Teatre

Laia Marull: "He pogut dir 'no' a sac perquè no he tingut fills"

Actriu, protagonitza 'Love, love, love'

7 min

BarcelonaCada vegada que Laia Marull (Barcelona, 1973) torna al teatre és un esdeveniment, perquè ho fa poc i ho fa sempre bé. Fins al 3 de desembre està en cartell a La Villarroel amb l'obra Love, love, love, dirigida per Julio Manrique, que s'ha guanyat l'aplaudiment de la crítica i del públic. Al febrer serà Lady Macbeth al Teatre Lliure. Arriba a l'ARA amb una moto de motosharing, amb el somriure posat i aquest encant natural que l'allunya del divisme de la seva professió.

Love, love, love et dona l’oportunitat de ser una noia de 19 anys, una mare de mitjana edat i una senyora jubilada. Amb què gaudeixes més?

— Una oportunitat única, realment [riu]. M’ho passo pipa. La primera és molt free, es tracta de passar-ho bé, està col·locada i creu que es menjarà el món. La segona és molt dura, però, com a actriu, és molt divertida, perquè hi ha molta merda acumulada, rotllo Cassavetes. I a l'última ja li sua tot.

L’obra parla del xoc generacional entre pares i fills. Amb qui t’identifiques?

— M’identifico i de fet soc de la generació que fan els meus fills. Som una generació que tenim aquests pares que fanfarronegen d’haver canviat el món i tal, i en realitat dius: però quin món heu deixat, fills de puta, és tot capitalisme pur i dur i d’aquí no se salva ningú! L’autor també és d’aquesta generació i ha volgut posar el dit a la nafra. Però també ha donat la veu als pares, entens que en molts casos van fer el que van poder. I també hi ha una part que fa gairebé vergonya de ser el fill ploraner que amb 40 anys no se n’ha sortit i va als papis a demanar-los coses.

Marull en tres moments de l'obra 'Love love love'.

El pare diu a la filla: "Tu has pogut triar". I sí, tu has pogut triar.

— Aquesta és la trampa d’avui dia, no? Jo sí, la sort és que la professió va triar per mi i em vaig trobar fent d’actriu flipant amb els millors del moment. La primera cosa que vaig fer va ser Roberto Zucco amb el Lluís Pasqual i el Bosch, la Vilarasau, la Lizaran, hi eren tots, era increïble. Jo tenia 20 anyets i tot just havia començat a fer teatre a l'escola Nancy Tuñon i en paral·lel filologia, i ho vaig deixar perquè vaig començar a treballar. He tingut aquesta sort, però som un entre un milió. En una professió artística hi ha molta precarietat. Els actors joves de l’obra, la Clara de Ramon i en Marc Bosch, també s’hi senten molt representats, llavors és que anem a pitjor. On et pots agafar, en aquesta societat? Si has estudiat, has fet dues carreres i no pots pagar-te el lloguer amb un sou... Si cada cop els fills viuen pitjor que els pares, no té gaire sentit.

Per què vas voler ser actriu?

— Hosti, no ho sé, vaig pujar en un escenari i vaig dir: "Aaaahhh, això és molt guai!" M’hi sentia súper a gust, lliure, et sents que tens un do natural, que hi ha un bitxo a dins que s’excita en el moment de ser a l’escenari, de transmetre al públic. El primer cop va ser en una classe.

A l’escola?

— A la parròquia del barri. Tenia uns 6 anys i m’hi va apuntar la mare. Va ser molt divertit perquè un dia arribo a casa i li dic: "Mare, em dones diners per comprar un regal a la meva amiga que ha tingut un fill?" I ella: "Com que un fill?" Va venir i va descobrir que tots tenien més de 20 anys i jo era l’única petita. Era teatre d’adults! Jo m’ho passava pipa, sempre hi sortia la nena. Però després a l’institut no vaig tenir plaça per fer teatre i als 19, quan em vaig apuntar a la Nancy Tuñon, va ser: "Ua! Esclar! Era això!" Són cuquets que no sé per què no t’atreveixes a provar. Com qui diu, des de llavors no he parat mai.

Costa seguir-te la pista, perquè tan aviat no ets enlloc com ets al teatre i al cinema, ets a Barcelona i a Madrid...

— Això ha sigut la meva llibertat i un hàndicap, perquè els de Madrid es pensen que visc a Barcelona i els d’aquí pensen que soc a Madrid i els de cinema que faig teatre i al revés. Però, ¿no es pot fer tot? Quina merda és aquesta? No costa tant trucar i preguntar!

T’has mogut pel que t’ha motivat?

— Totalment. També he decidit no tenir fills, per exemple, i d’alguna manera he sigut més lliure en el sentit econòmic, de no tenir la responsabilitat d’haver d'alimentar algú. He pogut dir que no a sac. Sempre que he trobat que un projecte no em cridava molt, hi he dit que no i ja està.

T’angoixa això de no treballar, com diuen molts actors?

— A mi no. Al principi, gens. A la primera cosa que em van oferir després del Pasqual hi vaig dir que no i em vaig quedar tan ampla, i va ser una cosa superfamosa de TV3. No he tingut aquest problema. Després, de més gran, quan veus que no tens tantes ofertes, que no estàs treballant perquè has dit que no a una cosa, però no a deu, ja comences a dir: "Merda, no m’ho puc permetre, hauria de dir més que sí!" Però en el fons acabo dient que no molts cops. La teva llibertat com a actor és poder dir que sí o que no.

Com que se’t veu poc fent vida social, em pensava que vivies a l’Empordà i resulta que vius a la Barceloneta.

