Tocar el piano i escriure literatura
BarcelonaFins ara Jordi Masó era conegut per la seva destresa com a pianista. Ha gravat més de 50 discos -la majoria per a la discogràfica Naxos- i és professor tant a l’Escola Superior de Música com al conservatori de Granollers, localitat on va néixer el 1967. L’intèrpret acaba de convertir-se en una de les descobertes de la temporada gràcies a l’excel·lent recull de contes Polpa (Males Herbes), que agrupa una part de la producció literària escrita entre el 2010 i el 2014. “Els meus horaris són una mica bojos i els dies que no tinc classe aprofito qualsevol moment per escriure”, diu. Si no fos per “la descoberta de blogs i pàgines web de microrelats” fa una dècada, és molt possible que Masó no hagués escrit. “La meva dedicació musical ha sigut molt alta -admet-. He sigut un lector omnívor, però durant molt de temps havia pensat que com a autor no tenia res a dir”.
Polpa demostra l’enginy de l’autor. “Una de les coses que més m’agrada és la paròdia”, diu. La majoria de narracions del llibre -que va ser precedit per tres títols introbables, l’últim dels quals és Les mil i una (Témenos, 2015)- subverteixen, amb sentit de l’humor, els clixés dels gèneres negre i fantàstic. Hi ha detectius innocentots, víctimes que ressusciten, vidents que prediuen crims i uns quants escriptors ficticis. Les aproximacions al món de la música també són molt interessants: a L’art del pastitx, un estudiant de piano a la Royal Academy de Londres fa amistat amb un noi que “contacta” amb Beethoven per poder posar punt final a la inacabada Desena simfonia.
“Els músics clàssics ens hem enfrontat als morts tota la vida -recorda-. Seria una sort poder comentar amb els compositors totes aquelles frases musicals que costen d’entendre: el conte neix d’aquesta premissa”. L’art del pastitx també reflexiona sobre l’ambició artística. “Els pianistes som molt competitius perquè la majoria aspirem a tocar sols”, reconeix. Igual que l’escriptor, el pianista emprèn una batalla individual i solitària contra l’art. “No hi havia pensat, però està molt ben vist”, admet. Mentre parla estira els dits.
Masó domina les descripcions -que avancen sovint a partir de detalls grotescos- i té una habilitat especial per deixar el lector amb la boca oberta a l’última frase del conte. “Jo vinc dels microrelats, que són un exercici de concreció molt útil: exigeixen finals d’impacte”. Una altra particularitat de Polpa són les “formes narratives estranyes”. Tan aviat pot narrar la vida d’un compositor a través d’imaginar fotografies en què apareixia, com tornar, una vegada i una altra, a la narració d’un cop de puny gloriós que fa saltar la dentadura d’un detectiu en hores baixes.
Quatre músics literats
Erik Satie
El pianista i compositor francès va ser també un autor excèntric que va escriure llibres com 'Cuadernos de un mamífero' i 'Memorias de un amnésico'. Erik Satie (1866-1925) ha passat a la història gràcies a composicions deliqüescents i minimalistes com les 'Gymnopédies' i les 'Gnosiennes'.
Felisberto Hernández
Va ser un dels precursors del realisme màgic llatinoamericà gràcies a contes com La cara de Ana, El cocodrilo i La casa inundada. Actualment és molt més conegut per les seves habilitats literàries que per les musicals. Tot i així, Felisberto Hernández (1902-1964) es va guanyar la vida com a pianista.
James Rhodes
“La música clàssica és l’única cosa que, al llarg del temps, mai m’ha decebut”, diu James Rhodes, que va fer furor fa tot just un any amb el llibre autobiogràfic 'Instrumental' (Blackie Books, 2015). El pianista hi explica les conseqüències dels abusos sexuals que va patir de petit i la seva relació amb la música.
Elfriede Jelinek
Havia de ser una nena prodigi de la música, però va acabar triomfant com a escriptora. Elfriede Jelinek va guanyar el premi Nobel de literatura el 2004. Entre les novel·les que ha escrit hi ha 'La pianista', on explica la relació sadomasoquista entre una professora de piano vienesa i un dels seu millors alumnes.
