LITERATURA

“La victòria del masclisme és haver convertit el feminisme en caricatura”

David Miró publica ‘La Germandat’, una novel·la sobre les dones per “entretenir i fer pensar”

“La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, escriu en el seu dietari el personatge principal de La Germandat. Complot contra les dones (Onada, 2018), primera novel·la del periodista i subdirector de l’ARA David Miró. “Fa dos estius vaig tenir la necessitat d’explicar el feminisme a la meva filla, que llavors tenia 12 anys -explica-. Ho vaig voler fer d’una manera entretinguda, i per això se’m va acudir escriure-ho com una ficció. Una de les meves intencions era fer-li veure com els tics masclistes segueixen molt presents a la nostra societat. Les dones encara no estan al mateix nivell que els homes i hi ha alguna cosa que va en contra d’elles”.

Al llibre, que es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 3 i 4 de març a un preu de 14 euros, un pare malalt que ha format part d’una poderosa germandat que s’ha dedicat a perpetuar el poder masculí explica al seu fill els mecanismes de l’organització amb la voluntat que segueixi el seu camí. “La victòria del masclisme és haver convertit el feminisme en caricatura -diu Miró-. Això ha sigut així durant dècades, i potser ara comencen a canviar les coses, però no n’hi ha prou. Fa uns anys, declarar-se feminista no tenia el mateix prestigi que ser ecologista. S’associava a una cosa de dones friquis, lletges i masculinitzades”.

Posant-se a la pell d’un masclista, David Miró explora els clixés sobre les dones i escriu frases preparades per generar polèmica, com ara quan parla de les “gates maules”, que amaguen sota “un somriure innocent [...] el pitjor dels Llucifers”, o quan descriu el moviment Femen com un “grup de dones guapes amb els pits enlaire i lemes pintats al cos que protesten contra les coses més peregrines”. “Hi haurà lectors a qui aquest llibre els provocarà malestar i els enervarà -afirma l’autor-. Si això passa és perquè hi ha d’haver un punt de veritat i d’assumpció que això està passant. Hi ha dones que fan el joc als homes”. Miró menciona el fragment en què es parla de les “senyores de”, que “tenen la vida material resolta i a canvi accepten jugar un paper social al nostre costat”. I es demana:“Per què encara ara hi ha dones que accepten aquest paper subaltern?”

Tal com explica el protagonista de La Germandat, els homes també han sabut beneficiar-se de dones que han enfortit els atributs “masculins” del poder, com va passar amb l’operació per convertir Margaret Thatcher en primera ministra britànica. “Com que representa el paradigma masculí, Thatcher acaba sent útil als homes. El perill per al masclisme no són les dones en si, sinó les dones amb consciència de ser-ho”. En aquest sentit, un model diferent de dona poderosa és Hillary Clinton: “Ella no representa els valors feministes fil per randa, però els homes la veuen com una amenaça perquè és intel·ligent. Va utilitzar les mateixes armes dels homes per aconseguir el poder, però ¿com hauria actuat si hagués guanyat les eleccions?” La Germandat està escrita amb una doble intenció: “Entretenir i fer pensar”. També per acabar castigant el masclisme del protagonista.