POLÍTICA CULTURAL

Els 'teatreros' fan la seva 'missa' (però no tothom diu amén)

Santa Anna acull un acte reivindicatiu per demanar ajudes per al sector cultural

Al Portal de l’Àngel ja s’hi nota la ferumeta de Nadal i consumisme desaforat, sota la il·luminació de les festes encara apagades. Al Pull&Bear hi ha una cua incomprensible –mentre els auditoris estan tancats– i els break dancers que ballen Michael Jackson davant d’El Corte Inglés reuneixen ben junteta una bona claca –¿he dit que els teatres estan tancats?–. Aquest divendres al vespre, a falta d’altres espais culturals i, diguem-ho tot, vist el poc poder de convocatòria de les manifestacions sectorials, l’Assemblea de Treballadores de la Cultura ha convocat un acte reivindicatiu més vistós, en una església, que són dels pocs teatres oberts –perdó, aquesta era fàcil–. Entre els espectadors hi ha algunes cares conegudes com Clara Segura, Mario Gas, Magda Puyo, Aleix Fauró, Agnès Busquets, Guillem Clua, Toni Casares, Noe Alesan i Enric Cambray. Tots contents de saludar-se perquè feia dies que no anaven al teatre. I posaria la mà al foc que encara feia més que no anaven a missa. 

L’aforament està limitat a un centenar de persones ben espaiades, per no fer un Sagrada Família 2. Quan comencen, sento darrere meu: “¿Ens aixequem o ens agenollem?” No se sap ben bé com anirà l’acte. Després no hi ha gaire cerimonial. Se succeeixen les actuacions del Comando Señoras, el baríton Enric Castignani, el monòleg de Moha Amazian, la lectura d’Imma Colomer i la peça de l’equip d’ARTranforma, i al final és ben bé una mescla de missa i espectacle: hi ha aplaudiments com al teatre, però també un parell de prèdiques del capellà de la parròquia, Peio Sánchez, que rep els presents amb l’“Oh, benvinguts, passeu, passeu” de Sisa i defensa “la importància de la cultura en temps de pandèmia” perquè ofereix “consol i acompanyament, força i símbol, reflexió i alegria enmig de la tristesa”. 

“La cultura és treball i és un bé essencial”, reclamen Gemma Brió i Norbert Martínez, que llegeixen el manifest col·lectiu, que denuncia les mesures restrictives i demana més ajudes i més directes, en especial per als més vulnerables. Està bé recordar-ho precisament en una església compromesa amb els més febles, els sensellar, però no en un sentit metafòric sinó literal. Ja és trist que la cultura pugui confiar abans en Santa Anna que en Sant Govern. Però no tothom diu “amén” a la mare de Déu: el col·lectiu Sey Pey (les germanes Sey i les Peya) surten a dir que no actuaran perquè, tot i la feina de la parròquia i dels organitzadors, no se les vinculi amb l’Església catòlica. Una mica de crítica i tensió escènica, ja va bé. Sort que dilluns reobren els teatres. Ara falta que arribin les ajudes. Caldrà resar?