Cinema
Cultura 09/10/2021

Sitges enfronta la turismofòbia d'Álex de la Iglesia a l'ecoterror de Ben Wheatley

Es presenten al festival la fallida 'Veneciafrenia' i l'arriscada 'In the earth'

3 min
'Veneciafrenia'

SitgesNomés un any després de presentar a Sitges el seu retorn al terror sobrenatural , la sèrie 30 monedas, Álex de la Iglesia ha tornat aquest dissabte al festival per estrenar-hi el seu nou llargmetratge, Veneciafrenia, un exercici de terror claustrofòbic en la tradició del giallo italià que sotmet un grup de turistes espanyols a la ira d'una societat secreta dedicada a combatre el turisme massiu. És, com és habitual en el cineasta basc, un retrat grotesc i misantrop de la societat en què el director se sent més identificat amb els suposats malvats que amb les seves insuportables víctimes. Al final, l'espectador també acaba desitjant que les matin, tant per acabar amb elles com amb la pel·lícula, que estira i recargola la història per damunt de les seves possibilitats.

Tràiler de 'Veneciafrenia'

En realitat, Veneciafrenia està plena de bones idees: la ciutat que es rebel·la contra els turistes com un organisme viu que expulsa els virus, la confusió entre ficció i realitat d'uns turistes que passegen per la ciutat com si fos un parc temàtic i mai s'adonen que s'ha produït un crim, el retrat d'una Venècia fosca de carrers laberíntics i opressius, la impossibilitat de demostrar l'existència d'un personatge que no té mòbil ni xarxes socials... Malauradament, De la Iglesia torna a treballar amb un guió descompensat que sembla el primer esborrany del relat i una posada en escena discreta i repetitiva, dissimulada pel nervi de la càmera i, sobretot, la vibrant aportació de la banda sonora de Roque Baños, també coproductor del film i premiat amb la Maria Honorífica en aquesta edició del festival.

Veient Veneciafrenia s'entén millor que una pel·lícula rodada a Venècia i d'un director habitual de la Mostra com Álex de la Iglesia no fos seleccionada en l'última edició del festival venecià. És temptador imaginar com serien les pel·lícules del basc si les reposés una mica i deixés més temps entre projectes, però ell no sembla interessat en aquesta possibilitat. “M'agrada massa rodar, és quan més feliç soc i més gaudeixo de la vida –ha confessat–. No m'interessa ser un director que roda cada cinc anys. Vull viure rodant i no em vull obsessionar amb fer el projecte perfecte”.

El primer futur pandèmic de Sitges

Poc després que el ministre de Cultura, Miquel Iceta, assistís a la projecció i posterior col·loqui d'El bosque del lobo de Pedro Olea al Cinema Prado, Sitges projectava la nova pel·lícula del britànic Ben Wheatley, In the earth. Es tracta d'una pel·lícula senzilla, rodada al bosc amb quatre intèrprets i pocs recursos, però amb trams de notable tensió, ambició conceptual i una traca final en clau d'experimentació visual digna de veure. També és una de les primeres pel·lícules vistes aquest any a Sitges –i no serà l'última– que explora el futur en clau pandèmica, amb la població confinada en les grans urbs i els científics investigant en espais rurals aïllats entre si per minimitzar el risc de contagi. Un d'ells és el Martin, a qui una guarda forestal acompanya en una missió científica que interromp una ferida al peu i la trobada amb un habitant furtiu que assegura comunicar-se amb el bosc a través de rituals pagans.

Per moments, In the earth pren la forma de survival rural que no escatima violència o sang i fetge. Però el director de Kill list i Turistes s'acaba cansant de veure com els personatges juguen a fet i amagar i encamina la història cap a la ciència-ficció, tot imaginant la possibilitat d'una consciència vegetal que es rebel·la contra la humanitat. Igual que el científic protagonista, l'espectador ha de fer un exercici de fe en aquest tram final, que acaba renunciant a la narració convencional i proposa una experiència sensorial com a resposta a l'enigma. El públic de Sitges, de vegades escèptic amb l'abstracció narrativa, ha aplaudit l'atreviment de Wheatley.

stats