— Sí, fa més de vint anys! Els meus pares, avis, rebesavis, sí que són tots de l’Empordà, però jo vaig néixer aquí, a Barcelona. Els meus pares van venir tots dos a estudiar aquí. El meu pare va morir fa molts anys, no em va veure professionalment dalt d’un escenari, c’est la vie; em fa ràbia perquè va ser un dels impulsors que faci teatre. I la meva mare sí que fa anys va tornar a cals pares i va obrir una granja escola. Viuen allà, el meu germà i ella.

T’hi veus? Tens plans de futur?

— No, soc zero de plans de futur, prefereixo anar-m’ho trobant. Soc molt poc d’anar al passat, als errors, em perdono molt la vida. I el futur tampoc, no m’interessa veure’m d’aquí a uns anys. Suposo que la gent ambiciosa ho ha de fer, perquè d’alguna manera t’has de projectar en algun lloc per arribar-hi. Els que han anat a Hollywood s’ho han hagut de currar molt o no hi serien. Penso que està bé fer-ho, però com que no em surt, no ho vull forçar.

Jo sí que he mirat enrere i has fet títols memorables, al cinema i al teatre. Mensaka, Fugitivas, Te doy mis ojos, Pa negre, els dos Roberto Zucco, Lulú, Incendios. Contrasta la teva facilitat per riure amb aquests personatges tan intensos i torturats.

— És la gràcia de fer teatre! Quan hi ha projectes que no sé com encarar és quan més m’interessen. Sempre ho has de donar tot, però els papers que dius "ni idea" o "que difícil", els que em fan més por, són els que m’interessen més.

Encara et fa por encarar certs personatges?

— Sí, dius que sí amb ganes i l'endemà estàs acollonida i penses: "Per què he dit que sí a això?" Després tot és posar-s’hi i sempre hi acabes trobant el teu què o el trobes amb el grup. El que és bonic del teatre és que és un treball molt d’equip.

Si busques a Google Laia Marull... el text predictiu diu: parella, fills, Te doy mis ojos.

— Esclar! Te doy mis ojos. Hit. Hit de per vida.

Tens la sensació que aquella pel·lícula d'Icíar Bollaín va ser visionària, fa vint anys, parlant dels maltractaments?

— No se’n parlava, eh? Pensa que la llei va sortir després i crec que la pel·lícula va ser una mica el motor. Quan vam anar a Sant Sebastià, els de la distribuïdora estaven acollonits que no diguéssim que anava de maltractaments perquè ningú voldria anar-la a veure. Esclar, ens en vam oblidar perquè al primer visionat els periodistes van flipar. Aquell mateix dia teníem milions d’entrevistes, jo no havia fet res així en la vida. Anàvem de suite en suite de l’Hotel María Cristina fent entrevistes durant hores. I encara em passa que hi ha gent que l’estudia, que la veu als instituts, encara impacta i em fa molta il·lusió haver estat en un projecte així, que obrís els ulls a molta gent i que moltes dones es poguessin sentir finalment representades en una pel·lícula, amb el calvari que passen o que han passat. Hi havia dones que em paraven pel carrer per donar-me'n les gràcies.

Què creus que ha canviat la nova onada feminista?

— Jo soc feminista de tota la vida, però crec que tots n'anem aprenent. Hi ha coses que les trobàvem normals i hem transformat la mirada. El que ha passat amb les dones al futbol professional, per exemple. El fet hauria pogut ser el mateix fa deu anys i ningú l’hauria ni vist, ni vist! Hauria passat per alt totalment. I ara el veus i la gent reacciona, la mirada ha canviat i això és el que modifica després la societat: si ho veus malament, no deixaràs que passi.

Et posaràs en la pell de Lady Macbeth, un Shakespeare, un personatge ambiciós. T’hi sents identificada?

— Nooo! [riu] Vaig pensar que gratant ho trobaré, tots tenim la nostra part d’ambició i de voler el que no tenim, però d’entrada no ho veig! Em ve molt de gust.

Ja que Shakespeare parla de poder i ambició, aquests dies hem viscut uns moments de disputa pel poder a Madrid. Ho segueixes, el que passa aquí i allà?

— Sí i no. Fa anys que les notícies van en paral·lel, no hi estic molt implicada. Però evidentment m’afecta, em toca, i crec que darrere dels nostres actes hi ha política: com afrontem la vida, què fem, la nostra manera de pensar fa que canviï la societat. Estic una mica avorrida dels polítics, però no m’agradaria dir en general, perquè llavors sembla que t’és igual la dreta i l’esquerra i no és el cas. Sempre espero que s’aconsegueixi un pacte d’esquerres per governar perquè la dreta d’aquest país em sembla molt rància i molt fatxa. Espero que siguin capaços d’entendre’s amb uns mínims, que no són tan difícils quan es vol.

Havent començat a Estació d’enllaç, quan et veurem en una sèrie?

— Difícil. De tant en tant m’arriben projectes, però hi soc reticent. M’hauria de flipar molt. No m’atreu tant, m’agrada la cocció lenta. Però és que, a més, quan tens compromisos teatrals a tant temps vista et condiciona molt la disponibilitat.

Et tira enrere la popularitat?

— No em va agradar la popularitat i amb Te doy mis ojos vaig amagar una mica el cap sota l’ala. Evidentment, forma part de la professió i és xulo que et puguin conèixer i que et puguin dir pel carrer "m’encanta aquesta feina que has fet", em genera orgull i em fa feliç. Però la gran fama no m'agradaria, prefereixo anar camuflada pel carrer. He pogut navegar pel fet de tenir feines xules, però no ser molt famosa.

stats