Entrevista
Cultura 21/11/2014

Valentí Puig: “Hem entrat en la suprema simplificació cultural”

La producció literària de Valentí Puig (Palma, 1949) es diversifica en novel·les, narrativa breu, poesia, dietaris i assaig. Des de 'Bosc endins' (1982) ha publicat més de 30 títols. L'últim és la novel·la 'La vida és estranya'. Verinosa, clarivident i desolada

Jordi Nopca
15 min

BarcelonaValentí Puig viu envoltat de 18.000 llibres en un pis del carrer Balmes. Assegura que les prestatgeries –nombrosíssimes, atapeïdes– no estan prou endreçades. Al costat de la porta d'entrada hi té uns cinc-cents títols apilats: erigeixen una petita serralada de literatura rebutjada, que ben aviat sortirà de l'apartament per no entrar-hi mai més. L'escriptor assegura que actualment ni els llibreters de vell compren títols a pes. "El sector està fatal, ja veurem què durarà –deixa anar en veu baixa–. De vegades miro per la finestra i em fixo en la gent que va en autobús. Ja no hi ha ningú que llegeixi. Tothom està pendent de les pantalles dels telèfons mòbils".

Puig ens porta fins al menjador. A la taula hi té, entre d'altres, l'últim assaig de Henry Kissinger, 'World Order'. A l'últim article que ha publicat a 'El País' comentava 'La vida lenta', els tres dietaris inèdits de Josep Pla que Destino acaba de publicar. D'una manera semblant a l'autor d''El quadern gris', Puig no deixa d'obrir i tancar nous projectes. Treballa en un assaig sobre "el problema moral de l'Espanya actual", però abans que arribi a llibreries donarà a conèixer –al març del 2015– els dietaris que va escriure entre 1986 i 1989, i després de l'estiu publicarà un nou recull de poemes. Igual que 'La vida és estranya', tots dos llibres seran publicats per Proa.

Ara que ha fet 65 anys, és un moment de balanç per a vostè?

No. Fer 65 anys té una cosa física... Els 50 són simbòlics, però a partir dels 60 tens la sensació que el cos ja no respon com quan tenies 30 anys. Com a escriptor mai no he fet balanç. No tinc sensació d'haver arribat o no. Mai no he tingut una estratègia social. Si n'hagués tingut, hauria deixat de fer coses perquè no em convenia, però he preferit fer el que em donés la gana... [riu] Tinc la característica que quan acabo un llibre ja penso en el següent. No pretenc que això sigui una virtut: és un fet. Quan l'entrego a l'editor, ja és una cosa del passat.

Què escriu, ara?

Un assaig sobre el problema moral de l'Espanya actual. En el fons és un problema econòmic, social, polític i territorial, però amb un punt de moral pública –de les virtuts ciutadanes, del sentit clàssic de la democràcia, de tolerància–. Els símptomes més espectaculars d'aquesta crisi són la corrupció. Què ha passat perquè hàgim arribat fins aquí? És això el que intento explicar a l'assaig.

La revisió dels dos llibres de contes inclosos a 'Tot contat' (Proa, 2012) pot haver contribuït a la discontinuïtat de la teva nova novel·la? Hi ha molt poca trama: un home, Oleguer de Regós, escriu les memòries. Els records, familiars, coneixences i moments històrics es van alternant amb les consideracions sobre la societat, Barcelona i el seu llinatge aristocràtic.

Si és així, tenia una bona excusa. En els llibres que he fet de ficció, no pretenc contar una història. No sóc un narrador de raça. M'agraden els personatges, i les històries provenen dels personatges. Són ells qui generen les històries. En aquest cas, amb tota la trampa que vulguis, tenia un personatge que podia fer anar per on volgués. Sempre m'ha agradat escriure relats i comentaris dietarístics: això s'hi ha traslladat, però també és perquè el personatge ho necessita. L'Oleguer Regós creu que és una cosa, i els altres el jutgen.

A la novel·la, el personatge principal escriu les memòries per passar comptes amb una existència trencada. Ve d'una nissaga aristocràtica en decadència, instal·lada al poble de Tossals, però de dilluns a divendres viu 'exiliat' a Barcelona.

