És el pornògraf social de l'Europa benestant, un cineasta implacable que incomoda l'espectador retratant les misèries morals. Ulrich Seidl presenta avui a l'Institut Francès de Barcelona Paradís: amor, la primera part d'una trilogia memorable.
El cinema sol representar l'amor com una força creadora, però les seves pel·lícules ho qüestionen.
És que l'amor és una realitat ambivalent. Les pel·lícules que mostren l'amor de manera positiva estan creant una il·lusió i el meu cinema només parla de la realitat i la veritat.
En els seus films examina les relacions com a jocs de poder. Com afecta el capitalisme a l'amor?
El capitalisme simplement fa que la gent visqui i treballi de manera indigna. L'amor no pot acabar amb el capitalisme, però el capitalisme tampoc pot acabar amb l'amor.
A Paradís: amor mostra el turisme sexual d'unes europees a l'Àfrica. Com es diferencia del dels homes?
El de les dones no és un turisme de transacció de serveis per diners, sinó que pren la forma d'una relació. Les dones volen acceptació i tendresa; els homes són més directes.
¿Les dones són víctimes o agressores en aquestes transaccions?
És difícil de dir. En alguns moments són víctimes i en d'altres agressores. Al final es determina pels diners, i són elles les que en tenen.
¿I en el cas dels homes?
Els homes també busquen l'amor en el sexe. Però ho fan de manera diferent. Al capdavall, és una transacció entre dues parts desiguals: l'una satisfà els desitjos i l'altra obté diners. Els seus personatges mai s'ajusten als cànons de bellesa.
Vivim en un món mediàticament distorsionat que nega la realitat. Jo intento mirar sota la superfície i representar una corporalitat alternativa. La protagonista de Paradís: amor marxa a l'Àfrica a buscar la realització dels seus desitjos perquè el seu patró físic ja no es correspon amb el dictat de bellesa imperant.
Treballa en algun projecte nou?
Estic acabant un documental sobre la relació que tenen els austríacs amb els seus soterranis.
¿És una relació molt diferent de la que hi té la gent d'altres països?
És una pregunta que jo també em faig. Per desgràcia, conec massa poc els altres països per saber quina relació tenen amb els soterranis de casa seva. Com és a Catalunya? ¿Hi ha molts soterranis a les cases? ¿La gent hi passa bona part de la seva vida?
Més aviat no. I miri que tenim fantasmes i cadàvers.
Els austríacs també. Els soterranis són indrets foscos, ideals per amagar-hi crims i secrets.
