'La mà': comèdia negra que tira al gris

La mà (titulada originalment A behanding in Spokane) és la primera obra ambientada als Estats Units de l’irlandès Martin McDonagh, autor que vam conèixer el 1999 gràcies a Mario Gas i a aquella joia teatral anomenada La reina de la bellesa de Leenane. Fa vuit anys, La Villarroel en va presentar també La calavera de Connemara. Estrenada a Broadway el 2010 amb Christopher Walken i la neta d’Elia Kazan (Zoe Kazan) al repartiment, La mà és una comèdia negra com La calavera, però una mica més absurda i menys entretinguda.

A l’habitació d’un hotel de mala mort de l’Amèrica profunda, un home grenyut i abillat com un personatge de western, Carmichael (Pol López), espera una parella de traficants de drogues (Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay). Els joves li han de portar la mà que li va ser arravatada fa vint-i-set anys i que no ha deixat de buscar, perquè li pertany. Un recepcionista (Albert Prat) en pantalons curts, jaqueta i barret de botons d’hotel (i molt amic dels micos) irromp en una transacció que no té pinta de sortir bé. 

Aquesta comèdia negra juga, doncs, en el camp d’una història inversemblant que ha de resultar creïble. Creïble en el sentit que els espectadors entrin en la convenció amb els personatges i esperin veure com avancen els esdeveniments. L’obra no brilla pel llenguatge, que, com l’autor ha dit, vol retratar les maneres reals de la parla d’uns personatges ximples i malparlats, però és d'on surt l’humor que embolica la funció.

Diferències interpretatives

La violència que caracteritza les obres de McDonagh –i que, per a alguns, l’emparenta amb Tarantino– radica més que en el tret de la pistola en l’atmosfera tensa del què passarà que hauria de contaminar la platea. I això no passa. El problema rau en les diferències interpretatives entre els actors veterans i els joves. Els primers saben com accentuar els personatges i donar-los entitat, però els més joves fan el que poden amb el crit, el plany i la rebequeria sense que la direcció els orienti per sortir dels estereotips.

Entre l’absurd i la comèdia, entre la faula i el realisme, la direcció de Pau Carrió resulta esquemàtica i descuida la credibilitat i l'eficàcia dramàtica de les accions (com la picabaralla amb les extremitats). Tot i això, la funció es deixa veure com el que realment és: una cara B de l’autor de L’home coixí (The pillowman) i acreditat cineasta (Tres anuncis als afores, Ànimes amb pena a Inisherin).