A l'Oleguer de Regós li fa mal saber què pensen els altres d'ell. Sartre deia: 'L'infern són els altres'. La mirada de l'altre et pot fulminar tota la vida. Pots haver passat tota la vida pensant que ets una cosa, i un dia sents un comentari sobre tu que et destrossa. L'Oleguer és un personatge ferit, amb sensació de fracàs: s'enganya amb la il·lusió d'explicar la història universal en un assaig.

Regós vol escriure "un estudi definitiu sobre les lleis de la història", però més endavant llegim que "els fets casuals predeterminen la Història més que la lògica matemàtica". És un llibre impossible, té un punt paròdic.

Sí, i tant. En realitat sabem que aquest llibre no l'escriurà mai. Per cada filòsof de la història que ha triomfat –Spengler, Toynbee...– hi ha hagut un munt de gent xalada que ha intentat trobar-ne la clau sense èxit. La història té a veure amb el xoc de les boles de billar: xoca a banda, té un reflex... La història no està escrita, és inexplicable. A la novel·la, l'Oleguer de Regós s'enganya amb això. Té una capacitat d'observar els altres amb certa crueltat però és incapaç de retratar-se a si mateix.

Per això hi ha els novel·listes: miren cap enfora, però també cap a ells mateixos.

El novel·lista té una especial percepció de la naturalesa humana, almenys dins els llibres. Com a persones cometen els mateixos errors. Poden ser sublims escrivint i vulgars en la vida. N'hi ha molts exemples. Posem per cas a Lev Tolstoi: va tenir uns anys espectaculars, amb una vida matrimonial apassionada i amb llibres importants, però de cop i volta, una infecció intel·lectual el va portar a convertir-se en profeta. Aquesta nova vida l'incapacitava per continuar sent un gran novel·lista. S'equivocava en els motius de la naturalesa humana, però a més va repudiar la seva dona [Sofia], es va fer d'una secta i molts anys després fins i tot va morir en una estació de tren, fugint d'ella. Ella ha passat a la història com a manipuladora, però va tenir una gran sensatesa i va ser molt generosa amb ell. Com pot ser que algú que tingui una capacitat tan gran de penetració en la naturalesa humana faci un disbarat tan gran en la seva vida? La literatura no et transforma: continues sent el mateix. És per això que molt bons escriptors, en l'última edat, fan el ridícul intentant ser premiats, i mirant d'aconseguir simposis sobre la seva obra. És una opció humana, al capdavall.

Com a escriptor, una de les seves intencions ha estat sempre estar al marge, encara que també hagi estat distingit amb premis com el Ramon Llull (per 'Somni Delta', al 1987) o amb el Sant Joan (per 'La gran rutina', 2007)? El veig mirant per una finestra, disparant en solitari, encara que el símil violent no sigui del tot indicat. Diguem que seria un franctirador sense armes.

He mirat sempre des de la meva finestra. No he sintonitzat mai amb el període literari i cultural que m'ha correspost, ni a Catalunya ni en general.

Des dels 80 fins ara, quins canvis s'ha trobat, al món literari?

A la dècada dels 80 el món literari era més obert que ara, que tot és més pla i lineal. Ha perdut la bellesa de la complexitat. Hem entrat en la suprema simplificació cultural. Ara per ara, la nostra és una cultura simplista, que té una repercussió de bons i dolents. Això és fruit d'una certa mediocritat al marge que hi ha personalitats de primera. També hi ha una desconnexió immensa entre la societat i la cultura catalana.

A nivell espanyol, s'ha donat una situació semblant?

Sí, és un problema general. El postmodernisme ho relativitza tot. Ha erosionat coses tan importants com la continuïtat de la literatura. És evident que les noves generacions s'enfronten a les anteriors –és el fet de matar el pare–, però al final et reconcilies amb la teva continuïtat. El problema és que el postmodernisme ha negat l'existència de tot això. S'ha anivellat tot: no es podia dir que una novel·la és gran o que un poema és deplorable. Ara un guió és igual a 'Guerra i pau'. Jo penso que no. Entre Bach i la percussió del tam-tam hi ha diferències, són segles de continuïtat, de civilització. Aquest és un problema general d'Occident. Al marge d'això hi ha un fet de societat literària, de República de les Lletres: la literatura catalana, encara que sigui minoritària –i corre un gran risc de ressentiments i enveges– mai no havia estat tan fraccionada i mai no havia estat tan feble com ara.

