Patrimoni cultural: castells

Visita al castell de Burriac: l’últim raig de sol del dia que il·lumina la torre

Al segle XV el castell de Burriac va tenir un senyor violent i injust amb la població. Avui, amb la seva bella torre circular, és un símbol del Maresme

El sol es col·loca a l’altura del castell i regala els últims raigs al punt més alt del municipi de Cabrera de Mar, la torre de l’homenatge del castell de Burriac, que es tenyeix de tons ataronjats. Circular, força ben conservada, té dos tipus d’espitlleres: la clàssica (una obertura rectangular, vertical, llarga i estreta feta per disparar des de dins cap a fora, per a les ballestes) i la tronera (que té, a més, una obertura circular a la part inferior per poder-hi col·locar el canó de les escopetes; és l’espitllera pròpia del moment en què es generalitza l’ús de les armes de foc, al segle XV). Les seves parets, ben gruixudes -d’uns 120 centímetres-, i el fet que la porta d’entrada estigui força elevada -s’hi accedia per una escala que es podia enretirar- la feien gairebé inexpugnable.

En aquesta hora foscant, des d’aquí dalt, a 400 metres d’alçada, el mar, els turons i sobretot el cel -i els núvols, que adquireixen una gran varietat cromàtica de grocs i vermells- tenen molt més protagonisme que al llarg del dia. Aquestes són les mateixes vistes que contemplava el senyor del castell. “Tot això és meu”, devia pensar cada dia a aquesta hora abans d’anar a dormir. Efectivament, pràcticament tot el que tinc a la vista eren dominis del senyor del castell, Pere Joan Ferrer, baró del Maresme, tal com s’autoanomenava al segle XV.

“De família benestant, Pere Joan Ferrer va ser militar i home de lletres. Va lluitar al servei de la Generalitat defensant Barcelona contra el rei Joan II, però va decidir canviar de bàndol. El rei li va agrair aquesta traïció a favor seu lliurant-li la vila de Mataró i els pobles d’Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià, i el castell de Burriac”, explica Josep Maria Rovira, àlies Txitxo, historiador i professor de dibuix, autor dels magnífics dibuixos dels plafons del castell, i que avui em fa de guia. “Pere Joan Ferrer va participar en la campanya del Rosselló contra el rei Lluís XI, i en recompensa li va ser concedida la jurisdicció civil i criminal sobre els seus dominis”, diu en Txitxo.

“Veus aquell turonet, a la dreta?”, em diu. “És el turó de l’infern. En una pedra es poden veure els forats on estaven clavades les forques, a les quals Pere Joan Ferrer penjava els qui es desviaven de les normes. També hi havia forques al turó de Cerdanyola, situat a Mataró, i a la platja”, explica en Josep Maria Rovira. Penjar-los era el càstig màxim que rebien insubmisos i delinqüents. Segons els Usatges de Barcelona, els càstigs “menors” eren “trencar peus i mans, arrencar els ulls i empresonar per llargues durades”. La població n’estava fins al capdamunt, de Pere Joan Ferrer. Els cobrava impostos desmesurats, els obligava a reconstruir el castell -de franc-... Finalment, Ferran II, coneixedor d’aquests abusos, va reincorporar tots aquests dominis a la seva jurisdicció.

Hem arribat al castell de Burriac després d’una caminada -mitja horeta, xino-xano- des de la Font Picant, d’on fa temps que ja no en raja aigua picant. Fins que no ets al capdamunt del turó, trepitjant les ruïnes, no et fas la idea de com era de gran aquesta fortificació. A més de la torre i de part de la capella de Sant Vicenç (preromànica, del segle IX, anterior al castell), se’n conserven un munt de murs.

Em sorprèn com en Josep Maria diu sense dubtar la funció de cada sala: “Això eren habitacions, aquí hi tenien els magatzems, en aquest espai hi havia les cavallerisses...” “¿Fins aquí dalt arribaven els cavalls?”, li pregunto. “Sí, sí, devien pujar per un torrent”, em diu en Txitxo. “El que no sabem és on era la porta d’entrada del castell”, remarca. “Quan jo era petit, el castell estava bastant deixat i només s’hi podia pujar per una ruta no apta per a tothom; hi havia alguns passos una mica difícils”, diu en Mateu Sans, que hi ha pujat un grapat de cops, i avui també m’acompanya.

“Abans no el valoràvem gaire, el castell”, reflexiona en Mateu, que ha viscut molts anys a Cabrera, “el Beverly Hills del Maresme”, diu. “La gent de Cabrera sempre ha mirat més cap a la platja que cap a la muntanya”, subratlla mentre mirem la vall que comença a omplir-se de constel·lacions de llums. Hi veiem també uns quants rectangles blaus envoltats de verd. “D’adolescents, amb la colla d’amics, ens ho passàvem pipa, a les nits, banyant-nos a les piscines privades de les cases quan els propietaris eren fora (i ho deixàvem tot en bon estat)”, recorda en Mateu.

“Cabrera no ha canviat gaire. El centre urbà pràcticament és igual al de quan jo era petit, a diferència de Cabrils o Vilassar, que han crescut desmesuradament. Ara a Cabrera ja no s’hi cultiven clavells, però continua havent-hi hivernacles”, diu en Mateu Sans. “¿Ha estat escenari d’esdeveniments bèl·lics, aquest castell?”, pregunta en Mateu. “Crec que no”, respon en Josep Maria. “S’han trobat bales de fona de plom [les fones permetien projectar objectes a llarga distància], però al jaciment ibèric. Deuen ser de molt abans que existís el castell. Se sap, també, que a la Primera Guerra Carlina el castell va ser refugi dels carlins”.

La claror -i la calor- va minvant. El sol ja fa estona que s’ha amagat rere els serrats. Ara, quan ens n’acomiadem, la lluna proporciona una tènue llum blanca a tot el castell.

Habitat fins al segle XVII

“Burriac és el principal monument del Maresme (amb permís del Modernisme)”, em diu en Josep Maria Rovira. És un magnífic exemple de castell roquer, bastit en una roca, al cim d’un penyal. El senyor del castell de Burriac no acostumava a viure-hi, preferia les comoditats del castell de Vilassar, més important i dins la població. En absència del senyor, hi vivia i l’administrava en nom seu el castlà. Però al segle XV Pere Joan Ferrer, senyor de Burriac, s’hi instal·la i el reforma -havia estat construït al segle X-: l’amplia i li dona un ús més residencial, obrint finestrals i sales diàfanes. És l’època de la seva màxima esplendor. El castell va estar habitat fins al segle XVII. Al vessant de mar d’aquest turó hi ha un important poblat ibèric, “una de les tres capitals ibèriques de la costa catalana; les altres dues van ser probablement Tarragona i Ullastret”, remarca en Josep Maria.

Més continguts de