Si els protagonistes fossin actors amb discapacitat
El debat sobre el tractament de la diferència en el món cultural és més oportú que mai. L’atien la pel·lícula ‘Campeones’, de Javier Fesser, i l’obra de teatre ‘Cinema’, de Clàudia Cedó
La pel·lícula Campeones, de Javier Fesser, s’ha convertit en un dels fenòmens de la cartellera. Des de fa setmanes n’ocupa les primeres posicions, se’n parla per tot arreu i se’n parla bé. Els crítics destaquen la qualitat artística del film i la seva capacitat per abordar la diversitat intel·lectual sense renunciar a l’humor, a vegades políticament incorrecte, ni caure en la condescendència i la recerca de la llagrimeta. I és que la diferència té poca presència a la pantalla, a la cultura en general. I en aquesta visió esbiaixada de la realitat s’inspira Cinema, l’obra amb dramatúrgia i direcció de Clàudia Cedó que el Teatre Lliure presenta aquest cap de setmana, dins de la mostra de teatre inclusiu NOSaltres.
A la Clàudia Cedó li va agradar molt Campeones. Li va semblar una pel·lícula “amb un to molt divertit i fresc”. “Tracta la diversitat des de l’humor: cap dels personatges fan pena”, destaca. I subratlla la deriva cap al sentimentalisme com el principal error en què acostumen a caure les històries protagonitzades per persones allunyades d’allò que es considera normalitat. La manca de paternalisme de Javier Fesser permet un apropament molt més directe i veritable a la vida de les persones diferents, però no deixa de ser una pel·lícula sobre la discapacitat.
En canvi, Cedó aposta per una inclusió veritable de la diferència en la cultura i en la vida, en tots els seus àmbits. “Em produeix una gran inquietud el fet que al cinema no hi apareguin persones en risc d’exclusió”, diu, fent un ús del terme que al·ludeix als col·lectius amb els quals treballa habitualment des del seu projecte de teatre terapèutic i social Escenaris especials : persones amb discapacitat, malaltia mental, trastorn de l’espectre autista, adults que estan superant una drogoaddicció i nens amb deficiències neuromotores. Cedó ha volgut corregir aquesta mancança amb una obra, inspirada pels mateixos intèrprets, en què es reinterpreten escenes ben conegudes del cinema de tots els temps. “Em provoca tristesa que la societat no tingui en compte totes les mirades. I també ràbia”, confessa. A l’obra, uns nens en cadira de rodes invoquen l’ET perquè els ajudi a volar i poder així travessar un bosc sense el risc de quedar encallats en el fang, una noia imita el ball “supersexi” de Nou setmanes i mitja, s’evoquen Casablanca, Rebecca, La rosa porpra del Caire, Alien...
Escenaris especials, amb més de 10 anys d’existència, vol ajudar a millorar l’autoestima, la memòria, la gestió de les emocions i les habilitats socials dels participants amb les eines de l’art dramàtic. Cedó, en col·laboració amb Marta Iglesias i Anna del Barrio, imparteix cada any tallers de teatre a 120 alumnes repartits en 10 grups. Aquest any han creat uns curtmetratges que es veuran al Lliure aquest cap de setmana, i “els més il·lusionats de cada grup, els més apassionats pel teatre”, han constituït una companyia que ha acabat donant forma a Cinema, una obra que vol trencar prejudicis.
Cedó creu que el fet de deixar fora de la cultura un percentatge important de la societat fa que es perdin “moltes coses”. I afegeix: “Tothom pot tenir una depressió, o un brot psicòtic, o un fill amb autisme. Si aquestes realitats hi estiguessin representades [a la cultura] viuríem en una societat més oberta, i si un dia et toca formar-ne part ho viuràs amb menys angoixa”. El més gratificant per a Cedó, un dels valors emergents i actius de la nova dramatúrgia catalana (és autora resident a la Beckett, on al juny estrenarà Una gossa en un descampat, dins de la programació del Grec) és comprovar el valor artístic de l’espectacle i dels seus actors. “Quan els veus actuar, el que estàs veient són els seus personatges, al marge de les seves circumstàncies”, diu.