Un dels possibles problemes d'aquest entorn és que la literatura cada vegada té menys presència?

És general, sí. Si comparem presidents com De Gaulle amb Hollande hi ha una diferència qualitativa molt gran. Si comparem un ministre de cultura com Malraux amb Fleur Pellerin, que fa pocs dies admetia que no tenia temps per llegir llibres, la diferència és també enorme, esclar. Això ho podem aplicar a tot arreu. Hi ha una política de baixa qualitat, falta visió general de cap a on va la societat, i curiosament, la literatura, que era un món 'outsider' ha acabat territorialitzant-se més que mai a Catalunya amb el fet nacional. És un risc molt gran, que una literatura s'identifiqui amb la nació, i no ho dic jo només, ho van dir Gabriel Ferrater i Josep Pla, entre d'altres. Potser un cas així beneficia el nacionalisme, però a la literatura no, perquè la novel·la és crítica i descripció d'una societat. Si assumeixes un model ideal de societat, malament anem. És el que li va passar a Tolstoi, i aquí no en tenim cap, de Tolstoi! No és una qüestió ideològica. Per a mi, la literatura no ha deixar-se afeblir ni intoxicar per fets que no la beneficien. La literatura la fan els individus, no la fan les nacions. Les aportacions són individuals, i això crea un 'continuum' que és la cultura, sobre el qual es fonamenten els grans països. Aquesta idea ha anat perdent pistonada durant les últimes dècades. Diguem que és el segle XXI.

A 'La vida és estranya' ens trobem amb un personatge per a qui tot és passat: el llinatge, la noció d'existència mateixa, i fins i tot les dones. L'Oleguer de Regós diu que "el present" no té un "passat real", i que el futur "sempre és indecís". El títol del llibre són les últimes paraules de la mare del protagonista, després d'uns dies de deliris que s'identifiquen amb una possible possessió diabòlica. Aquest punt esotèric entronca amb el fet que encara som supersticiosos?

Fonamentalment ho som més ara que al segle XIX. Hi ha supersticions digitals, audiovisuals i culturals. Les que vulguem. Si parles de llibertat d'esperit a algú et miraran com si fossis un sacríleg. Així i tot, és fonamental. Ajuntar totes dues coses fa que a la gent li faci més por que veure un gat negre. És molt curiós... Les proves d'independència de criteri estan molt mal vistes en general. Hi ha un fet políticament correcte, pel qual hi ha certes coses que és millor no dir. I no estic parlant només de política.

La possessió de la mare és un joc?

Un joc meu. Hi ha un moment en què l'Oleguer va a veure un vell herborista on ell deixa entreveure que el pare estava estudiant herbes des del punt de vista fàustic. Li demanava si el pare treballava envoltat de papallones. Els demonòlegs parlen de possibles manifestacions satàniques que es donen després que apareguin mosques i papallones. Escrivint això, era una manera d'insinuar o suggerir –sense fer-ne una tesi– que el bé i el mal existeixen. En el cas de la novel·la, la mare de l'Oleguer és una dona amb una gran capacitat d'amor. Justament per això la seva ànima hauria pogut ser posseïda pel diable. També hi ha la presència del Pantocràtor a l'Ermita del poble imaginari de Tossals. La presència del Pantocràtor és allà des dels inicis dels inicis. Aquesta podria ser una de les possibles filosofies de la Història: l'edat del pare.

En comptes de fer l'assaig sobre la història, l'Oleguer ha escrit 'Història de l'Ermita de la Salvació'. Hi veig un punt verinós, a l'hora de mostrar que l'únic projecte que en tota la llarga vida d'inutilitat –o d'espera– d'Oleguer l'únic que ha portat a terme és aquest llibre d'història local. És com si l'únic que pogués fer algú de llinatge important fos petites anotacions locals d'un poble insignificant.

