Dos grans monstres irrompen a l'escenari del Grec

BarcelonaQuè en fem, de la monstruositat de la resta? Podem arribar a entendre i dialogar amb algú que ens ha fet mal? Quin paper té la comunitat sobre els responsables d'accions abjectes? El teatre sovint serveix per buscar respostes o, si més no, per portar a escena les preguntes i fer-les ressonar dins l'espectador. Aquest és el motor de dos espectacles del festival Grec capitanejats per monstres: Qui va matar el meu pare?, d'Édouard Louis, dirigit per Pau Roca i protagonitzat per Dafnis Balduz; i El monstre, de Josep Maria Miró, dirigit per ell mateix i protagonitzat per Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat. El primer s'estrena l'1 de juliol al Heartbreak Hotel (hi faran tres funcions i ja tenen les entrades exhaurides, però tornaran a la tardor) i el segon serà a la Sala Beckett del 3 al 27 de juliol.

"El que més ens va colpir d'aquest text és com ens convida a entendre i a empatitzar amb persones que, segurament, tenim molt lluny vitalment i emotivament", subratlla Pau Roca. Originàriament, Qui va matar el meu pare? va aparèixer en forma de llibre; en català està publicat per Més Llibres el 2019 i traduït per Rubén Luzón. Édouard Louis el va concebre com una llarga carta adreçada al seu pare, un escombriaire homòfob i d'extrema dreta amb qui va estar molts anys sense mantenir-hi relació. A través de l'escriptura, busca entendre'l i refer ponts. "És una carta d’amor on també hi ha retrets i molta voluntat de comprendre el seu pare", defineix el director. L'èxit del llibre va empènyer el director alemany Thomas Ostermeier a traslladar-lo a escena en un monòleg protagonitzat pel mateix Louis i que es va poder veure el 2023 a Salt, dins del festival Temporada Alta.

Roca explica que s'ha volgut mantenir al marge d'aquell espectacle per construir la seva pròpia versió i que per això no l'ha vista. A la sala d'assaig abans de l'estrena al Heartbreak Hotel diu que s'estan fent moltes preguntes. "Com de descarnat ho hem de fer? Quina tecla premem més, la cruesa i la sordidesa o la bellesa i entendre l’obra com una abraçada? Serà una barreja de tot", avança el director, que afegeix que senten molta responsabilitat "perquè és un text necessari" i "no es pot frivolitzar a l'hora de portar-lo a escena".

La construcció d'un monstre

L'altre monstre del Grec és un personatge fantasmagòric, eteri i singular ideat per Josep Maria Miró i interpretat per Joan Negrié a la Sala Beckett. A El monstre, que va guanyar el premi Quim Masó i el premi de teatre Jardiel Poncela, Miró imagina un poble aïllat que gira al voltant d'una fàbrica, on essencialment treballen dones. Cada any, seguint la tradició, quan acaba la primavera els homes trien la dona més bonica i la passegen pels carrers, fins que un dia té lloc un fet terrible de la mà d'un home batejat com el Monstre i que, poc després, desapareix. La seva reaparició 20 anys més tard marca el viatge escènic que faran també el Santi, el millor amic del monstre, i la Berta, que en el seu moment va ser escollida com la noia més bonica del poble.

"És un espectacle sobre la construcció d'un monstre, però també sobre la construcció d'un passat. Parla de la necessitat de la comunitat de reconstruir què va passar, de desconstruir i de deformar", assenyala Josep Maria Miró. "El passat és el temps que més ficcionem. Reconstruïm els records, és el temps quotidià de la ficció. Com deia Harold Pinter: «El passat és allò que recordes, allò que imagines que recordes, allò que et convences recordes, o allò que fas veure que recordes»", diu el director.

El monstre neix a proposta de Negrié, que va suggerir a Miró d'aixecar un projecte junts, i dialoga amb obres seves anteriors com El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma. Aquests dos, però, formen part d'un tríptic de monòlegs, la tercera part del qual encara està en procés de creació. "Tinc la sensació que des de Temps salvatge he engegat una recerca cap a altres llocs de la teatralitat", explica el director, que admet que la pandèmia i el confinament van ser un punt d'inflexió en les seves obres. "Sento que transito cap a un altre lloc, amb uns textos molt essencials, basats sobretot en el llenguatge i als quals una posada en escena realista els fa mal", diu.