Cartellera teatral
Cultura  /  Teatre 21/11/2022

Georgina Latre: "Quan era petita la gent em parlava d’un Nadal que per a mi no ha existit mai"

Actriu, protagonitza 'Tocar mare'

4 min
L'actriu Georgina Latre fotografiada a la Sala Beckett

BarcelonaCom veu la vida una persona que no ha tingut mai una mare? Georgina Latre (Barcelona, 1988) es posa a la pell de l'Empar, una jove exitosa amb una infantesa convulsa, saltant de centre de menors en centre de menors sense que ningú la vulgui adoptar. Aquesta mancança és el motor de Tocar mare, un drama commovedor que planteja la possibilitat de comprar una mare quan ja s'és adult. Lluïsa Castell és l'altra peça de l'espectacle, que ha escrit Marta Barceló, ha dirigit Jordi Casanovas i es pot veure a la Sala Beckett fins al 4 de desembre. Després, farà gira per Catalunya.

Interpretar l'Empar t'ha fet canviar la teva manera d'entendre la maternitat?

— M’he fet moltes preguntes sobre si jo vull ser mare en algun moment de la meva vida. Suposo que això també ve per l’edat. Ara faré 34 anys i no tinc decidit si vull ser mare o no, hi estic pensant. L'espectacle m’ha fet pensar sobre què vol dir ser mare i des d’on ser-ho. La protagonista es construeix una història perquè no ha tingut mai una mare. Per a ella tenir una mare és l’anunci que veu a la tele, amb la mare al costat de la llar de foc, l’abraçada càlida, la taula plena de menjar i el gosset bordant.

Com llegeixes aquesta idea romàntica des de la teva realitat? Hi encaixa?

— No he tingut una infantesa d’anunci. Soc filla única, el meu pare i la meva mare també. No tinc ni tiets ni cosins: per Nadal era l'única nena. Ara que els meus avis ja no hi són, som tres persones celebrant-lo, i a vegades ve la meva parella. Quan era petita la gent em parlava d’un Nadal que per a mi no ha existit mai. Sempre m’ha fet molta enveja allò dels nens jugant en una altra taula. Jo estava sempre a la taula dels adults, jugava sola, m’inventava un món. Tinc uns pares meravellosos i no he estat una nena infeliç, però sí solitària.

Una escena de 'Tocar mare'.

El vincle amb la Lluïsa Castell ve de fa temps. Com heu treballat?

— Quan tenia 17 anys vaig fer un càsting per a un projecte, ella n'era la protagonista i quan em va veure va tenir clar que jo havia de fer de la seva filla. Però al final no em van agafar. Anys després el Jordi Casanovas ens va trucar per fer de mare i filla a Consell familiar, després a Vilafranca i ara a Tocar mare. Tenim una energia molt similar i també una retirada. De fet, la meva mare diu que m’assemblo més a la Lluïsa que a ella. Ens coneixem i ens estimem molt, i crec que això es nota a escena.

L'espectacle exposa una situació de precarietat d'una dona ja jubilada, però a tu sovint t'hem sentit alçar la veu per les condicions laborals de les generacions més joves. Com ho vius?

— Som una generació amb molt mala sort. No parem de topar amb noves crisis. A nosaltres encara se’ns va dir que ho podíem tenir tot si ens hi esforçàvem. Veig que no hi ha manera de sortir-ne. Quan penses que estàs bé ho analitzes i, en realitat, t'adones que estàs malament. Abans cobrar mil euros al mes era una pena i una vergonya, ara estem contents sent mileuristes.

Viuries millor fora del món de la interpretació?

— Tot és bastant precari en general, encara que hi ha gent que viu molt bé, també dins del sector. M’he plantejat deixar-ho, però no puc. No em veig fent res més, i mira que he treballat d’altres coses per guanyar-me la vida. Però és que la interpretació m’omple tant! Això de la vocació és un parany. La feina no hauria de ser tan important, tot i que se’ns ha ensenyat a definir-nos per allò en què treballem. Deixar una professió és fracassar. El sistema et diu que si lluites, ho aconseguiràs, t’empeny a no llançar la tovallola.

Ventdelplà va ser el teu primer gran projecte en el món de la interpretació. Et sap greu que la gent encara t'hi associï?

— En aquell moment la ficció de TV3 tenia molta força. Va ser de les últimes grans sèries que la gent mirava dilluns i dimarts i en parlava quan es trobava pel carrer. Després principalment he fet teatre, que és minoritari, i suposo que per a moltíssima gent encara soc aquella Isona. Aleshores tenia 16 anys, vaig estar a la sèrie fins que en vaig fer 21, però després he seguit treballant, he fet moltes altres coses. Tot i això, entenc que la sèrie sigui un referent i que hi hagi gent que s'hagi quedat amb allò.

Com recordes aquella etapa?

— Vaig aprendre molt, potser més ràpid del que m'hauria tocat. Vaig començar la sèrie dient que era aprenent d'actriu, i vaig acabar-la dient que era actriu. Però va ser dur. L'adolescència és una època molt complicada per estar tan exposada. Va ser la meva decisió formar-ne part, tot i que ara, si tingués un fill o una filla i volgués fer una sèrie amb 15 anys, li diria que en parlem i ho pensem. La gent és molt cruel. Tota l'estona em deien que estava grassa. "Ai, que grassoneta que estàs", "a la tele se't veu més grassa", coses així. Vaig entrar a la sèrie sense haver pensat mai en el pes, i de cop m'hi vaig trobar. Segurament ara no passaria, estem parlant d'una altra època, però em va fer mal. I després a l'escola es ficaven amb mi, fins i tot els professors em van tractar malament. Em van dir que havia de triar entre estar a la tele o fer batxillerat. Al final vaig marxar i vaig estudiar a distància.

On t'agradaria ser d'aquí a 10 anys?

— El que vull és poder seguir treballant d'actriu. No em queixo, vaig treballant i mentre pugui tenir l'oportunitat d'anar explicant històries que m'interessen, ja soc feliç. Adoro el teatre, m'agradaria seguir fent el que faig i, si pot ser, una mica més.

stats