Crec que això és bastant versemblant [riu]. En un moment on els aristòcrates es dediquen a la pedofília, no estaria malament que escriguessin històries d'ermites, no? El que té de peculiar el personatge és que creu que ha escrit una petita història del món a partir del comentari de l'ermita.

Amb les dones també es confon.

Al final de la vida sap que n'ha entès res, de les dones. Al final s'adona que la dona que ha estimat no la tenia en compte, al seu moment.

No les sap conservar, les dones.

No és un seductor ni té capacitat de seductor. Tampoc les sap conservar, exacte. Ara, li agraden molt les dones. La història amb la seva esposa, la Glòria, és sadomasoquista. Ella és una 'dominatrix del segle XXI'.

La 'dominatrix' del Turó Park.

Això mateix! [riu]

Esperava que hi haguessin més històries de dones.

És curiós que ho diguis, perquè en vaig eliminar unes quantes. Creia que les històries de dones desequilibraven el llibre. Hi havia moltes històries tristes. Sempre em sortien amors fatals, amb aquest personatge. Quan l'Oleguer té una gran dona al davant és incapaç de consumar el desig. Stendhal ha escrit molt sobre això. En canvi, té una relació amb una dona de mitja virtut: ella se li mostra tota, no demana res... i ell passa anys així, no s'adona mai que aquesta ha estat la seva autèntica dona. Per molta Viagra i molt de Freud, la relació home-dona continua sent un misteri absolut. Es pot passar de l'amor a la crueltat en dos segons. No hi ha Prozac que ho pugui arreglar.

El pas ràpid de l'amor a la crueltat és una de les frases de l'Oleguer. Així i tot, ell és un personatge diferent a vostè. S'ho has passat bé, creant-lo, amb la visió allunyada del que fa?

Jo procuro ser feliç. Amb els anys, reconèixer les teves limitacions és una de les formes d'arribar a un grau raonable de felicitat. L'Oleguer no té aquest grau raonable de felicitat. S'extravia fàcilment. I alhora li interessen les relacions amb els veïns, o amb en Befàs. Quan aquest va a parar a la presó diu que no hi anirà perquè un historiador ha d'estar a distància. No és per això: és perquè no es vol comprometre. La vida li fa una mica de por, a l'Oleguer. De vegades es consola d'una forma sòrdida.

No hi ha una trama, al llibre.

No hi ha cap llibre de memòries on n'hi hagi, a banda de l'ego del qui l'escriu. La veritat és que la trama no m'interessa gaire... He escrit algunes trames, però no és el que m'agradi més. Sospito que en aquest moment la capacitat narrativa que pugui tenir la literatura ha estat superada de molt pel cinema. El que no pot fer el cinema –i ho intenta: de vegades se'n surt– és entrar en els personatges. S'han fet moltes adaptacions de Proust i no surten bé. Ara mateix hi ha sèries de televisió que són extremadament bones i que seria molt difícil que fossin contades amb els mecanismes d'una novel·la.

La literatura que li interessa és la que s'endinsa en un personatge.

O la que explica una època.

Aquí, per exemple, hi ha una interpretació de la Barcelona dels últims anys, des de la preolímpica fins a l'actual, amb el turisme, el Passeig de Gràcia conquerit pels russos o l'abundància de locals de 'fast-food', on a l'Oleguer li agrada anar.

Li agraden les coses anònimes i sòrdides. L'Oleguer no s'ha adaptat mai a Barcelona. Els caps de setmana encara va a Tossals, on va a les tertúlies i veu la seva germana, i de dilluns a divendres viu sol a Barcelona. El seu passat té un punt heroic, que contrasta amb el món materialista, vulgar, aquest hedonisme agroturístic, de colesterol. Barcelona, com sempre, representa les coses bones i les dolentes. Deforma les coses, les extralimita. L'Oleguer diu que Barcelona acabarà destruint la Catalunya profunda, no crec que s'equivoqui gaire. Hi estic d'acord, i ho dic sense nostàlgia. A les petites ciutats catalanes s'hi viu molt bé, potser millor que a Barcelona, però la capital és un imant. Els primers catalanistes eren de la Catalunya profunda i tenien una gran desconfiança respecte Barcelona, la Barcelona-Babilònia, la del sindicalisme anarquista, la que cremava esglésies. En certa manera, el que ha intentat sempre el catalanisme és intentar conquerir Barcelona. I no se'n surt. Cap gran ciutat no es pot sotmetre a un motlle preestablert. Durant la Barcelona olímpica es deia que s'estaven obrint massa hotels, i que que després del 92 els haurien de tancar. Resulta que ara els nous líders econòmics són els hotelers, ara que ja no hi ha cap mena d'indústria. Aquesta creació espontània de la ciutat és fascinant. Barcelona la té. Hi ha moltes Barcelones a dins de Barcelona.

