Així era un dels tresors desapareguts del modernisme

BarcelonaEl cambril del Carme de Tarragona, actualment desaparegut, va ser molt estimat pels tarragonins. Aquesta petita capella situada darrere l'altar de l’església dels Carmelites Descalços era tan espectacular que, durant la construcció, cròniques de l’època es van referir a l'obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol com una "minúscula Sagrada Família". L'ARA ha tingut accés a l'arxiu de l'orde i en publica per primera vegada les imatges històriques. "L’arc principal, que dona del cambril a l’església, és superb i grandiós, tot ell brodat de fistons relligats de garlandes de roses", es pot llegir a la mateixa crònica, en què també lloen les solucions "senzilles i elegants" que Jujol va aplicar per connectar el cambril amb una sala per al tresor de la Mare de Déu, la sala de música i l’interior del convent. Per tot això, l’autor qualifica Jujol de "poeta l’arquitectura".

Les lloances van continuar quan el cambril va estar acabat. El nou altar era "tot de marbre blanc", el paviment estava "fet de mosaic romà antic també de marbre", com els àngels que hi havia a la base de la cúpula. Malauradament, de tot això només en queda la cúpula, en molt mal estat, i algunes restes del marbre de l’altar i del paviment –que era blanc i daurat– que s'estan catalogant a la Universitat Rovira i Virgili, a l’espera que el projecte de recuperació de la cúpula pugui tirar endavant. Els carmelites de Tarragona asseguren que es conserva un altre fragment del conjunt: una barana que estaria en mans d’un particular del Camp de Tarragona de qui no s’ha fet pública la identitat. Pel que fa a la imatge que s’hi va venerar, era la que els carmelites tenien a l’antic convent de Sant Llorenç del carreró del Portal del Carro de la mateixa ciutat. 

Arrasat, però no per la guerra

El cambril va ser atacat durant els primers dies de la Guerra Civil, i durant la guerra el convent dels carmelites va funcionar com una presó. Però quan va acabar la contesa el cambril va ser restaurat abans que la resta de l’església, perquè hi van enterrar els frares que havien sigut assassinats durant la guerra, segons afirmen fonts dels carmelites. A l’arxiu de l'orde hi ha unes altres imatges en què es poden veure les decoracions de l’interior del cambril, que creen un recinte més recollit, i algunes d’aquestes tombes. En canvi, als primers anys 60 no va sobreviure a una ampliació poc respectuosa del convent.

De la història del cambril també se sap que té l’origen en una iniciativa frustrada de l’empresari i polític Pedro Cobos, que va ser l’alcalde de Tarragona entre l’abril del 1910 i el gener del 1912. L’obra de Jujol és fruit d’haver guanyat un concurs en què va quedar en segon lloc el també arquitecte Cèsar Martinell. Segons un document conservat a l’arxiu dels carmelites, l’orde va decidir emprendre la construcció del cambril adossat a l’absis de l’església després que Cobos prometés que hi destinaria 600 duros. Però la promesa no es va fer efectiva perquè “el donant es va fer enrere disgustat al veure que s’emprenia una obra de molta més volada de la que ell inicialment es figurava”. 

Les primeres obres van començar el maig del 1910 i van quedar interrompudes per falta de fons el 1913, malgrat els intents dels carmelites de recollir diners entre la ciutadania. Com es pot veure en algunes fotografies de l’època, es va arribar a edificar la carcassa del cambril, així que Jujol el va rematar amb la cúpula i va construir l’altar i els guarniments. Malgrat tot, l'havien inaugurat provisionalment el 1913, coincidint amb el dia 12 d’octubre, i havien intentat pal·liar l’estat de les obres guarnint-lo amb una tela blau cel i il·luminació elèctrica.

Els treballs van tenir prou ressò a la premsa de l’època per fer-ne el seguiment fins que el cambril va ser beneït pel bisbe Vidal i Barraquer, poc abans de les festes del Carme, en una cerimònia en què també va participar l’Orfeó Tarragoní. Aleshores feia sis anys que Pedro Cobos havia mort, però la seva vídua, Dolores Lindeman, i els seus sis fills havien continuat vinculats a l’obra: ella havia presidit la subscripció popular endegada el 1917 per acabar el cambril, amb la qual es van recollir unes 10.000 pessetes, per damunt de les 7.000 en què estava pressupostada l’obra. A més, havia fet un donatiu de 250 pessetes, mentre que els seus sis fills van fer donatius per un valor total de 50 pessetes.

Qui va finançar els marbres?

Les obres del cambril es van acabar amb desenes de donatius, des dels més modestos fins a les 600 pessetes que va donar l’arquebisbe. Però tot apunta que dels marbres se’n va encarregar un únic benefactor, Maria Turró, casada amb Joan Batet, germà del general Domènec Batet. "L’altar i l’escaleta que donen accés al tron de la Mare de Déu són de marbre de Carrara i estan treballats amb una delicadesa exquisida. El tron és d’estil gòtic, de línies finíssimes i admirablement tallat sobre fusta de Flandes", diu un article de l’època, en què també s’assenyala que el preu va ser molt superior a les obres anteriors, "unes 30.000 pessetes". Al cambril també va haver-hi un banc de mabre i fusta en la línia de l’altar, en aquesta ocasió donat pel polític tarragoní Marià Puig i Valls.

El cambril del Carme és l’altra obra més important de Josep Maria Jujol a Tarragona després del Teatre Metropol. Mentre que les obres del teatre van ser problemàtiques, amb el cambril Jujol va tenir molt reconeixement. Si bé és una obra menys personal que el teatre, el neogòtic era molt popular dins el Modernisme, estava prestigiat i comptava amb l'acceptació del públic.

Quan el cambril va obrir les portes, estava guarnit amb un baix relleu amb l’escena de l’aparició del núvol marià al profeta Elies, que és conegut per l’esbós de Jujol, i dues imatges, una de santa Teresa de Jesús i una altra de sant Joan de la Creu, potser també obra de l’arquitecte. Pocs mesos després la decoració es va començar a enriquir amb la primera d’un reguitzell de teles pintades pel pintor tortosí Antoni Cerveto, molt popular aleshores i amb prou feines recordat avui: aquest primer tapís i el següent van ser també donacions de Marià Puig i Valls.

Com es pot veure a la imatge fins ara inèdita hi ha l’escena de la Mare de Déu del Carme lliurant els escapularis al carmelita anglès Simó Stock, el sant protector de l’orde del Carme. Marià Puig i Valls hi va incloure el nom del seu germà, l’enginyer forestal Rafael Puig i Valls, conegut perquè va ser el fundador de la Festa de l’Arbre, que havia mort l’any anterior. I quan va morir, Marià Puig i Valls va donar a la ciutat la Quinta de La Quinta de Sant Rafael, la casa que havia construït per al seu germà.

El segon tapís portava per títol Apoteosi del Carmel i era gegantí, feia 7,5 x 5 metres, i incloïa una multitud de sants als peus de la imatge del profeta Elies al mont Carmel. La tercera tela estava dedicat a la concessió del privilegi sabatí i la quarta a la reforma de l’orde carmelità que va emprendre santa Teresa de Jesús. I més endavant, el 1929, Dolores Lindeman va pagar un altre tapís, dedicat al sacrifici de sant Elies, quan la seva filla Pilar es va casar amb Antoni Escriu a l’església dels Carmelites.