'Tosca', i les altres òperes polèmiques del Liceu

BarcelonaLes òperes del repertori mantenen la seva vigència en el món d’avui amb unes lectures renovades que a vegades aixequen polseguera, per raons com uns canvis d’època i d’ambientació radicals que sovint estan impregnats de crítica social i política. Al mateix temps aquestes relectures posen el sector a l’avantguarda de les arts escèniques. A Barcelona l’última polèmica ha arribat amb el muntatge del clàssic Tosca, de Giacomo Puccini, de Rafael R. Villalobos. El més controvertit d’aquesta producció és que Villalobos ha convertit l'artista Cavaradossi en Pier Paolo Pasolini, i també ha inclòs referències velades a la pel·lícula d’aquest cineasta Saló o els 120 dies de Sodoma. Per al director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, l’òpera és “el vehicle perfecte per retratar de manera precisa la velocitat del món, tractant els temes més candents”. “És la nostra obligació fer-nos les preguntes adequades, i és des de l’escenari on cal continuar fent-les”, subratlla Garcia de Gomar. Pel que fa concretament a la producció de Tosca de Rafael R. Villalobos, Garcia de Gomar recorda la força de les grans obres de transcendir la seva època: “L’art és fruit del seu temps, i precisament les obres mestres són aquelles capaces de parlar a totes les generacions presents i futures”.

Abans de Tosca, aquestes van ser cinc polèmiques sonades al Liceu.

Un banquet amb uns vòmits molt realistes (1971)

Tot i que va ser un gran esdeveniment cultural, era molt probable que en ple franquisme una òpera de Kurt Weill i Bertold Brecht, Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, fos també un escàndol. En l’aspecte escènic va remoure des del començament, perquè l’obra començava amb un dels personatges disparant tres trets a l’aire, i els moments més provocadors van arribar quan els comensals d’un banquet fingien vomitar amb un realisme massa cru per aquella època i quan un dels cantants va fer-ho dins un cubell de la brossa. I per reblar el clau, el protagonista, Jim Mahoney, moria electrocutat en una cadira elèctrica després de no haver-se pogut pagar un advocat que el defensés als tribunals. “L’empresari del Liceu aleshores, Joan Antoni Pàmias, va fer afegir una nota al programa en què manifestava el compromís del Liceu amb l’avantguarda, encara que hi hagués coses que a ell personalment no li agradessin, i a la segona funció els vòmits ja no van aparèixer”, explica el crític d'òpera de l'ARA, Jaume Radigales.

Fígaro amb el 'bling bling' del clan Trump (1991)

El nord-americà Peter Sellars és un gran enfant terrible del món de l’òpera. Quan va aixecar polseguera a Barcelona el 1991 amb el seu muntatge de Les noces de Fígaro estava a punt de fer 35 anys i ja havia dirigit un centenar de muntatges. Aquella versió del clàssic de Mozart i Da Ponte va ser un dels primers muntatges d’una òpera històrica ambientats en el món contemporani que es va poder veure al Liceu. El públic més conservador del teatre no va tolerar que Sellars ambientés l’òpera en el pis 60 de la Torre Trump i que fes que els comtes d’Aguaviva fossin uns yuppies amb tots els tòpics per parlar de la societat novaiorquesa d'aquell moment. Tampoc va agradar als més puristes que Cherubino fos un jugador professional d’hoquei sobre gel ni que Bartolo aparegués com un professor d’italià de la Universitat de Colúmbia. Abans de Barcelona, l’obra s’havia vist en mitja dotzena d’espais, i el Liceu va ser el primer teatre d’òpera on es va representar. “Al Liceu va haver-hi gent que xiulava quan s’aixecava el teló i durant la representació”, diu Radigales.

Llums de neó i un Tannhäuser beneït pel Papa (1992)

L’Òpera Estatal d’Hamburg va desembarcar en gran al Liceu un mes abans dels Jocs Olímpics: van arribar d’Alemanya 320 persones, entre els músics de l’orquestra, els cantants del cor i els solistes, entre els quals hi havia els grans tenors Rene Kollo i Günter Neumann, els baixos Hans Sotin i Harald Stamm, i les sopranos Linda Plech i Gabriele Schnaut. El Tannhäuser que van representar va ser d’una qualitat musical excepcional i alhora un escàndol, perquè en la producció del revolucionari director d’escena Harry Kupfer (1935-2019) hi havia nombrosos neons i imatges amb un to kitsch, com les d’una dotzena de bisbes i altres dignataris de l’Església en una plaça del Vaticà plena de gent i la del Papa posant el bàcul damunt el cos incorrupte de Tannhäuser. “Ha anat de molt poc que Tannhäuser no desencadenés una batalla al Liceu”, va escriure Sempronio en una crònica. “Quan estàvem a la cua per entrar, uns paios d'una associació wagneriana, que no té a veure amb la del principi de segle, sinó una altra força neonazi, ens van repartir les làmines amb unes pestanyes que si les estiraves podies triar el Tannhäuser de Kupfer o el de Wagner, on es podia veure una reproducció d’una escenografia de Mestres Cabanes”, diu Radigales. 

Wagner en una escola tradicional alemanya (2000)

Després de Tannhäuser, l’Òpera Estatal d’Hamburg va tornar a sacsejar el Liceu amb un Lohengrin del director d’escena alemany Peter Konwitschny que en lloc del món medieval està ambientat en una escola alemanya del 1865 on els personatges són uns adolescents incapaços de construir un món feliç. L’objectiu de Konwitschny era acostar l’òpera al públic contemporani i interpel·lar-lo, ja que veu l’òpera com la “història d’un fracàs col·lectiu, la d’una societat malalta incapaç d’assumir el llenguatge de pau i amor que porta Lohengrin”. La producció va tornar al Liceu el 2006.

El ‘ballo in maschera’ en un vàter de Calixto Bieito (2000)

Uns mesos després del Lohengrin de Peter Konwitschny, una altra de les grans polèmiques al Liceu de les últimes dècades la va protagonitzar Calixto Bieito l’any 2000 quan va ambientar la seva producció d’Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi, durant la Transició. Una de les escenes que van rebre més escridassades va ser la inicial, amb una quinzena de cantants asseguts a la tassa del vàter amb els pantalons abaixats. “Els cantants asseguts al vàter es veien només aixecar-se el teló. Quan s’aixecava el teló, l’enrenou no deixava sentir l’orquestra. Uns cridaven «marrans!» i els altres que els deixessin sentir la música, i també reclamaven el cap del director artístic d’aleshores, Joan Matabosch. I el director va continuar dirigint impassible”, recorda Radigales. Aquest muntatge incloïa una altra sotragada per a les pells més fines: al començament del segon acte, un guàrdia civil perseguia un noi i quan l’havia atrapat li abaixava els pantalons i el sodomitzava. “L’orquestra no va parar en cap moment, però vaig veure l’òpera molts cops i en la tercera o quarta funció la llum d’aquesta escena era molt tènue i l’acció era menys violenta”, conclou el crític.