Quina Barcelona s'estima l'Oleguer?

La de Plaça Catalunya cap avall. D'aquí el seu gran fracàs quan viu al Turó Park. A ell li agrada la Barcelona dels carrerons, de les ombres... la que no és racionalista.

Li agrada fins a cert punt, perquè fa referència als cants musulmans. Hi ha referències als Emirats Àrabs.

Aquesta qüestió ve perquè fins fa poc hi havia a Barcelona diversos hotels importants que eren propietat de fons sobirans àrabs.

"Fons sobirans sense fons".

És el cas de Kio, que va acabar comprant el Tibidabo [Kio va fer suspensió de pagaments amb un deute de 1.800 milions d'euros l'any 1992].

I la Barcelona que recorre l'Oleguer, com és?

Hi ha una correcció política que impedeix parlar del fet que tot el Raval és una barreja racial impressionant. Això té virtuts i té defectes. Seria molt difícil que en un lloc del món s'aplegués gent de cultures tan diverses i no hi hagués problemes: els problemes de manca d'integració de certs sectors de la immigració són un dels més negats en una Barcelona real. La prova és que quan algú es presenta a les eleccions parlant d'aquest tema, treu molts vots, igual que passa a França. Barcelona ha de ser oberta, cosmopolita, idealista, multicultural. A la llarga, el multiculturalisme crea els guetos. Qui preserva els guetos és el pluralisme. Cada ciutadà actua per ell mateix. El gueto limita, posa fronteres. En una societat oberta no hi pot haver fronteres. Barcelona ha estat una ciutat oberta a totes les immigracions, però el multiculturalisme les ha malentès, per dir-ho amb suavitat.

Tenim el record d'Oleguer per part d'un avantpassat seu que era carlista i va combatre al costat del general Cabrera.

El vigatanisme té molt a veure amb els carlins. Hi ha un element d'integrisme religiós, de defensa de la terra, dels furs. En realitat, el carlisme –com succeeix a França amb els moviments tradicionalistes– és una revolta contra la Revolució Francesa. En les monarquies parlamentàries, el poder executiu no està a les mans del rei, i ells consideren que aquest procés ha anat massa ràpid. Hi ha una certa noblesa i estètica de la carlinada. La mateixa aventura de trobar-se a les portes de Madrid, que haguessin pogut conquerir, és un moment fascinant de la història. Ara, esclar, el component s'ha anat diluint: el mateix catalanisme ha fugit d'allò carlí, perquè és un element una mica retro en tots els sentits, encara que tingués una estètica i una moral, un sentiment de pertinença a la terra. Al llibre volia introduir una mica la connexió amb Madrid. Baroja venia a les llibreries de vell de Barcelona per trobar llibres sobre la carlinada i documentar-se per a les novel·les. Llavors, els seus amics de l'Ateneu el convidaven. Ara no el deixarien entrar, em sembla.

'La vida és estranya' també dedica un espai a comentar la Guerra Civil. Els anarquistes es fan amb el control de Tossals durant tot el conflicte.

Vaig introduir la idea dels anarquistes per mostrar una gran contradicció: una terra basada en la propietat, com podia ser conquerida per una gent que la vol veure destruïda? Els arxius de la notaria desapareixen perquè aquests constaten, per sobre de tot, les propietats. La gent va haver de crear una economia submergida, com ha passat ara.

També hi ha les cartes de Palmira, que treballa a la Generalitat, i explica el que passa a Barcelona.

