Escenes
Cultura Teatre 07/03/2018

Jordi Casanovas: “La cultura de la violació és intrínseca en el pensament de l’home”

Dramaturg i director, té en gira ‘Mala broma’ i prepara obres sobre ‘la manada’ i el crim d’Alcàsser

Belén Ginart
3 min
“La cultura de la violació és intrínseca en el pensament de l’home”

Jordi Casanovas defensa un teatre lligat al seu temps, que reflecteixi inquietuds i temes molt contemporanis. El dramaturg i director s’interroga sobre els límits de l’humor i sobre el masclisme contemporani a Mala broma, dirigida per Marc Angelet, actualment en gira i a partir del 28 de març a la Sala Muntaner de Barcelona. Una “comèdia negra molt urbana” que va néixer arran de la victòria electoral de Trump. “Molts humoristes van començar a imitar-lo fent bromes racistes i masclistes”, explica.

Què et va cridar l’atenció d’aquelles imitacions?

La meva pregunta era: de què riem, de la paròdia o de la broma políticament incorrecta de la qual no podríem riure si l’humorista no anés disfressat de Trump? La paradoxa era que volent fer paròdia d’un racista es feien bromes racistes. Passa el mateix amb Harvey Weinstein: si se l’imita fent una broma sobre dones estàs fent una broma masclista que en un altre context no podries fer. Les bromes són tan aparentment innocents com realment culpables.

¿Els recents atacs a la llibertat d’expressió et fan plantejar la teva feina, què dius i com ho dius?

Crec que precisament ara és el moment d’anar tensant la corda des del món artístic. El teatre és com l’art contemporani, es mira molt el melic. El cas de l’obra de Santiago Sierra a Arco potser és el que ha donat sentit a l’art contemporani dels últims anys. No parteix de cap superidea, però la desenvolupa en el moment ideal per tensar la corda i la converteix en una gran idea.

Escriuràs sobre el Procés?

Mala broma l’havia d’escriure el mes d’octubre, però no podia pensar en ficció quan la realitat era tan excessiva. Em vaig plantejar aparcar-la i escriure alguna cosa sobre el Procés, però cal distància per fer una obra en què has d’abocar el teu punt de vista. Això sí, vaig anar guardant idees i sensacions.

Tant Mala broma com les teves pròximes obres, Jauría (sobre la manada ) i Alcàsser, parlen del masclisme.

El de Mala broma és més aviat micromasclisme. Jauría, en canvi, és violència de gènere extrema. I Alcàsser també parla del poder de l’home sobre la dona i la cultura de la violació, intrínseca en el pensament de l’home.

Realment creus que és intrínseca?

Sí. Hi ha rastres de coses que hem anat mamant com a societat, i acceptar que hi ha coses en la teva definició de masculinitat que no són correctes és un treball difícil. Alguns homes estan disposats a fer-lo, i d’altres no.

Amb Jauría tornes a partir d’un interrogatori.

Els interrogatoris de la manada estan transcrits i, més que la narració dels fets, em sembla interessant com acceptem socialment tota una sèrie de preguntes que es fan a la noia. Tinc la sensació que al judici pateix una segona violació, i aquesta és la tesi. Em sembla molt greu que un sistema judicial permeti que la víctima sigui convertida en culpable.

Com va passar en el cas d’Alcàsser?

Sí, fa 25 anys el fet que tres nenes anessin soles es va convertir en un discurs sobre la por, i ningú va començar a dir: “Nois, no hauríeu d’anar violant aquí i allà”. Tornem a equivocar-nos en el discurs que hem de fer: en comptes de dir a la dona que hauria de portar vestits més discrets o que potser no hauria de sortir, hauríem d’agafar els nostres fills i coneguts i dir-los: “Això no pot ser”. A qui hem d’acusar és a qui comet el delicte. Hi ha estudis segons els quals el cas Alcàsser va servir per limitar les llibertats d’una generació.

Ja has lligat les estrenes de Jauría i Alcàsser?

Sí, però encara no ho puc anunciar. En tot cas, serà a Madrid. Aquí ara mateix no hi ha gaires facilitats per als dramaturgs. Generes projectes, els envies i vas amb el primer que s’apunta al carro. Però és difícil que t’escoltin, són els directors dels teatres els que trien què volen fer. Quan això passa en un teatre públic, que ha de treballar perquè tothom visqui millor, com per exemple el TNC, es cau fàcilment en les amistats i el nepotisme amb l’excusa de defensar una teòrica línia artística.

Com veus la situació cultural, ara i aquí?

La situació més greu que vivim els catalans és la impossibilitat de fer autocrítica i eixamplar mires, per la idea que és prioritari reaccionar primer contra la pressió que ve de fora. Encara hem de sentir dir que el teatre d’aquí és molt millor que el de Madrid, i em sembla que estem vivint d’uns records molt antics.

stats