CÒMIC
Cultura 12/04/2016

De viatge amb Miguel Gallardo, un dibuixant alliberat

‘Turista accidental’ recopila els apunts en còmic fets per l’autor en ciutats com Nova York, Praga i Tòquio

Xavi Serra
4 min
A dalt, un fragment del viatge a Tòquio inclòs a Turista accidental. A baix, la portada del còmic i un retrat de l’autor, Miguel Gallardo.

BarcelonaMiguel Gallardo (Lleida, 1955) sempre havia contemplat amb una barreja d’admiració i estranyesa els quaderns de viatge que feien els seus amics dibuixants. “Tornaven de vacances amb les llibretes plenes d’aquarel·les de monuments. I jo pensava, ¿marxar de vacances i seguir treballant com un cabró? No hi veia el sentit”. Però a mitjans dels 2000, poc abans d’un viatge a Tel Aviv, un amic li va regalar una llibreta preciosa folrada amb cuir. “El vaig maleir: «Merda, ja no me n’escapo, hauré de dibuixar»”. Va estar un parell de dies dibuixant banyistes a la platja, però s’avorria mortalment. “A mi el que m’agrada és narrar, així que vaig deixar la llibreta a casa i a la nit, quan tornava, explicava de memòria el que havia fet”, recorda.

L’experiment va acabar a impremta: Tres viajes: Tel Aviv, Buenos Aires y Turín (Ponent) -avui exhaurit- tenia un dibuix senzill i planer, però efectiu. “Així vaig començar a alliberar el meu dibuix -diu-. Em sentia esgotat del còmic tradicional i buscava un estil més immediat i de guerrilla. Tot plegat, va ser la llavor de Maria i jo (Astiberri)”.

Deu anys després, Gallardo recopila a Turista accidental (Astiberri) els quaderns de viatge que ha realitzat des d’aleshores. Són apunts ràpids, de traç espontani, que capturen impressions encara fresques en la retina. Un estil que té molt a veure amb els dibuixos que Gallardo fa per comunicar-se amb la seva filla autista, la Maria, i que han portat l’estil de l’autor cap al despullament total d’artifici. “L’experiència et va netejant, treus les coses que ocupen espai i no serveixen, coses que feia de jove per impressionar, perquè les noies em diguessin que dibuixava molt bé”, diu. En aquest procés, Gallardo fins i tot s’ha permès sacrificar la correcció ortogràfica: al text no és difícil trobar petites faltes i paraules inventades. “Això va ser motiu d’una gran discussió amb l’editorial, que té un servei de correcció molt eficaç -revela-. Però a mi em feia gràcia deixar-ho així, perquè és com ho vaig fer, la meva manera d’escriure”.

Un espia a Praga

La falta de pretensions del dibuix lliga bé amb la mirada de l’autor, atent als petits detalls i les anècdotes intranscendents. És a dir, allò que un diari de viatges més ortodox deixaria fora de camp. “Això també és influència indirecta de la Maria -diu Gallardo-. Viatjant amb ella m’he acostumat a fixar-me en coses que normalment no et criden l’atenció. No m’interessa dibuixar els monuments i les coses meravelloses que et passen de viatge, sinó el que passa a peu de carrer, les petites diferències culturals que pots trobar tant a Tòquio com a Màlaga”. Turista accidental recull la visita a una església de gòspel de Nova York, les cares dels habitants de Xalapa (Mèxic), els peculiars sanitaris de Tòquio, una confusió d’identitat a Màlaga... Fins i tot hi ha fugues a l’absurd en què l’autor s’imagina en plena missió d’espionatge. “És que a Praga vaig estar sol tres dies i no em va quedar més remei que inventar-me una història”, diu.

Una pàgina de 'Turista accidental', de Miguel Gallardo

Turista accidental viatja per ciutats com Frankfurt, Berlín i Varsòvia però també dedica un capítol a Barcelona, on Gallardo confessa que se sent com un turista a la seva pròpia ciutat, especialment quan vivia en un Barri Gòtic descrit com un “parc temàtic per a guiris”. El dibuixant explica que fins i tot va formar part d’un pioner moviment veïnal per denunciar la saturació turística. “Vam enganxar uns cartells al barri amb el lema «No sóc un turista», però no ho entenia ningú -lamenta-. Els turistes pensaven que era un avís contra els lladres, quan a mi m’hauria encantat que els robessin”.

Activisme il·lustrat

Anys després d’aquella experiència, el dibuixant s’implicaria activament en una altra forma d’activisme: el Movimento de Liberación Gráfica de Barcelona (MLGB), definit com el “braç armat creatiu” de la plataforma Barcelona En Comú: “Va ser idea de Mariscal, que va començar a trucar a molta gent: il·lustradors, dissenyadors, dibuixants de còmic... No teníem experiència en campanyes polítiques, però tampoc la gent de Barcelona En Comú, així que ens van deixar fer”. Gallardo i els seus col·legues van treballar sense pressupost, aprenent sobre la marxa a fer campanyes polítiques i difondre-les amb cost zero. “Cada setmana ens encarregaven una campanya i l’havíem de resoldre en dos dies. No teníem caps, érem una mena de branca lliure de l’organització, ens ho vam passar bomba. Fins i tot vam fer un diari amb cartells de l’Ada [Colau] dibuixats pels millors il·lustradors de Barcelona. Ho vam pagar nosaltres i vam sortir al carrer a enganxar els cartells, però no sabíem fer-ho i ens fèiem un embolic amb la cola. Al darrere venien comercials d’altres partits i enganxaven cartells al damunt, però així i tot vam riure molt”.

La valoració que en fa Gallardo no pot ser més positiva: “És una de les experiències més boniques que he viscut en els últims anys. Crec que vam recuperar una manera de comunicar amb gràfica que feia molts anys que no es feia servir en política. I està bé que un col·lectiu com el nostre, que no es distingeix per l’activisme polític i en què tothom acostuma a anar a la seva, s’impliqués en un projecte ciutadà com Barcelona En Comú”.

stats