És un contrapunt una mica frívol, explicat des de Barcelona.

Torna a narrar l'entrada de Yagüe, que ja abordava a 'Barcelona cau'. Ella diu que no tenen tanta por: han cremat els papers de l'oficina.

Ella no sap el que passarà. El pare de l'Oleguer pateix durant la guerra, és empresonat, i després ja no voldrà saber res del nou règim. Els que llavors es fan senyors de la Conca del Corema són els estraperlistes.

En un moment del llibre, el narrador diu que "a un i altre costat de la plaça, el poder de Convergència i Unió conrea tots els dies una hegemonia que es dissol i s'ensorra". El llibre passa al 2012.

Sí! El llibre està acabat llavors. En Befàs té algunes coses d'en Pujol, i la part de corrupció té a veure amb en Millet. Què podrà passar? Ningú no ho sap. En dos anys hi ha hagut un procés sobiranista accelerat, que ha introduït un factor que canviarà la composició d'Espanya. Crearà un nou mapa polític però també subratllarà algunes contradiccions socials. Crec que hi ha tendències socials per sota del que veiem i ens expliquen que en algun moment sortiran. Ja veurem què anirà.

Torna a llegir els seus dietaris? Hi veu tendències que s'han acabat donant?

Ara he passat a net els que queden entre 1986 i 1989. Llavors vivia en un poble al mig de Mallorca amb la dona –ens acabàvem de casar–, i ja hi ha indicis de la corrupció que es destaparia més endavant. No la corrupció d'en Jaume Matas, perquè no ho podia saber, però sí de personatge vinculats a Maria Antònia Munar. En faig algun retrat camuflat. Era molt evident... En el cas concret de Mallorca, la societat no va tenir mecanismes perquè això cogués. L'expresident del govern balear entra i surt de la presó, la presidenta del Consell Insular està empresonada. És una cosa molt forta. El llibre acaba quan me'n vaig de corresponsal a Londres. D'aquells anys en sortirà un llibre interessant, perquè durant aquell temps sobretot vaig estar fent dietari.

Quan els publicarà?

Al març i a Proa.

Acaben de ser publicats tres dietaris inèdits de Pla, 'La vida lenta'. Vostè n'ha publicat llibres –'L'home de l'abric' (Destino, 1998)– i el 'Diccionari Pla de literatura'. Com creu que ha variat la interpretació de l'obra de Pla en aquests últims anys?

Ha millorat molt. Si parles d'un autor com Pla –liberal, conservador, catalanista, que veu venir la Guerra Civil i que el van a buscar per matar-lo– cal situar-lo en un context europeu general. Quants personatges de la cultura francesa passen del feixisme al comunisme, o de dreta a esquerra? Pla està vinculat a tot això. Ha llegit 'Action française' i s'ha fet liberal. Sap què és la política concreta perquè ha estat corresponsal a l'estranger, i ha estat a Madrid com a home de confiança de Francesc Cambó. No pots simplificar dient que es va fer espia franquista. Joan Fuster deia: 'Si Pla ha estat espia de Franco, no entenc com aquest ha pogut guanyar la guerra'. Pla era tan xerraire que era impossible que espiés res. Va fer informes? Sí, segur. Perquè els havia de cobrar. Hi ha hagut publicacions amb substància. Xavier Pla està preparant una biografia important. Paral·lelament he notat un interès creixent per Pla a tot Espanya. Hi ha escriptors com Muñoz Molina, Sánchez Ostiz o Trapiello a qui els encanta Pla. Fins i tot l'actual governador del Banc d'Espanya, Linde, té uns articles interessantíssims sobre la teoria econòmica de Josep Pla. Això és bo: Pla és llegit i traduït, hi ha un públic addicte. Quan es va traduir el 'Diccionari Pla' em van sortir un munt d'invitacions per anar a fer conferències per Espanya. I pròlegs i conferències. Sempre me'n demanen, sobre Pla. A Pla no te l'acabes. Hi ha un gran llibre pendent de Pla, que seria la seva biografia política. La gent que simplifica s'enduria una gran sorpresa, perquè Pla tenia una gran riquesa intel·lectual, tenia un instint per veure com anava la història.

stats