipnòtic que recordava al manga japonès i un seguit de personatges que s'enfrontaven a les preguntes més habituals de la ment adolescent. Un sorprenent moble musical i diverses pantalles transportaven el públic al món dels somnis en una proposta farcida de capes, d'aquelles que val la pena veure una vegada i una altra per gaudir-ne amb plenitud. Firmamento torna al Mercat de les Flors del 27 de desembre al 14 de gener.

Una comèdia romàntica rodona, amb tot el pack de les comèdies que ens agraden: un accident fortuït, una fiblada d'amor amb un desconegut, la possibilitat oberta de l'i si? i dos actors amb ganxo i química (Miki Esparbé i Maria Rodríguez Soto). Marc Artigau utilitza tots els tòpics i se'n surt, i encara va més enllà i ens ensenya com els va la vida després, amb els seus desenganys i misèries. I quan penses que la malenconia ha vençut la comèdia, tanca amb un epíleg que fa que l'espectador es rendeixi a l'obra (i a l'amor). L'espectacle va arrasar a La Villarroel, hi tornarà del 5 al 30 de juny, i també tindrà versió madrilenya.

El repte de la companyia britànica Complicité era majúscul: adaptar als escenaris una de les novel·les més abstractes i poètiques de la premi Nobel de literatura Olga Tokarczuk. El resultat, Drive your plow over the bones of dead, se'n surt amb nota, especialment gràcies a la vibrant interpretació d'Amanda Hadingue, que encarna la protagonista, una dona gran aïllada en una casa de Polònia. L'espectacle, que es va poder veure en dues funcions al festival Temporada Alta, és una crítica ferotge a l'acció humana sobre la naturalesa i ha estat, aquest any, una de les propostes internacionals més destacades vista a Catalunya.

Dagoll Dagom anuncia l'últim espectacle de creació de la seva història i un es podria imaginar que se'ls han acabat les piles. Res d'això. La productora Anna Rosa Cisquella s'ha envoltat d'una nova generació de creadors de musicals per entregar un espectacle sòlid que té tots els ingredients d'aquelles faules que van convertir aquesta companyia en la inventora del musical de masses en català, però amb textura contemporània: un clàssic (Santiago Rusiñol) revisitat des de l'avui (Marc Rosich) amb un cor d'intèrprets impecables en què destaca la veterania d'Àngels Gonyalons, coreografies d'Ariadna Peya i una música per al record (Andreu Gallén). I això que la tornada és "benvinguts al meu poble gris". L'obra, reconeguda amb 5 premis Butaca, torna a estar en cartell al Poliorama fins al 28 de gener.

Primera part d'una trilogia americana sobre temes que s'han amagat per vergonya nacional. Amèrica és fruit d'un encàrrec de La Villarroel a Sergi Pompermayer i el resultat és el retrat d'una societat capitalista aixecada sobre pilars indecents. Una família de l'upper és l'excusa perfecta per radiografiar el cinisme del poder, mostrar el racisme més frívol i descarnat, abordar el xoc generacional i plantejar si som responsables del que van fer els nostres avantpassats. Un text ambiciós molt ben servit pels impecables Joan Carreras i Mireia Aixalà i la revelació de Tamara Ndong. L'obra torna a estar en cartell a La Villarroel fins al 21 de gener.

Era una de les grans apostes del festival Grec i no va decebre. El dramaturg i director britànic Alexander Zeldin, deixeble de Peter Brook, va debutar a Barcelona amb un espectacle trasbalsador que es basa en la vida de la seva mare, Alicia Burns. A través d'un realisme social d’inequívoc compromís sociopolític, la història personal de la mare es convertia en el fil conductor d'una proposta ambiciosa que reflectia els canvis socials de finals del segle XX i principis del XXI. El valor principal del muntatge requeia en una interpretació magnífica, amb l'australiana Eryn Jean Norvill al capdavant, d'un nivell difícil de veure als escenaris catalans.

Les expectatives eren altes i, malgrat la pressió, La Calòrica no ha abaixat el llistó: aquest és un espectacle políticament contundent, estèticament trencador, dramatúrgicament arriscat i interpretativament brillant. A qui se li acudiria retratar la vacuïtat i el desvergonyiment del poder imaginant-se el Congrés de Viena de principis del XIX per dins? I després, amb aquell discurs increïble de Margaret Thatcher? I, sobretot, a qui se li acudiria fer-ho en francès i anglès? No hi ha ningú amb més capacitat de joc. I quins actorassos! La Calòrica segueix sent la companyia més original, estimulant, compromesa i divertida del moment.

Resulta difícil oblidar l'espectacular transformació de Jordi Bosch en el paper de Joe al llarg de les més de dues hores de durada. L'actor excel·lia en un paper ple de clarobscurs, que culminava en una potentíssima escena i un silenci a platea que es podia tallar amb un ganivet. Bosch no era l'únic que brillava en aquell muntatge: al seu costat, Emma Vilarasau, Eduardo Lloveras, Clàudia Benito i Quim Àvila destacaven gràcies a una magnífica direcció de David Selvas. Tots eren fills meus, una de les grans triomfadores als premis Butaca, va ser la clara demostració que els clàssics, si s'adapten amb destresa, poden seduir fins a l'espectador teatral més escèptic.

Angélica Liddell va aconseguir aquest any a Temporada Alta allò que tots els artistes anhelen, però que molt pocs arriben a tocar amb les mans: unanimitat de la crítica i ovació del públic. Per a Vudú (3318) Blixen, l'artista va posar damunt la taula tots els ingredients que fan de les seves obres, experiències úniques i xocants: monòlegs torrencials executats al mil·límetre, escenes sanguinàries i incòmodes i imatges poètiques que concentren tota la brutalitat i la bellesa que vol transmetre. Liddell sempre recorre a l'espiritualitat i la foscor humana, però sap molt bé com fer-ho perquè les seves obres no semblin una còpia de les anteriors, per alçar-se un cop més com una de les creadores més originals del país i perquè aquest univers no se li acabi mai.