Toni Moreno: “Les imatges no les busco, les trobo”

Va començar pintant, però de seguida es va adonar que, malgrat que podia aprendre’n la tècnica, aquell no era el seu camí. Fa quaranta-cinc anys li va caure una càmera a les mans i des d’aleshores sent que ha trobat la seva vocació. La seva fotografia és pictòrica i poètica, una unió perfecta de les seves dues passions. M’explica que mai concep una fotografia prèviament: “Les imatges les trobo. Vaig pel carrer mirant el terra, les parets, i quan veig una imatge que pot funcionar com a peça d’art me l’emporto fotografiada. Faig una abstracció d’una realitat, però sí que estudio bé els enquadraments i els acabats”. Li interessen les ombres i la llum, i els reflexos. En algunes ocasions també ha fet retrats, com en l’exposició 'L’atzar és breu', inaugurada el 2016 al Palau de la Virreina durant la Setmana de la Poesia de Barcelona, on apareixien trenta poetes catalans actuals i un vers de cada un dels seus poemes, i que encara es manté viva i s’ha anat ampliant: “Ara hi he incorporat retrats de poetes de les Balears i del País Valencià”.

En Toni és un habitual de l’Horiginal de Barcelona i li agrada envoltar-se de poetes i vincular-los a la seves peces: “A vegades demano que escriguin versos a partir de les meves fotografies i, d’altres, faig fotografies inspirades en els seus poemes”.

Parlem de poesia, element imprescindible de la seva obra: “Vaig descobrir-la a través de Guillem Viladot; però qui, definitivament, em va marcar va ser en Garriga Barata”. Tenia els poemaris d’en Francesc Garriga a casa, però no sabia qui era aquell poeta, i un dia es va decidir a contactar-hi: “Va acceptar de quedar. Em va citar al seu despatx de Rambla Catalunya i quan el vaig conèixer vaig constatar que el poeta superava els seus versos! Recordo que el primer dia m’esperava a la porta amb el bastó, dominant l’escenari”. Van repetir les trobades sovint; en Toni li ensenyava les seves fotografies i conversaven: “Després d’una llarga amistat un dia em va obrir les portes de casa seva i va ser meravellós”. S’aixeca del sofà i em treu un munt de papers i escrits, records que guarda d’en Garriga. M’ensenya una dedicatòria que li va fer i amb la qual s’identifica plenament: “A l’amic Toni, artista, poeta també de la fotografia i del color”. D’ençà que en Garriga va morir, s’autoenganya: “Per a mi encara és aquí i mantenim una relació a través dels seus versos. Tot i que me’n sé molts de memòria, sempre és nou”. També el recorda i l’evoca a través d’un arbre que hi ha entre Bellaterra i Sant Cugat; un arbre que també coneix i comparteix el periodista i escriptor Xavier Bosch, amic de Garriga. “Li agradaven molt els arbres, però aquest en concret el considerava seu. Cada estació em trucava i em demanava que anés a retratar-lo”.

Malgrat que el seu amic ja no hi és, en Toni manté el ritual i continua visitant el vell arbre per retratar-lo i fer reviure el poeta.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.